Contrapublicitat: una arma àcida i creativa

05/04/2016

Irvin Glikk i Jack Nappier, dos artistes de San Francisco, van decidir modificar el missatge de dues tanques que publicitaven una crema hidratant de l’empresa Max Factor l’any 1977. L’anunci alterat feia una crítica àcida al model de bellesa promogut per la companyia nord-americana de productes cosmètics. Així va néixer el Billboard Liberation Front, el primer projecte que utilitzava un nou mètode artístic de crítica a la societat de consum i la indústria de l’advertising: la contrapublicitat. Es tracta d’un moviment que es mou entre la denúncia política i l’art reivindicatiu i que es dedica a modificar –tant pel que fa a la imatge com al text– campanyes publicitàries de grans empreses. N’altera el contingut, però utilitza el mateix llenguatge. D’aquesta manera, proposa una crítica o una reflexió sobre algun aspecte negatiu de la companyia en particular o sobre la invasió quotidiana de la publicitat en general.

Una obra recollida al llibre ‘Contrapublicidad’, impulsat pel projecte Consume Hasta Morir
Una obra recollida al llibre ‘Contrapublicidad’, impulsat pel projecte Consume Hasta Morir

 

Durant els darrers anys, molts col·lectius han denunciat la publicitat enganyosa i el model mercantilista i consumista en què vivim a través de la contrapublicitat. Adbusters (Canadà), Brandalism (Regne Unit), Vermibus (Alemanya), RAP-Résistence à l’Agréssion Publicitaire (França), Proyecto Squatters (Argentina) o Consume hasta morir (Estat espanyol) són algunes de les organitzacions que defensen la contrapublicitat com una expressió política artística que ha de treballar per recuperar l’espai públic privatitzat pel màrqueting corporatiu. “El nostre projecte va néixer l’any 2002 amb una vocació experimental, barrejant aspectes de la comunicació i el consum”, afirma Isidro Jiménez, membre de Consume hasta morir, un projecte de la comissió de consum d’Ecologistes en Acció de Madrid. “Tot i que la contrapublicitat que fem té un component artístic important, sempre hem intentat fugir de l’àmbit de les exposicions, les galeries i els museus. Treballem amb els moviments socials”, aclareix. De fet, projectes com Consume hasta morir tenen molt bona acollida, també, en l’àmbit docent: una part de la comunitat educativa demana els materials de les campanyes per poder tractar-los en algunes de les seves classes.

Crítica ideològica i transgressió estètica

Els projectes de contrapublicitat coincideixen a criticar els rols i les imatges que s’amaguen darrere la publicitat, però el grau de denúncia del model consumista no és homogeni. Mentre el projecte canadenc Adbusters entén la contrapublicitat com una expressió de sabotatge cultural que no ha de buscar necessàriament la crítica profunda i d’arrel al sistema, Consume hasta morir o el seu projecte germà a Catalunya, la revista Malababa –impulsada per l’Observatori de Resistències i Subcultures i de la qual es van publicar tres números entre 2006 i 2007–, sí que entenen que els contraanuncis han de tenir una càrrega política recognoscible i evident. Moltes activistes com Jiménez afirmen que, si la contrapublicitat es buida de contingut revolucionari i ideològic, aquesta esdevé poc més que un acudit o un exercici de transgressió estètica.

Per això, alguns col·lectius aposten per la celebració del Dia Mundial de la Lluita contra l’Opressió Publicitària, que es va celebrar el 25 de març passat. Es va fer una crida a fer accions contrapublicitàries al carrer a les principals ciutats de tot el món –des de pintar anuncis fins a retirar panells publicitaris de les marquesines o organitzar concentracions. Les diferents accions es van compartir de manera viral a través de les xarxes socials.

En un article a Malababa, el doctor en Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, Israel Rodríguez-Giralt, ja apuntava el caràcter variat, divers i trencador de la contrapublicitat. “A vegades art, a vegades gest polític, a vegades ambdues coses. Aquí rau, precisament, la seva principal força i arma de combat quotidiana; una multiplicitat viva que té la força de fer que se’n parli i de fer pensar”, escrivia. És, doncs, una arma carregada d’imaginació, ironia, creativitat i crítica àcida.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: