Ahron Bregman: "La propera guerra entre jueus i àrabs tindrà lloc dins les fronteres d’Israel"

14/10/2014

L’optimisme d’Ahron Bregman (Israel, 1957) contrasta amb el de la majoria d’analistes del conflicte palestino-israelià. Antic oficial d’artilleria a les Forces de Defensa Israelianes i veterà de la guerra del Líban, Bregman afirma que l’ocupació (que considera una “taca negra a la història jueva”) caurà tard o d’hora pel seu propi pes, tot i les evidències en sentit contrari. Bregman es va negar a continuar servint a l’exèrcit amb l’esclat de la primera intifada; des d’aleshores, viu a Londres, des d’on investiga i denuncia les polítiques del seu país als territoris ocupats. El seu llibre ‘La ocupación’ (Crítica, 2014) aporta documents secrets inèdits que complementen un repàs crític de quatre dècades d’ocupació.

Parlem, primer, de la teva trajectòria. Què fa que un oficial de l’exèrcit d’Israel es negui a servir-lo?
Vaig servir durant sis anys a les Forces de Defensa Israelianes (FDI) i vaig participar al setge de Beirut durant la guerra del Líban de 1982. Uns anys més tard, estava viatjant per Katmandú i, en un quiosc, vaig veure una imatge que em va impactar, la d’un soldat israelià colpejant un palestí. Tot just començava la primera intifada. Llavors, vaig escriure una carta oberta al diari Haaretz demanant que s’aturessin les ofensives i vaig dir públicament que refusava servir als territoris ocupats. Va ser força escandalós: un oficial, veterà de la guerra de 1982, negant-se a servir... era molt inusual. És una decisió que comporta un gran aïllament.

El títol original del teu llibre és ‘Cursed victory’ (‘La victòria maleïda’). Què va suposar per Israel vèncer la guerra de 1967?
La victòria llampec de la guerra dels Sis Dies va ser un èxit maleït per a les persones israelianes. De sobte, de ser les desvalgudes i les víctimes que havien estat fins a l’any 1967, havien passat a ser les fortes, les ocupants. En aquell moment, se la va anomenar una “victòria beneïda”, però jo hi oposo aquest altre concepte perquè el canvi de paradigma ha fet molt mal a la societat israeliana. A més, l’ha dividida entre els extremistes partidaris de l’annexió dels territoris ocupats i la gent com jo, l’esquerra liberal, crítica amb aquest colonialisme.

Sou minoria?
No som minoria absoluta, però estem cedint espai a un sector molt més conservador. A la societat israeliana, s’està produint un canvi massiu; el sector de centreesquerra es desplaça cap a la dreta, tant laica com religiosa. Això també es nota a l’exèrcit: a l’última guerra de Gaza, es podien veure oficials de les tropes d’infanteria amb quipà (casquet jueu). Un dels candidats al càrrec de cap de l’Estat Major de les FDI, de fet, és un colon religiós. Abans, als comandaments, hi predominaven els individus laics i progressistes dels quibuts.

Què comporta aquest canvi a l’exèrcit?
A les persones religioses dels assentaments, els motiva molt formar part de l’exèrcit, mentre que la gent d’esquerres, que en el passat dominava les FDI, cada vegada és més reticent a servir als territoris ocupats. La influència creixent dels col·lectius de colons als alts càrrecs militars em preocupa perquè pot dificultar molt la solució dels dos estats. Si mai fos necessari evacuar els assentaments de Cisjordània, probablement, caldria desallotjar-los a la força. I si els soldats que ho han de fer són colons, es trobaran en un dilema terrible: triar entre ser lleials a l’exèrcit o ser lleials a les seves creences, particularment, les que diuen que les terres on viuen no han de ser retornades als palestins.

Veus realista la possibilitat d’una retirada de Cisjordània i els alts del Golan tenint en compte com han anat les coses des de la marxa de Gaza el 2005?
Sí. Per posar fi a l’ocupació, calen dues coses. La primera és una intifada palestina massiva i pacífica. Crec que és un error llançar míssils o enviar suïcides a immolar-se a Tel Aviv. Però un aixecament no violent faria mal a Israel, perquè li faria perdre punts en la guerra mediàtica. Jo sé com funcionen les ments israelianes; prefereixen un altre alçament violent perquè saben com lluitar amb això, però no amb una mobilització multitudinària enregistrada per mitjans de tot el món. L’ocupació no només es combat amb pedres i armes, també amb l’opinió pública. L’altra cosa necessària és la pressió internacional, incloent-hi boicots a productes i serveis provinents dels territoris ocupats.

Sembla que la societat israeliana es va tornant immune a la crítica internacional.
Aquesta és la impressió que ha intentat donar d’ella mateixa i amb molt d’èxit. Diuen: “Ningú no ens obligarà a moure’ns”; però quan comencin a notar-ho a les butxaques, en el dia a dia, reaccionaran. Com qualsevol país del món, Israel es mou sota pressió. Les retirades del Sinaí (1978) i de Gaza (2005), els acords d’Oslo (1993)… totes són conseqüències de la pressió internacional.

Tot i així, al teu llibre, insinues que la retirada de Gaza podria haver estat part d’una estratègia d’Ariel Sharon per aferrar-se a Cisjordània.
Jo crec que Sharon va veure molt clar que era massa difícil mantenir l’ocupació a la Franja. Hi havia 8.000 colons vivint entre 1,8 milions de palestins; cada vegada que un d’ells anava a Cisjordània, havien de tancar totes les carreteres. Des d’un punt de vista militar, tenia sentit marxar. I jo sostinc que va ser una decisió fantàstica, tot i la violència que es va desencadenar després. Retirant-se de Gaza, Israel va dir al món, simbòlicament, que marxar dels altres territoris ocupats també era possible. Estic segur que l’ocupació caurà pel seu propi pes. Això sí, Israel voldrà mantenir quatre grans blocs d’assentaments de Cisjordània a la frontera occidental.

“La societat del meu país està girant massivament cap a la dreta”

A efectes pràctics, arran del bloqueig, l’ocupació sobre Gaza continua. Israel argumenta que és una qüestió de seguretat nacional deguda a l’amenaça de Hamàs. Com se surt d’aquesta situació?
La gent feliç no llança míssils als seus veïns. Si es trobés la manera de millorar les condicions a Gaza, els seus habitants no tindrien motius per atacar. Ara mateix, no tenen res a perdre. Hi ha dos milions de persones tancades en un espai molt petit. A la Franja, l’atur és enorme, no hi ha menjar. El primer que s’ha de fer és millorar les vides de la gent i, el més important, permetre la comunicació amb Cisjordània. Que puguin exportar i importar de Cisjordània, de Jordània, de l’Aràbia Saudita... Si poguessin moure’s lliurement, viatjar fora de la Franja, tenir un port i un aeroport…


El principal argument israelià és que, si obren les fronteres, es produirà un flux d’entrada d’armes.
Qualsevol decisió que prens a l’Orient Mitjà és un risc calculat. Si el que volen realment és que no s’importin armes, que col·loquin vigilants internacionals als avions que comprovin que no hi ha armament. Però no permetre l’entrada de material de construcció argumentant que s’utilitzarà per fer túnels és inacceptable. Pots seguir el recorregut del carregament i comprovar que va a escoles i hospitals. Òbviament, no es garanteix el seu ús correcte al 100%, però prohibir-ne l’entrada no té sentit. Durant l’última ofensiva, s’han destruït prop de 4.000 cases; és necessari reconstruir.

Estàs d’acord amb l’Alt Comissionat per als Drets Humans de l’ONU, que diu que s’han comès crims de guerra en aquesta última operació a Gaza?
La paraula crim de guerra és molt forta, no la vull fer servir sense estar-ne convençut. Però sí que he escrit articles denunciant el que va passar a Rafah. Allà, els israelians van implementar el que anomenen la maniobra Hanníbal, segons la qual si un soldat israelià és segrestat, la resposta militar ha de ser massiva: bombardejos, enderrocaments, etc. Aquesta tàctica ja la utilitzàvem al Líban, però, allà, érem a camp obert. Rafah és una de les àrees més poblades del món i les conseqüències van ser terribles, molta gent va morir. No sóc un expert i no sé dir si això és un crim de guerra, però crec que hauria de ser investigat per la comunitat internacional.

Esmentes la possibilitat d’una tercera intifada dins les fronteres d’Israel, que enfrontaria àrabs israelians i jueus. S’ha arribat a un punt d’inflexió?
L’explosió és inevitable. El 25% de la població, araboisraeliana, ha esdevingut un col·lectiu de segona. Només cal mirar les partides de pressupostos estatals i veure com es distribueixen. És cert que no serveixen a l’exèrcit, però és que, a Israel, el servei militar és un mecanisme d’integració social. Jo crec que els historiadors del futur veuran la llavor d’aquest conflicte en els fets de l’octubre de 2000, quan –durant la segona intifada– la policia va matar tretze àrabs israelianes en una manifestació. No me’ls puc imaginar disparant contra gent de Tel Aviv, per exemple. Sempre dic a les israelianes que han d’aconseguir ja la solució dels dos estats i centrar-se en l’interior del país, perquè allà és on es produirà la propera guerra.

Encara creus possible la creació d’un Estat palestí tenint en compte la situació a Cisjordània? Assentaments i autopistes que trenquen la continuïtat territorial, control dels recursos aqüífers, la deriva conservadora de què parlaves…
Hi crec perquè és l’única solució. Ni uns ni altres voldrien conviure en un mateix país. En realitat, als israelians, els terroritza la perspectiva i l’explicació és molt senzilla. Entre el riu Jordà i el Mediterrani, ara mateix, hi ha deu milions de persones, de les quals sis milions són jueves. D’aquí 100 anys, que en termes històrics no és res, els àrabs passarien a ser la majoria. Israel tindria dues possibilitats: permetre que els àrabs votin, fet que els portaria a tenir un president palestí, o excloure’ls de la vida pública i convertir-se en un règim d’apartheid. Inclús Netanyahu ha admès que l’única solució és la creació de dos estats. El problema és que cap dirigent no vol que es produeixi durant el seu mandat.

També expliques que Israel va reforçar els grups islamistes de Gaza durant els anys previs a la primera intifada (1987-1991). Va ser una tàctica miop?
Van utilitzar la mateixa estratègia que els americans, que en aquell moment estaven armant els mujahidins de l’Afganistan en la lluita contra els soviètics. En aquella època, l’enemic d’Israel era l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i va voler castigar-la ajudant l’oposició, representada pels islamistes de Hamàs. Aleshores, semblaven un contrapès ideal pel nacionalisme laic de l’OAP. Després, com s’ha vist, això se’ls va tornar en contra. A l’última guerra a Gaza, Netanyahu hauria pogut derrocar Hamàs, però va voler mantenir-los al poder, perquè creuen que hi ha grups a la Franja, com la Jihad Islàmica, que suposen un perill encara més gran.

“La influència creixent dels colons als alts càrrecs militars pot dificultar la solució dels dos estats”

La mediació nord-americana sempre ha estat clau a les converses de pau. Però Obama sembla haver renunciat a dirigir cap negociació important i el rol del seu govern a l’últim conflicte a Gaza va ser força irrellevant. Estan canviant les relacions EUA-Israel?
A les administracions americanes no els agrada Netanyahu i no els entusiasma la idea de treballar amb ell per solucionar el conflicte. Jo crec que, mentre la deriva conservadora d’Israel avanci, els governs i el poble americans se’n distanciaran gradualment i adoptaran actituds més crítiques. Això seria positiu pel procés de pau, perquè ara són interlocutors massa propers a Israel i els àrabs no els veuen com a mediadors vàlids. I no ho són: al meu llibre, cito un document on l’exsecretària d’Estat nord-americana, Madeleine Albright, prometia a Netanyahu que tindria dret a vet sobre qualsevol proposta de pau dels EUA. És increïble!

Com afecta el tema palestino-israelià el conflicte que es viu actualment a Síria i l’Iraq?
La conseqüència principal és que distreu del conflicte entre Israel i Palestina i permet que el primer continuï construint assentaments, fent arrelar l’ocupació. A més, implica que Israel mantindrà els alts del Golan durant anys, perquè podrà argumentar que, amb el caos regnant a Síria, no té ningú a qui retornar-los. Recentment, el govern israelià ha aprovat uns pressupostos per millorar les infraestructures del Golan ocupat i eliminar les mines antigues que hi ha. És un senyal que té intenció de mantenir-lo per molt temps.

 

La fi de l’ocupació és possible

El politòleg i exmilitar israelià Ahron Bregman explica que, al seu país, la paraula ocupació (‘kibush’, en hebreu) té molt mala premsa: ningú no es vol veure a si mateix com un ocupant. Per això va triar aquest títol pel seu últim llibre, que pretén ser un revulsiu per les consciències de les seves compatriotes. Bregman hi analitza la progressió qualitativa d’aquesta pràctica, que va néixer el 1967 amb l’eufòria generada arran de la victòria fulminant a la guerra dels Sis Dies: Israel va voler transmetre al món la idea que, sent com era una nació “vibrant, intel·lectual i aclaparadorament conscient del dolor de la història”, seria capaç d’aplicar una mena d’“ocupació il·lustrada”. Però una invasió es basa, per definició, en la por, la submissió i la violència i, com remarca Bergman, el cas israelià no és cap excepció.
No obstant això, l’autor combina aquesta visió crítica amb un optimisme pragmàtic: afirma que la fi de l’ocupació és possible, però que no s’aconseguirà gràcies a un gest magnànim d’Israel, sinó a base de pressió internacional i interna. Durant una visita a Barcelona a finals de setembre, va reiterar que l’única solució factible és la separació física de la població israeliana i palestina en dos estats independents: “Separar-se no està tan malament. Jo m’acabo de divorciar i em va genial”, va afirmar. Així, a base de sentit de l’humor i coneixement de causa, Bregman intenta treure ferro a un conflicte que massa vegades s’ha qualificat d’irresoluble, quan la història ens demostra que cap *statu quo no es manté eternament.

 

Algunes dates clau

Juny de 1967
La victòria d’Israel a la guerra dels Sis Dies contra Egipte, Jordània, l’Iraq i Síria deriva en l’ocupació de la Franja de Gaza, Cisjordània, el desert del Sinaí i els alts del Golan, a més de l’annexió unilateral de Jerusalem Est.

Setembre de 1970
El rei Hussein de Jordània expulsa els insurgents palestins instal·lats al país i els obliga a fugir al Líban.

Octubre de 1973
La guerra del Yom Kipur acaba amb la derrota d’Egipte i Síria.

Març de 1979
Els Acords de Camp David marquen el primer període de pau entre Israel i Egipte. Inici de la retirada israeliana del Sinaí ocupat.

Desembre de 1981
Annexió unilateral dels alts del Golan per part d’Israel. El Consell de Seguretat de l’ONU aprova la resolució 497, que declara la decisió “nul·la i sense valor”.

Juny de 1982
Guerra al Líban. Israel envaeix el país per combatre les guerrilles de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Matança al camp de refugiades de Sabra i Shatila. Derrota de l’OAP i inici de l’exili de Yasser Arafat a Tunísia.

Desembre de 1987
Una revolta espontània a la Franja de Gaza marca l’inici de la primera intifada. Neix Hamàs, Moviment de Resistència Islàmic.

Setembre de 1993
Firma dels Acords d’Oslo entre Isaac Rabin (primer ministre d’Israel) i Arafat (líder de l’OAP). Final definitiu de la primera intifada.

Juliol de 1994
Arafat torna a Ramallah després de dècades d’exili per posar-se al capdavant de l’Autoritat Palestina, una organització semiestatal.

Novembre de 1995
Un jueu d’extrema dreta assassina Rabin durant un acte pel procés de pau a Tel Aviv.

Febrer de 1997
Benjamin Netanyahu, successor de Rabin, aprova la construcció d’una anella d’assentaments al voltant de Jerusalem Est, que aïlla la ciutat de la resta de Cisjordània.

Juliol de 2000
Fracàs de les converses de Camp David II entre Ehud Barak, Arafat i Bill Clinton pel desacord en l’estatus de Jerusalem i el dret al retorn de les refugiades palestines.
Setembre de 2000
Comença la segona intifada després que Ariel Sharon, aleshores líder de l’oposició, visiti la mesquita d’Al-Aqsa, lloc sagrat de l’Islam.

Agost de 2005
Retirada unilateral d’Israel de la Franja de Gaza i de quatre assentaments de Cisjordània.

Agost de 2014
Operació Marge Protector. Israel anuncia l’inici oficial de l’operació militar per bombardejar la Franja de Gaza, que va continuar amb la invasió terrestre. L’atac se salda amb més de 2.000 víctimes al bàndol palestí (la majoria civils) i 67 a l’israelià (la majoria militars).

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: