La qüestió albanesa, un conflicte latent a la República de Macedònia

Fins la setmana passada, la dreta nacionalista del país bloquejava la formació del govern d'un país on viuen una dotzena de nacionalitats. Fem un repàs de la història de la República i les tensions ètniques des de la descomposició de Iugoslàvia
Durant molt de temps, una greu crisi política ha fet trontollar les bases de l’antiga república iugoslava de Macedònia
Josep Dorca 22/05/2017

Durant molt de temps, una greu crisi política ha fet trontollar les bases de l’antiga república iugoslava de Macedònia. A hores d’ara, però, sembla que el conflicte es comença a desencallar: el dimecres passat, el president macedoni George Ivanov va cedir i va otorgar finalment la potestat per formar govern a Zoran Zaev, líder de la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM).

Els últims mesos, arran del pacte per crear un nou govern entre l’oposició socialdemòcrata i els partits polítics que integren a la minoria albanesa del país, la dreta nacionalista macedònia, que representa la població eslava, va bloquejar la formació de l’executiu sota l’argument que l’accés al poder de les organitzacions albaneses significaria cedir la sobirania del país a l’Estat veí, la República d’Albània.

La dreta nacionalista macedònia va bloquejar la formació de l’executiu sota l’argument que l’accés al poder de les organitzacions albaneses significaria cedir la sobirania del país a la República d’Albània

Exhaltats per la retòrica antialbanesa de l’exprimer ministre Nikola Gruevski, grups d’ultranacionalistes macedonis es van mobilitzar als carrers d’Skopje –capital del país balcànic- durant més de 70 dies per impedir la creació del nou govern. Fa gairebé un mes, la tensió va ascendir al màxim quan dos centenars de manifestants van assaltar de manera violenta al Parlament per boicotejar l’elecció com a president de la mesa parlamentària el representant de la minoria albanesa Talat Xhaferi.

Les tensions ètniques a la República de Macedònia han minvat en gran mesura els últims anys, però el discurs discriminatori contra la minoria albanesa per part de la dreta nacionalista ha posat en risc la convivència entre les dues comunitats més nombroses del país balcànic. Darrerament, el malestar generat pels clams supremacistes ha fet reviure el record dels fets de 2001, quan un grup armat insurgent que representava una part de la minoria albanesa es va enfrontar a l’exèrcit i a les institucions governamentals de Macedònia en un conflicte que va estar a punt de derivar cap a una guerra civil.
 

La diversitat ètnica de la República

Macedònia, que té menys de dos milions d’habitants en un territori petit de 20.000 kilòmetres quadrats, és un dels països del continent europeu amb més diversitat ètnica: hi viuen una dotzena de nacionalitats. Segons el cens oficial de 2002, l’últim que el Govern va realitzar, els macedonis eslaus són el 64% de la població i la comunitat albanesa constitueix entorn del 25% dels habitants del país. Geogràficament, la minoria albanesa es concentra a la zona occidental de Macedònia –a la frontera amb Albània- i al nord, a tocar de Kosovo. A Skopje, d’altra banda, els albanesos també conformen més del 20% de la població de la ciutat.

Macedònia, que té menys de dos milions d’habitants en un territori petit de 20.000 kilòmetres quadrats, és un dels països del continent europeu amb més diversitat ètnica: hi viuen una dotzena de nacionalitats

En el passat recent, durant l’època de la Iugoslàvia socialista, a Macedònia no hi va haver conflictes de magnitud per la qüestió ètnica. La població albanesa, en línies generals, se sentia vinculada a una comunitat més àmplia, a la dels albanesos iugoslaus. Tanmateix, tot va canviar amb la descomposició de l’antiga Iugoslàvia: en aquell moment, les fronteres internes van esdevenir límits de veritat. A més, amb la creació de la República de Macedònia, la constitució del nou estat només va reconèixer el poble macedoni i va deixar de banda les altres minories ètniques del país.

L'Exèrcit d'Alliberament Nacional (UÇK), amb les mateixes sigles que el grup armat de Kosovo

 

Durant els primers anys de la Macedònia independent, les organitzacions polítiques albaneses tampoc van crear una correlació de forces prou forta que els permetés obtenir un reconeixement més gran. Entre 1998 i 1999, durant la guerra de Kosovo, molts joves albanesos de Macedònia van lluitar a les files de l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UÇK). Després d’aquest conflicte armat, hi va haver membres de la minoria albanesa macedònia que també van participar en els enfrontaments contra les forces armades del govern serbi a les valls de Presevo i Bujanovac.

A la República de Macedònia, l’esclat de la violència va ser el gener del 2001, amb l’inici dels combats entre l’exèrcit macedoni i la insurgència albanesa, integrada en l’Exèrcit d’Alliberament Nacional

A la República de Macedònia, l’esclat de la violència va ser el gener del 2001, amb l’inici dels combats entre l’exèrcit macedoni i la insurgència albanesa, integrada en l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (UÇK, amb les mateixes sigles que el grup armat de Kosovo). Els enfrontaments es van estendre a la ciutat de Tetovo, capital oficiosa dels albanesos de Macedònia, mentre que la guerrilla també es va fer amb el control de les muntanyes del voltant.

Per respondre a la resistència albanesa, els principals partits de la comunitat eslava de Macedònia van crear un govern d’unitat nacional i van organitzar una ofensiva militar a través del bombardeig de diversos pobles albanesos. Durant les darreres dècades, les comunitats albaneses dels diversos territoris dels Balcans han mantingut una relació estreta amb els Estats Units, i és que la potència americana les ha utilitzat tradicionalment per estendre la seva influència a la zona.
 

El procés de pau

A juny de 2001, el temor que el conflicte armat de Macedònia es pogués complicar, va fer que la Unió Europea intervingués per organitzar unes negociacions que posessin fi a la violència. Els col·loquis van iniciar-se el juliol a la ciutat d’Ohrid i a 13 d’agost, es va arribar a un pacte per posar fi a la guerra oberta. Amb tot, els Acords d’Ohrid, un punt d’inflexió en la qüestió ètnica, van posar les bases per una nova Macedònia en què la comunitat albanesa s’hi havia de sentir representada com a part integrant. No obstant, el govern central no va acceptar bona part de les reivindicacions que plantejaven els albanesos.

En comparació amb moltes de les guerres devastadores que esclaten als Balcans després del desmembrament de Iugoslàvia, la magnitud del conflicte armat de Macedònia va ser més lleu. Els enfrontaments van causar poc més d’un centenar de víctimes mortals, per això hi ha molts analistes que eviten l’ús del terme guerra per descriure els successos.

Els Acords d’Ohrid, un punt d’inflexió en la qüestió ètnica, van posar les bases per una nova Macedònia en què la comunitat albanesa s’hi havia de sentir representada com a part integrant

Entre d’altres condicions, els acords de pau de 2001 van suposar una modificació del preàmbul de la Constitució: Macedònia seria l’Estat del poble macedoni, però també dels pobles albanès, serbi, turc o romaní, algunes de les altres comunitats assentades històricament al país balcànic. A nivell lingüístic, als municipis on hi havia almenys un 20% de població albanesa, l’albanès va passar a ser llengua oficial, però en cap moment es va preveure una solució bilingüe per a tot l’Estat –una de les reivindicacions de la minoria albanesa. Els pactes per la fi del conflicte també van derivar en tota una sèrie de reformes en l’àmbit administratiu: es va plantejar l’opció d’un estat més descentralitzat, en què les comunes o municipalitats assumien més poder del que tenien fins aleshores, tot i que no hi va haver cap procés cap a una cantonalització del país.
 

L’inici del bipartidisme

D’altra banda, després dels acords de pau, un model de bipartidisme biètnic també es va consolidar en el sistema polític de Macedònia. La tendència seria que els dos grans partits macedonis -el conservador i nacionalista VMRO-DPMNE i els socialdemòcrates de l’SDSM- pactessin amb les principals formacions polítiques que representaven la minoria albanesa. Des d’aleshores, l’escena política ha estat dominada per les aliances entre el VMRO i la Unió Democràtica per la Integració (DUI, que té les seves arrels en l’antiga guerrilla insurgent). Els darrers anys, el VMRO i el DUI han governat conjuntament, s’han repartit els càrrecs ministerials i han practicat una política absolutament clientelar a través d’unes estructures de poder completament corruptes.

Militants del partit conservador i nacionalista VMRO-DPMNE 

 

Durant l’última dècada, l’acomodació al poder va fer que una gran part de la minoria albanesa no desafiés obertament l’Estat perquè va treure beneficis en el procés d’ascens a les institucions. No obstant, fa dos anys, un grup armat albanès que pretenia fer reaparèixer la guerrilla va irrompre a la ciutat septentrional de Kumanovo en un enfrontament molt agressiu contra les forces policials macedònies. En els combats hi van morir una trentena de persones.

A la primavera de 2016, quan va esclatar un moviment de protestes massiu protagonitzat per la població més jove contra el govern del VMRO, conegut com la Revolució de Colors, a les mobilitzacions s’hi podia veure banderes macedònies, albaneses i fins i tot turques. Les protestes, que qüestionaven l’status quo, van ser un element aglutinador de les diverses nacionalitats del país i no van suposar cap fissura en relació a la qüestió ètnica.
 

L’espantall del nacionalisme albanès

De fet, després de les mobilitzacions antigovernamentals de 2016, els albanesos van orientar el seu suport cap a noves forces polítiques. A les eleccions generals de desembre de l’any passat, la Unió Democràtica per la Integració (DUI, que fins aleshores era la primera força de la minoria albanesa) va perdre gairebé la meitat dels seus representants al Parlament macedoni en favor de dues noves formacions polítiques, el BESA i l’Aliança pels Albanesos, que van fer bandera de la lluita contra la corrupció en la seva campanya de cara a les eleccions.

Juntament amb la dreta nacionalista, els mitjans afins al règim també s’han dedicat a demonitzar a la minoria albanesa i a les seves formacions polítiques des que pretenen crear un nou govern amb el partit socialdemòcrata

Amb tot, malgrat el canvi de posicions entre partits polítics, el pacte amb les formacions representatives de la minoria albanesa va seguir sent clau per tal que els socialdemòcrates poguessin proposar la formació d’un nou govern al país balcànic. Prèviament, els partits albanesos es van reunir a Tirana per establir una línia conjunta de negociació per acordar la creació del futur executiu. En aquest punt, la qüestió albanesa va tornar a agafar un protagonisme fonamental en la batalla política per obtenir el poder de Macedònia: per no permetre la creació d’un nou executiu, la dreta nacionalista del VMRO va utilitzar l’espantall del nacionalisme albanès.

Juntament amb la dreta nacionalista, els mitjans afins al règim també s’han dedicat a demonitzar a la minoria albanesa i a les seves formacions polítiques des que pretenen crear un nou govern amb el partit socialdemòcrata. Les organitzacions albaneses de Macedònia reivindiquen millores en les condicions simbòliques i materials de la seva comunitat, però no reclamen la independència ni pretenen trencar amb el país. Tot i això, les demandes de la població albanesa han estat instrumentalitzades per grups nacionalistes com Units per Macedònia, que els acusen de voler crear la Gran Albània i han organitzat marxes diàries a les ciutats principals de l’antigua república iugoslava amb lemes tant clars com “No al bilingüisme” o “No a la destrucció del país”. Amb tot, a hores d’ara, el conflicte polític de Macedònia està en vies de resolució, però el futur pacte de govern del partit socialdemòcrata amb les formacions albaneses podria derivar en noves mobilitzacions de la dreta nacionalista al carrer.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades