Internacional

Ponts oberts entre els EUA i l'Iran

El 14 de juliol es va signar un acord que sembla posar fi a l'anomenada “crisi nuclear iraniana” i que suposa un reconeixement al poder ascendent de l'Iran a la regió
El secretari d'Estat dels EUA, John Kerry, amb el ministre d'Exteriors iranià, Mohammad Javad Zarif

Massa sovint es cataloguen com històrics alguns esdeveniments que, en realitat, no seran contemplats per la història més que com a episodis anecdòtics. No és aquest el cas que ens ocupa. L'acord entorn del programa nuclear iranià arribat a la Cimera de Viena el 14 de juliol evita, almenys durant deu anys, que el programa nuclear iranià tingui derivacions militars i obre les portes a una normalització de relacions entre l'Iran i el món occidental. L'acord estableix, a més, que les centrals nuclears iranianes podran ser inspeccionades per l'Organització Internacional de l'Energia Atòmica, i l'Iran es veurà obligat a desfer-se de la major part de l'urani que ha enriquit fins al moment. A canvi aconsegueix que la comunitat internacional aixequi les sancions que asfixien l'economia iraniana.

De les declaracions efectuades pels seus signants podria semblar que l'acord no té guanyadors ni perdedors, però no és així

De les declaracions efectuades pels seus signants podria semblar que l'acord no té guanyadors ni perdedors, però no és així. El progressiu aixecament de les sancions internacionals permetrà l'Iran recuperar part del terreny perdut en els últims anys en el si de l'Organització de Països Exportadors de Petroli. Cal tenir en compte que l'Iran atresora les quartes reserves mundials de petroli en el seu subsòl: una desena part de les reserves existents.

Avui en dia exporta un milió de barrils de cru diaris, enfront dels dos milions i mig que produïa en el passat. La culpa d'aquesta reducció la tenen les sancions internacionals i l'obsoleta indústria petroliera del país, delmada per anys d'embargament i necessitada d'inversions immediates per recuperar la seva productivitat. Un altre element clau de l'acord és la devolució a l'Iran dels 150.000 milions de dòlars bloquejats a l'estranger des de fa dècades, el que donarà una pilota d'oxigen a l'economia iraniana i permetrà que la població noti, en el seu dia a dia, els avantatges de l'acord.

Però potser el més rellevant sigui que, en signar l'acord, els EUA i la resta d'integrants del G5 + 1 (Rússia, Xina, França, el Regne Unit i Alemanya) reconeixen el poder ascendent de l'Iran a la regió. En temps no tan remots, les potències colonials acostumaven a imposar els seus designis per la força de les armes. En aquesta ocasió s'ha optat per la via de la negociació, conscients que l'Iran s'ha convertit en un actor clau a l'Orient Mitjà i que la seva contribució és vital per estabilitzar els múltiples focs que s'estenen a països com Síria, l'Iraq i el Iemen i per combatre a qui sembla haver-se convertit en l'enemic número u d'Occident: l'autodenominat Estat Islàmic, el poder de destrucció del qual no ha deixat de créixer des de la proclamació del califat fa un any.

Pas de gegant

Finalment, cal assenyalar que l'Iran ha fet un pas de gegant a l'hora de normalitzar les seves relacions amb els països occidentals. De fet, el Regne Unit ja ha anunciat la seva voluntat de reobrir la seva ambaixada a Teheran a finals de 2015. Probablement el restabliment de relacions entre Teheran i Washington haurà d'esperar més temps, entre altres coses perquè el Departament d'Estat encara inclou l'Iran entre els països que financen el terrorisme, però arribarà aviat si l'acord s'aplica sense contratemps.

En rubricar-lo, EUA reconeix, en certa mesura, que Israel i Aràbia Saudita, els seus tradicionals aliats des de la Guerra Freda, no estan en condicions o interessats a posar fi a les múltiples crisis que sacsegen la regió. És, per tant, un canvi sense precedents que modifica la distribució de forces sobre el terreny. Tot això no vol dir, ni de bon tros, que Washington vagi a distanciar-se de Tel Aviv o Riad de la nit al dia, sinó més aviat que opta per reequilibrar les seves aliances regionals. Després de 35 anys d'aïllament ininterromput a l'Iran, EUA no es pot permetre el luxe de continuar considerant a aquest país com un pària.

Les negociacions amb l'Iran representaven l'última oportunitat per Obama de deixar una empremta positiva en un Orient Mitjà cada vegada més convuls

El president Barack Obama també té raons per mostrar-se raonablement satisfet. Tot i que encara no és un “ànec coix”, Obama ja fa sis anys i mig que està a la Casa Blanca i els seus èxits en l'escena internacional, més enllà de l'acostament a Cuba, brillen per la seva absència. Durant la seva primera legislatura, Obama va intentar, sense massa èxit, fer entrar en raó al Govern israelià perquè frenés la colonització i reprengués el procés de pau amb els palestins. Davant aquest fracàs, les negociacions amb l'Iran representaven l'última oportunitat per deixar una empremta positiva en un Orient Mitjà cada vegada més convuls. Ho ha fet, a més, amb l'oberta oposició de la majoria republicana, que probablement rebutjarà l'acord al Congrés en les pròximes setmanes. També ha hagut de superar els múltiples obstacles que Israel i el seu primer ministre, Benjamin Netanyahu, han col·locat al llarg del camí. No obstant això, l'activa mobilització del lobby proisraelià als EUA ha estat incapaç de frenar l'acord, entre altres coses perquè l'influent AIPAC ha perdut protagonisme i s'ha vist perjudicat per la irrupció de J Street, més proper als demòcrates, que ha exercit com a contrapès mostrant-se favorable a l'històric acord.

Així les coses, sembla clar que el gran perdedor és Israel i el seu actual govern. En els últims anys, Netanyahu ha repetit fins a la sacietat que l'Iran no representava una amenaça només per a Israel, sinó per al món sencer, i que un acord enfortiria l'Iran i intensificaria el terrorisme internacional. També s'ha dirigit en diverses ocasions al Congrés i al Senat nord-americans per intentar pressionar l'Administració Obama amb mobilitzar els seus peons per boicotejar l'acord. Aquestes maniobres no només s'han mostrat contraproduents, sinó que a més han evidenciat el creixent aïllament de Netanyahu davant d'una comunitat internacional que s'ha congratulat de manera generalitzada davant l'acord assolit. Al Govern radical israelià no només l'inquieta l'enfortiment del règim dels aiatol·làs, el seu principal enemic a la regió, sinó la possibilitat que un Obama reforçat aprofiti la nova conjuntura per intentar ressuscitar el procés de pau i imposar una solució basada en la fórmula dels dos Estats, el que suposaria un atac a la línia de flotació del Gran Israel que defensa Netanyahu.

Ignacio Álvarez-Ossorio és professor d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d'Alacant i coordinador de l'Orient Mitjà i Magrib de l'OPEX de la Fundació Alternatives 

*Article publicat a El Diagonal 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: