Les allaus a Catalunya, un risc evitable

Diverses expertes analitzen el risc d’aquest fenomen natural al nostre país. A diferència de les zones inundables, no existeix una normativa clara sobre la construcció d’infraestructures i edificacions a les valls pirinenques

Arriba el final de l’hivern. Els Pirineus encara tenen una bona catifa de neu a la part més alta. Blanca i enlluernadora que apreciem quan ens mirem un paisatge de muntanya des de la distància i que gaudim en la proximitat, en trepitjar-la. La mateixa neu que, de tant en tant, baixa amb rapidesa per un vessant i dóna lloc a una allau que, de vegades, s’emporta vides humanes, fereix persones o provoca la pèrdua d’habitatges i llocs de treball.

L’evacuació ràpida de la zona va evitar una gran tragèdia a la vall andorrana d’Arinsal l’any 1996


Des dels anys 90, el nombre anual de víctimes mortals causades per allaus de neu als Pirineus ha oscil·lat entre tres i tretze, segons dades recollides per l’Associació per al coneixement de la neu i les allaus (ACNA). En territori català, la xifra és més baixa, entre una i quatre pèrdues humanes cada any. Principalment, es tracta de persones que practiquen l’alpinisme o l’esquí de muntanya. Les pèrdues humanes, però, es poden disparar quan, ocasionalment, es produeix una allau de dimensions més grans i que afecta zones poblades, fet que dóna lloc a una catàstrofe natural. Als Pirineus catalans, el recull de dades històriques de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) documenta prop d’un centenar de morts des dels inicis del segle XIX. Destaca, per exemple, l’allau que va provocar 57 víctimes l’any 1855 a la Val d’Aran (al municipi de Canejan). A Andorra, l’evacuació de 322 persones dues hores abans que baixés l’allau d’Arinsal, ara fa 21 anys, encara és recordada amb angoixa pel veïnat que va sobreviure. És llavors quan ens preguntem si aquesta exposició al perill era evitable.

Als Pirineus catalans, el recull de dades històriques de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) documenta prop d’un centenar de morts des dels inicis del segle XIX

El doctor Joan Manuel Vilaplana (grup Risknat de la Universitat de Barcelona) considera que esdeveniments com el que ha ocorregut recentment a Farindola, a la regió italiana dels Abruços, amb 29 morts i la destrucció de l’hotel Rigopiano, no ens han de passar desapercebuts, sinó que ens han de servir per reflexionar si estem preparats per conviure amb el risc d’allaus a Catalunya. Vilaplana va ser una de les persones involucrades en el foment dels estudis de les allaus a Catalunya, iniciats fa tres dècades i impulsats pel llavors Servei Geològic de Catalunya (ara ICGC) en col·laboració amb la UB. Segons la seva experiència, és indispensable que el planejament urbanístic consideri les zones afectades per tots els fenòmens naturals que generen risc. “Tenim coneixement científic solvent, tenim cartografies temàtiques adequades i tenim eines per regular l’ordenació del territori, com la llei d’urbanisme de 2006. Aquesta llei, però, no és suficient ja que no regula tots els riscos naturals, com les allaus i les caigudes de roques. Es necessita una normativa que determini què i on es pot construir en funció de la perillositat”.
 

Manca d’una normativa ‘ferma’

El risc d’allau implica un perill que, sovint, no es pot evitar i una exposició al perill. Aquesta exposició és la que ha de bregar amb la planificació territorial i amb la gestió del risc, àmbits dels quals les administracions són les primeres responsables.

El risc d’allau implica un perill que, sovint, no es pot evitar i una exposició al perill. Aquesta exposició és la que ha de bregar amb la planificació territorial i amb la gestió del risc

El Reglament de la Llei d’Urbanisme a Catalunya (RLLU, 2006, revisat el 2010) contempla alguns aspectes relacionats amb la prohibició de l’edificació en zones on hi ha riscos naturals, tot i que sempre d’acord amb la normativa sectorial aplicable. És a dir, deixa oberta la possibilitat que, si no hi ha una normativa, l’edificació en zones de perill es pugui dur a terme i, per tant, es pugui generar una situació de risc. El RLLU també especifica que la determinació dels riscos naturals i geològics ha de tenir en compte la informació geogràfica oficial de l’ICGC.

Adaptació de la cartografia cedida pel CENMA / PERE ROIG


“Després de dècades de recerca en coneixement del territori i de cartografia de detall, estem en un moment en què és molt poc probable que una allau es produeixi en un lloc on no s’esperava. La qüestió és saber quan, en quin moment es pot produir i amb quines dimensions i característiques particulars es produirà en cada cas”. Aquesta és l’opinió de la doctora Glòria Furdada (grup Risknat), que durant uns anys va ser la geòloga assessora dels Plans de Prevenció de Risc d’Allaus a Andorra. Furdada ens explica que, des dels anys 80, el coneixement científic en la matèria ha millorat molt. L’ICGC, amb informació meteorològica i sobre la quantitat i la qualitat de la neu a les muntanyes, elabora el Butlletí de Perill d’Allaus (BPA) diàriament. També disposa del Mapa de Zones d’Allaus, que cobreix tota l’àrea pirinenca susceptible.

Aquests plànols mostren que un 36% de les àrees muntanyoses dels Pirineus catalans estan exposades al perill d’allaus, amb el focus posat a nou comarques: Val d’Aran, Pallars Sobirà i Jussà, Alta Ribagorça, Alt Urgell, Cerdanya, Ripollès, Berguedà i Solsonès. Són bases de dades que es nodreixen de l’observació del medi i la recerca sobre els fenòmens, però també de la consulta de dades històriques i de les enquestes a la població, especialment a la gent que viu a la muntanya i de la muntanya. Es disposa, també, de la Base de Dades d’Allaus de Catalunya (BDAC). Aquestes dades s’han d’utilitzar a l’hora de plantejar la planificació territorial i els plans urbanístics. En canvi, encara no hi ha un mapa de zonificació oficial, com el que existeix per a les zones inundables, que digui què es pot construir i què no tenint en compte les allaus.

Des de 2004, l’ICGC treballa en l’elaboració del Pla estratègic per a la reducció del risc d’allaus, que es coneix com a Zonificació del Terreny Segons la Perillositat per Allaus (ZTSPA). Pere Buxó, responsable de Prevenció de Risc Geològic de l’ICGC comenta: “La nostra idea és transmetre les conclusions d’aquests estudis a nivell municipal i que siguin coneguts i acceptats pels municipis i la gent afectada. Cal que es generi normativa des de l’acció municipal, ja sigui a través de l’urbanisme o de les ordenances municipals de llicències d’obra, plans d’autoprotecció, etc.”.

El 2008, l’informe RISKCAT (elaborat pel grup Risknat de la UB per encàrrec de la Generalitat i consultable al web) alertava sobre el fet que, sense una zonificació reglamentària de la perillositat a Catalunya, la pressió urbanística pot arribar a ocupar zones on el risc d’allau és elevat. “Sense una llei vinculant, com la que existeix a Suïssa o a França pels allaus”, explica Vilaplana, “la gestió adequada del risc dels fenòmens geològics no es pot completar”. Per a ell, s’ha d’actuar de manera preventiva i des de les institucions: “Les nostres administracions i els nostres càrrecs electes han de tenir clar que les polítiques preventives són indispensables per mitigar el risc. I, per això, cal prendre decisions fermes i valentes”.

A Canejan, municipi de la Val d’Aran, hi van morir 57 persones per una allau l’any 1855 / PÈRE IGOR


Per saber més sobre aquesta qüestió, hem parlat amb Pere Oller, director de GeoNeuRisk, una empresa consultora especialitzada en geologia i nivologia. Oller va treballar durant més de dues dècades en la cartografia de riscos geològics a l’ICGC i ens explica que, per a ell, és prioritari completar la cartografia i que aquesta estigui vinculada a una norma: “Si un ajuntament o el mateix govern, que és qui ha de donar el permís de construcció, demana una assessoria sobre aquests riscos, tant l’ICGC com una empresa especialitzada poden fer un estudi i qualificar la perillositat. Però, a Catalunya, no existeix un criteri oficial per dir si una zona està més o menys exposada”. Segons la seva opinió, cal implementar una normativa estricta com la que tenen a Andorra, que Oller considera “molt més avançada” que la de Catalunya en la preparació davant el perill d’allaus.

A Andorra, la reforestació i la protecció dels boscos, mesures que es consideren estratègiques per disminuir el perill d’allaus, es fan des dels ajuntaments

A Andorra, on una de les fonts d’ingressos principals és el turisme de la neu, els Plans de Prevenció de Riscos d’Allaus Previsibles (PPRA) van ser aprovats l’any passat amb l’objectiu de definir les zones exposades. Marc Pons, doctor en nivoclimatologia i responsable dels riscos naturals del Centre d’Estudis de Neu i Muntanya d’Andorra (CENMA), explica: “Aquesta zonificació és la que determina quines àrees es poden declarar edificables i quines no”. Per a ell, el principal repte per evitar que es repeteixin esdeveniments com el d’Arinsal és incidir en la manca de consciència: “Potser perquè la memòria és curta o perquè, sovint, els interessos econòmics passen per davant d’altres paràmetres”. Per això, continua Pons, “s’ha de seguir incidint en la necessitat d’un marc legal ben desenvolupat i restrictiu com a via per garantir al 100% que tot projecte urbanístic i d’infraestructures en zones de risc s’abordi de la manera més objectiva i acurada possible”.
 

Transferència de la informació

Disposem de molta informació sobre el perill d’allaus. Però, aquesta informació arriba on ha d’arribar? I, si hi arriba, es té en compte? Molts centres excursionistes formen les persones que en són membres perquè l’accés a la muntanya es faci coneixent el risc que comporten les allaus, sabent com evitar-lo i sabent com actuar en cas de viure’n una. Però la informació que és impartida a excursionistes o professionals de la muntanya és de consum individual. En alguns casos, les allaus poden arribar a baixar fins al fons de la vall, zones on, als Pirineus catalans, hi ha molts pobles i infraestructures. Quan se sap l’indret on es pot produir una allau, un aspecte fonamental és la gestió del risc. Segons explica la doctora Furdada, aquesta gestió implica l’ordenació del territori i l’aplicació de mesures de mitigació, més la gestió de l’emergència. Al fons de la vall, “sovint no es té la percepció d’estar exposat al perill d’allaus”, alerta Pere Oller. Per a ell, “s’ha de posar més energia perquè el coneixement sobre el risc geològic sigui col·lectiu. Si només el tenen les institucions o es queda en l’àmbit de l’alpinisme, la gent no li dóna la importància que té. És fonamental que la gent conegui com funciona el medi i què pot arribar a passar”. Per a Oller, si la gent no està conscienciada, pots tenir una normativa molt estricta, però no tens cap garantia que es respecti. Pel que fa a la gestió de l’emergència, l’any 2010, es va aprovar el Pla especial d’emergències per allaus a Catalunya (ALLAUCAT), que determina que 38 municipis catalans estan obligats a tenir un pla d’actuació municipal.
 

Els plans de mitigació

Si les allaus baixaven periòdicament per les mateixes canals, el coneixement de les zones amb perill també passava de generació a generació. Quan les terres eren venudes, aquest coneixement es perdia i les edificacions es construïen sense un criteri que permetés garantir la seguretat del lloc. “Als nostres territoris, tenim moltes edificacions i altres elements vulnerables situats a zones exposades als riscos naturals. En moltes d’aquestes àrees, l’urbanisme ja està consolidat des d’abans que la legislació considerés els riscos naturals”, ens explica Joan Manuel Vilaplana. “A Catalunya, el 15% del sòl urbanitzat està en zones inundables. Ara mateix, no hi ha cap pla de mitigació del risc en aquestes àrees”. En el cas de les allaus, en aquestes edificacions ja exposades, és essencial tenir un pla d’emergència o bé la construcció de proteccions, segons el cas. Es poden prendre mesures de protecció físiques, com la costrucció de dics o viseres, o preventives, com la instal·lació de dispositius per generar petites allaus que evitin la formació d’una allau més gran mitjançant explosions controlades. Aquesta mesura, ens comenta Glòria Furdada, pot ser problemàtica perquè, en casos molt extraordinaris, podria arribar a desencadenar una gran allau. “Altres mesures de tipus ambiental, com els boscos de protecció, es podrien integrar als plans de defensa si les institucions, a Catalunya, valoressin més el seu potencial”, ens explica Pere Oller. A Andorra, la reforestació i la protecció dels boscos, mesures que es consideren estratègiques per disminuir el perill d’allaus, es fan des dels ajuntaments, segons explica Marc Pons, i s’han valorat com unes mesures molt efectives.

Es poden prendre mesures de protecció físiques, com la construcció de dics o viseres, o preventives, com generar petites allaus que evitin la formació d’una allau més gran

Quan el període de retorn d’un fenomen –com les allaus de grans dimensions– és més llarg que una legislatura, emprendre mesures per prevenir possibles esdeveniments futurs pot ser molt impopular. Això passa sovint quan no es poden veure els fruits reals de les grans inversions necessàries per reubicar instal·lacions exposades o per construir mesures protectores. Tot i que la millor manera d’evitar el risc i, a la llarga, la menys costosa, opina Furdada, és no construir a les zones exposades.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: