BR-174: una carretera que mata a l'Amazònia

Durant els anys 70, el poble Waimiri-Atroari va ser víctima d’una neteja ètnica perpetrada per la dictadura militar, fins avui silenciada

"Apiyamyaje, apiyemiyekî?” és la pregunta que més s’ha repetit el poble kiña –tal com elles mateixes es denominen– en els últims 50 anys: “Per què, per què?”. Fins a la dècada dels 60, aproximadament 3.000 persones vivien al territori Waimiri-Atroari –tal com l’home blanc l’anomena–, actualment situat al sud de l’estat de Roraima i al nord del d’Amazones, enmig de la selva tropical més gran del món. A inicis dels anys 70 van començar a caure bombes sobre les seves pacífiques aldees. Van desaparèixer almenys nou aldees aerofotografiades prèviament per un missioner italià l’any 1968. Era el desenvolupament occidental que arribava galopant, arrasant el que trobava per davant: arbres, rius, pumes, nenes, àvies. Estem parlant, més concretament, de la carretera BR-174, que construïda en ple període de dictadura militar brasilera, connecta fins avui les ciutats de Manaus i Boa Vista i va suposar el genocidi d’aquesta comunitat originària, que es va veure reduïda en pocs anys a 332 persones.

Un membre de la comunitat indígena Waimiri-Atroari / MÁRIO VILELA


La BR-174 es va començar a construir l’any 1968. Els operaris que van sobreviure a la seva construcció narren com, molts matins, quan es disposaven a treballar, es trobaven tota la maquinària embolicada amb lianes i arrels. Quan no era això, era una pluja de fletxes. La perseverant i creativa resistència oposada pel poble kiña va fer que l’exèrcit nacional canviés ràpidament l’estratègia de pacificació i integració per la d’extermini. El 6 de gener de 1975, Sebastião Amâncio da Costa, cap de l’anomenat Front d’Atracció dels Waimiri-Atroari, declarava al diari O Globo que faria “una demostració de força dels civilitzats que inclouria l’ús de dinamita, granades, bombes de gas lacrimogen i metralladores
i el confinament dels caps indis a altres regions del país”. Així ho va fer.

“Les festes que reunien periòdicament les Waimiri-Atroari de diverses aldees van ser aprofitades per les forces aèries per a l’aniquilament de les indígenes”, explica l’informe La dictadura militar i el genocidi del poble Waimiri-Atroari: per què kamña [civilitzat] va matar a kiña?. Publicat pel Comitè de la Veritat d’Amazones (CVA), denuncia, a través de proves i testimonis, “el genocidi de les Waimiri-Atroari comès pel govern militar valent-se d’aparells bèl·lics i en favor d’interessos privats (...), en el qual més de 2.000 persones van morir, la majoria assassinades”. Un mite popular que s’explica pels carrers de Boa Vista diu que dels 70 homes que van sortir de Manaus amb la missió d’obrir els 780 quilòmetres de carretera, al final no en van arribar vius ni la meitat. Però amb l’ajuda de l’exèrcit i de grups mercenaris pagats per empreses mineres, la ruta es va inaugurar l’any 1977.

La connexió asfàltica entre Manaus i Boa Vista va suposar el genocidi de 2.000 membres de la comunitat indígena 

Un dels activistes de la causa indígena més antics del país, Egydio Schwade, que ha impulsat la investigació de l’informe del CVA, va crear un programa d’alfabetització en llengua kiña amb el mètode Paulo Freire a l’aldea Yawará l’any 1985. A través de dibuixos i pedagogia de l’oprimit, les habitants de l’aldea van començar a fer-se preguntes: “Què és això que l’home civilitzat tira des de l’avió i que crema el nostre cos per dins?”, “Per què el civilitzat ens mata?”. I a donar-se respostes: “El civilitzat va matar amb bombes”, “La meva mare no em va ensenyar a fer l’hamaca, va morir de xarampió després que al pare el matessin en la lluita de resistència”. De mica en mica, Schwade i les seves companyes van anar entenent la magnitud de la tragèdia amb els relats de les supervivents de la massacre. Les activistes aviat van ser expulsades de l’aldea per pressions de l’exèrcit, que feia i fa esforços perquè no se sàpiga el que va passar.


Sobreviure a base d’autonomia

Aquest és un d’entre tants casos de violència contra pobles originaris de l’Amazònia. De fet, n’és un de relativament afortunat, perquè a diferència dels milers de pobles que a partir de la colonització van anar desapareixent o sent exterminats, el poble kiña ha sobreviscut fins al segle XXI. És difícil saber el nombre d’ètnies que vivien a l’Amèrica Llatina abans de 1492, però, segons l’antropòleg brasiler Darcy Ribeiro, en els 150 anys posteriors, la població autòctona del continent va veure’s reduïda d’uns 70 milions a 3,5. A l’arxiu d’Évora, a Portugal, hi ha una carta datada de l’any 1654 en la qual Manoel Teixeira, vicari del Gran Pará, al nord-est de l’Amazònia colonial, es dirigeix al rei de Portugal confessant-li que “en 32 anys han sigut extingits a treball
i ferro, segons el recompte dels que ho han sentit, més de dos milions d’indis de més de 400 aldees”.

Avui la comunitat del territori Waimiri-Atroari viu en una reserva demarcada i protegida de 2.500 hectàrees i té una població aproximada de 1.300 indígenes, organitzades en 19 aldees, que mantenen la seva llengua pròpia i, en gran mesura, els seus usos i costums. La mateixa comunitat controla els accessos de la BR-174, que, com denuncien diversos cartells al llarg dels 120 quilòmetres de carretera que creuen el seu territori, des de 1997 ha assassinat per atropellament gairebé 12.000 animals, entre els quals lleopards, cobres i ossos formiguers. “Jo he vist tres lleopards morts en els últims dos anys”, assegura un camioner de la regió que es fa anomenar Seu Leo. “Sempre paro, és impressionant: bellesa i pena a la vegada”.


Desforestació incontrolable

No és l’única tragèdia: Seu Leo explica, mentre avança a 80 km/h a través de la BR-174, que transporta cap al port de Manaus 27 tones d’arbres, sovint centenaris, i que ho fa tres vegades per setmana. Com el seu, “cada dia surten uns 20 camions carregats amb aproximadament 30 tones de fusta”, assegura. Això són 4.200 tones per setmana, 18.000 al mes, 219.000 a l’any. Això és legal? “Part de la fusta ve de plantacions regulades, però moltes empreses treuen fusta de la selva. Jo diria que en aquesta zona potser el 80% és legal i el 20%, il·legal. I ells maten a qui es posa pel mig, així que no diguis el meu nom complet, eh?”, s’atreveix a assegurar Seu Leo.


Existeix poca informació contrastada sobre la situació concreta de la desforestació al voltant de la BR-174, però possiblement se n’obté una idea aproximada amb les xifres de l’ecoregió amazònica brasilera. Segons el Projecte de Monitoratge de la Desforestació a l’Amazònia Legal per Satèl·lit (PRODES) de l’Institut Nacional d’Investigacions Espacials del Brasil, entre l’agost de 2014 i el juliol de 2016 van ser desforestades 1.420.000 hectàrees de selva, l’equivalent a quatre vegades la superfície de l’illa de Mallorca. D’altra banda, el diari científic PeerJ assegura que entre 2010 i 2015 van ser registrats 4.243 casos d’activitat il·legal, el 47% dels quals van ser de desforestació. La resta eren mineria, pesca i caça il·legals.

Es fa difícil, doncs, afirmar el percentatge real de selva arrasada, però les imatges dels satèl·lits parlen per si soles: cada cop creixen més els tons marrons entre els verds. Els principals motius de la pèrdua d’aquest ecosistema són la ramaderia, els monocultius de soja per a agrocombustibles, la construcció d’hidroelèctriques, indústries com la del paper o la construcció de carreteres. En aquest últim cas, es calcula que des dels anys 70 s’han construït aproximadament 14.500 quilòmetres de carreteres a tota l’Amazònia, que posen en perill la seva biodiversitat.


La massacre continua

En aquest sentit, el poble kiña, a més dels impactes de la BR-174, es veu obligat a resistir també a les conseqüències mediambientals de dos megaprojectes neoliberals: la hidroelèctrica Balbina, que va inundar part del seu territori a partir de 1989, i una explotació de cassiterita de Minera Taboca, que va establir-se l’any 1979. Durant la instal·lació de la darrera, van trobar-se amb noves poblacions indígenes no contactades, que, com denuncia la investigació de Schwade, “és molt probable que fossin assassinades per la Sacopã, una empresa de jagunços que oferia serveis de ‘neteja’ a la selva per a empreses mineres i que era comandada per dos oficials retirats de l’exèrcit i un d’encara actiu”. De fet, a través del testimoni de les kiña supervivents, existeix la hipòtesi que amb les massacres de la BR-174 s’extingís per complet el poble Piriutiti.

Amb l’ajuda de l’exèrcit i de grups mercenaris pagats per empreses mineres, la ruta es va inaugurar l’any 1977

Crims que segueixen produint-se i que, com llavors, romanen silenciats. És el cas d’una nova massacre denunciada per la Fundació Nacional de l’Indi (FUNAI) el passat mes de setembre perpetrada per empreses mineres il·legals d’or, que van assassinar almenys deu membres d’una tribu indígena no contactada a la Vall de Javari, prop de la frontera amb el Perú. O l’expulsió de desenes de comunitats indígenes de la seva terra ancestral durant els últims tres anys per a la instal·lació del macroprojecte d’hidroelèctrica Belo Monte, a l’estat de Pará.


Reparar sense transformar

Cinquanta anys després, el passat mes d’agost, el ministeri públic federal anunciava que requerirà al govern brasiler una reparació en forma d’una multa de 50 milions de reals –12,6 milions d’euros– i una disculpa pública a la comunitat Waimiri-Atroari. Al prefaci de l’informe del CVA, l’historiador brasiler José Ribamar reflexiona que “en realitat, no va ser un fet aïllat d’alguns perdonavides, sinó una política d’Estat al servei d’interessos privats implementada amb mètodes de bandolerisme, iniciada pel colonitzador i practicada encara avui”.


Article publicat al número 445 de la 'Directa'.
 

 

 

 


Article publicat al número 445 de la 'Directa'.
 

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: