A partir de la globalització desfermada als anys noranta i la crisi iniciada el 2006, s’han patit arreu del món greus impactes en l’economia, la societat, el medi ambient i la vida de les persones. La restauració del sistema capitalista per sortir de les crisis porta noves formes d’explotació, d’espoli del treball i despossessió de propietats, drets, formes de producció, béns i serveis. Habitatge, educació, sanitat, transport, cures… Tot és susceptible de ser comprat, venut, privatitzat, especulat; un fenomen que les economistes del seminari Taifa anomenen la “despossessió de la vida quotidiana”.
Assistim a l’empitjorament dràstic de les condicions de vida de les poblacions i l’augment de les persones que sobren, que no són rendibles per al sistema de producció i consum i que són condemnades a la misèria. Cossos anònims que fugen de la violència i les guerres colonials, racials i geopolítiques; milers que naufraguen i moren buscant una vida millor o que són bloquejats en fronteres o centres d’internament, mentre tota mena de mercaderies es mouen cada cop més de pressa i amb menys restriccions.
Una producció, un consum i una generació de residus que amenaça amb la destrucció dels ecosistemes i la supervivència de totes les formes de vida de la Terra. Un model basat en el creixement a qualsevol preu i que ja mostra de manera fefaent els seus impactes letals en la salut –en forma de malalties respiratòries, cardiovasculars, càncers i tumors–, les plagues, les pandèmies o els virus, i als quals es fa front amb uns sistemes de protecció social i sanitaris cada cop més privatitzats o desmantellats.
Assistim a l’empitjorament dràstic de les condicions de vida de les poblacions i l’augment de les persones que sobren, que no són rendibles per al sistema de producció i consum i que són condemnades a la misèria
Unes societats en què les velles formes de dominació i repressió militar, policial i judicial conviuen amb d’altres de més modernes i subtils. Cada cop més digitals i tecnològiques, i alhora més controlades i vigilades, amb mesures sovint autoimposades, el que Bung Chul Han ha anomenat psicopolítica. Polítiques que es retroalimenten amb el ressorgiment del neofeixisme global, excloent i identitari.
El poder pretén que la nostra sigui una “condició pòstuma”, en paraules de Marina Garcés; un temps de nihilisme i decadència on tot s’acaba, una rendició; la fi dels recursos naturals, de la modernitat, de les ideologies i les revolucions. Una sensació paralitzant perquè caiguem en les retrotopies de Bauman, utopies complaents que es projecten en un passat idealitzat, acrític.
Però on hi ha poder, hi ha resistència, va dir Foucault. Si en aquests catorze anys les formes de la despossessió han variat, també ho han fet les alternatives i les formes d’oposició. Les lluites dels pobles, els moviments socials, noves propostes, economies, sabers, coneixements, formacions, cultura, art i expressions dissidents, subversives, als marges i les escletxes.
Nous paradigmes de cures, de suport mutu, de relacions feministes, d’atenció a les vulnerabilitats i diversitats. Eines que, en paraules de Ballestrini, fan que “radicalitzem l’ofensiva” i que sostenen en les seves xarxes un altre món possible, un món més digne, lliure i solidari, que volem viure i que volem seguir explicant durant 500 Directes més.
