Internacional

"Els nadons es regalaven com si fossin paquets de farina"

Parlem amb Delia Giovanola, dona, mare, dissident i, sobretot, incansable. Membre d'Abuelas de Plaza de Mayo, als seus 89 anys, ha visitat Barcelona per parlar sobre els assassinats i les desaparicions durant la dictadura argentina
Delia Giovanola davant del mural d'HIJOS a Vallcarca
Sandra Vicente
22/10/2015

Delia Giovanola és una dona lluitadora. Ja fa 39 anys que dura la seva pugna per recuperar allò que la dictadura argentina li va prendre: un fill i una nora, assassinats en un camp de concentració, i el seu nét Martín, a qui encara busca. La necessitat de retornar la identitat al petit i portar-lo a casa va fer que ajuntés forces amb dotze dones més que, a partir de l'experiència adquirida amb Madres de Plaza de Mayo, van fundar una plataforma dedicada a les àvies. Dona, mare, dissident i, sobretot, incansable: als seus 89 anys, arriba a Barcelona des de l'Argentina convidada pel col·lectiu HIJOS (Hijos e hijas por la Identidad y la Justícia y contra el Olvido y el Silencio) per difondre la cerca dels 400 nens i nenes que encara resten desapareguts. Les cames li comencen a fer figa i ens agafa del braç per pujar els carrers de Vallcarca, on hi ha un mural dedicat a aquestes àvies lluitadores. Però s'enfada si li suggerim de fer un descans: encara que li pugui faltar l'aire, el que no li falla és la memòria ni la retòrica, que dedica íntegrament a reproduir un missatge: no descansarà fins a trobar-los.

Com era la seva vida abans de formar part d'Abuelas de Plaza de Mayo?

El 1976, jo era una dona de classe mitjana, era mestra d'escola; em dedicava a treballar i a cuidar de casa meva. Però, tot d'una, el cop d'estat fa desaparèixer el meu fill, que és el fill estimat, desitjat. I em transformo; la meva vida fa un gir de 180 graus, perquè vaig haver de sortir al carrer a buscar-lo. Què podia fer, com el podia buscar? No hi havia cap pauta establerta per buscar un fill perquè aquest tipus de crims no havien succeït mai a l'Argentina i poques vegades al món. Recordo que, abans de la desaparició del meu fill, quan ell m'explicava d'altres persones a les quals s'havien emportat, jo li deia: “Alguna cosa deuen haver fet”. No va ser fins que em va faltar ell que vaig prendre consciència de la gravetat de l'assumpte.

 

 

És llavors que s'adonen que la cerca ha de ser col·lectiva i organitzada?

Cap de nosaltres no sabia què fer i una dona, mare d'un desaparegut, em va venir a veure a l'escola per convidar-me a anar a la plaça on s'estaven reunint aquelles mares. Jo m'hi vaig resistir força, no era fàcil per a mi. Però, davant la seva insistència, vaig cedir i hi vaig anar, tot i que sense cap entusiasme ni il·lusió d'aconseguir trobar el meu fill –com, de fet, va acabar succeint, perquè no el vaig trobar mai. Però sí que vaig trobar altres dones que estaven en la mateixa situació que jo però tenien moltíssima força i, a partir d'aquí, em vaig sentir canviada. Aquell va ser el principi d'una vida completament diferent; cada dijous anàvem a la plaza i vam anar creixent en nombre.

“Vaig trobar altres dones que estaven en la mateixa situació que jo però tenien moltíssima força i, a partir d'aquí, em vaig sentir canviada”

Recorda alguna companya en especial de tots aquests anys de lluita?

Una de les primeres mares que em va rebre era Azucena Villaflor, que poc després va acabar sent una desapareguda més. Va ser segrestada com els fills que buscava i pels quals va deixar la vida; recordo la impotència que vam sentir quan ens van dir que havien trobat el seu cadàver, que havia estat llançat des d'un avió. Ella, com tota la resta de dones que vaig conèixer a la plaza, em va canviar la vida.

Un segon punt d'inflexió es produeix quan s'adonen que algunes de les dones que van desaparèixer estant embarassades ja haurien d'haver donat a llum i, per tant, ja no només buscaven fills i filles, sinó que ara també cercaven néts i nétes.

Exacte; les mares de filles o nores embarassades ens vam reagrupar en una altra plataforma per dur a terme la cerca dels néts, que tindria uns procediments totalment diferents dels de la cerca dels fills. Per començar, els habeas corpus ja no s'havien de presentar als tribunals comuns, sinó als tribunals de menors. El nostre primer impuls va ser pentinar els orfenats, asils, hospitals o guarderies... Partint de la base que aquells nadons, que havien nascut als camps de concentració, ja no serien allà. Però allò no va donar cap tipus de resultat.

Com es busca algú a qui no s'ha vist mai i de qui ni tan sols se sap el nom?

No ho sabíem, per això la necessitat de formar Abuelas de Plaza de Mayo. En un principi, vam ser dotze dones les que vam engegar el projecte. El primer que vam fer va ser denunciar la situació davant el món: vam escriure a diverses ambaixades de països que gaudien d'una democràcia i on sabíem que es respectaven els drets humans. I va tenir moltíssima difusió, fins al punt que vaig rebre 1.800 cartes de solidaritat només del Canadà, sense comptar les dels altres països. Recordo que el carter em portava paquets de cartes lligades amb fil i un dia em va preguntar per què era tan famosa i jo li vaig explicar la meva història. Molta gent que, com ell, estava allunyada d'aquell drama, prenia consciència gràcies a la difusió que vam poder fer nosaltres.

Quin tipus de resultats va donar aquesta difusió?

Vam començar a rebre denúncies de ciutadans que ens avisaven que, a casa d'una família veïna, de cop i volta, apareixia un nadó sense que la dona hagués estat mai embarassada; coses rares que ens anaven donant un fil de cerca. Va ser així com vam poder recuperar els nostres primers néts.

Un cop localitzades les criatures, com es demostrava que en realitat eren filles dels assassinats per la dictadura?

No era fàcil. Al principi, les famílies es resistien moltíssim: havien tingut molta cura amb tots els detalls, com les partides de naixement, que moltes vegades eren falsificades directament als camps de concentració, on comptaven amb assessorament jurídic. Però nosaltres vam contraatacar amb la que considero que és la millor aportació que han fet les Abuelas a la resta de la humanitat: l'anomenat ADN d'abuelidad, que va permetre relacionar genèticament els néts i les àvies sense la necessitat de tenir mostres dels pares. En aquest moment, ja no hi havia marxa enrere perquè teníem una prova irrefutable que aquells menuts eren nostres.

 

 Delia Giovanola amb Martín Mozé, membre d' H.I.J.O.S. i fill d'un desaparegut i assassinat per la dictadura / Sandra Vicente 

 

I, amb tot el context d'impunitat que hi havia aleshores, com es podia obligar les famílies que havien criat la mainada a aportar una mostra d'ADN?

Evidentment, no era fàcil, vam haver d'enfrontar-nos a una resistència brutal. El cas més difícil que recordo és el de la família propietària del diari argentí Clarín, que va criar dos nanos adoptats. Ells defensaven que havien estat adoptats de manera regular, però va resultar que eren nens nascuts als camps. Havíem de trobar maneres de posar les famílies contra l'espasa i la paret perquè ens donessin les mostres o bé, passats els anys, poder contactar directament amb els néts. Però, afortunadament, ara, la cessió del material genètic és obligatòria per llei quan hi ha dubtes sobre la identitat d'una persona. De la mateixa manera, els néts estan obligats a recuperar la seva identitat, és a dir, a recuperar el nom i el cognom que els pertanyia abans que els seus pares morissin a mans de la dictadura. Ha de quedar clar que en cap cas tenen l'obligació de tornar amb les seves àvies, perquè a hores d'ara ja són homes i dones adultes. Quan trobi el meu nét, que ara ha de tenir 39 anys, s'haurà de canviar el nom. O, més ben dit, recuperar-lo, perquè no se'n va desprendre ell, li van robar.

Van haver de passar anys després de la caiguda de Videla perquè comencessin a aflorar lleis que castiguessin i perseguissin les persones que van permetre aquests robatoris d'identitats. Quin paper van tenir les Abuelas en aquesta lluita legal?

El primer pas era que es reconegués que hi havia hagut un pla sistemàtic d'apropiació de nadons per part de la dictadura de Videla. Per a això, van intervenir els advocats d'Abuelas, que també van aconseguir que aquests robatoris fossin imprescriptibles. Abans, es considerava que aquests nens havien estat simplement segrestats i, per tant, es tractava d'un crim que prescrivia; però ara hem aconseguit que, triguem el que triguem a trobar qualsevol persona que hagi tingut res a veure amb l'apropiació d'un nen, pugui ser jutjat i condemnat.

A hores d'ara, quantes dones queden lluitant en nom d'Abuelas de Plaza de Mayo?

Avui, com a àvies fundadores quedem dues i, dins de la comissió d'Abuelas a Buenos Aires n'hi ha set; també en queden a Mendoza, on hi havia les dues àvies de l'última néta recuperada. Però no et pensis que en quedem massa: pensa que totes voltem els 80 i n'hi ha que superen els 90. Tenim molts anys a l'esquena, però seguim i seguirem.

“Quan trobi el meu nét, que ara ha de tenir 39 anys, haurà de recuperar el seu nom, perquè no se'n va desprendre ell, li van robar”

Les activitats de recerca d'Abuelas eren un acte clar de dissidència cap a la dictadura. Quines precaucions es prenien?

El nostre símbol més característic, el mocador blanc, va néixer precisament d'aquesta necessitat. Vam peregrinar a una localitat que es trobava a més de dues hores de Buenos Aires caminant i ens volíem fer veure, per fer notar la lluita i poder-nos reconèixer entre nosaltres, però sense cridar l'atenció. Abans d'allò, fèiem servir un clavell a la solapa de la jaqueta, però a una de les mares se li va ocórrer que es podia fer servir un d'aquells bolquers de drap dels nostres fills com a símbol. Les que no teníem bolquers vam comprar tela blanca i d'aquí va néixer el mocador. I allà on vèiem un mocador blanc ens reuníem. Amb el temps, algunes van anar brodant-hi el nom del seu fill. Jo vaig escriure Jorge Óscar Ogando, Estella Maris Montesano de Ogando i El bebé, nacido en cautiverio ¿dónde está?.

Aquestes desaparicions pretenien una anul·lació moral de la dissidència a la dictadura, però també les va patir la resta de la societat. Encara són presents els efectes d'aquest terror?

Els nostres fills desapareguts i assassinats, o les companyes que van rebre amenaces i que inclús van arribar a ser assassinades són un exemple claríssim de l'eliminació d'aquells que eren crítics amb el règim. Però els efectes morals de tot allò i el perill i la càrrega de la lluita van continuar vigents anys després de l'arribada de la democràcia. El cas de la meva néta Virgínia n'és una prova: la nit que es van emportar el meu fill i la meva nora, van deixar a casa una nena de tres anys que, amb el pas del temps, es va convertir en una dona forta, activista i decidida a trobar el seu germà, que havia nascut en un camp de concentració. Es va afiliar a HIJOS i les reunions es feien a casa seva fins que va arribar un moment que es va sentir molt vigilada i controlada. Mai no va ser amenaçada obertament, però s'hi sentia i, com que tenia dos nens petits, va avisar la policia i se li va posar protecció. Fa quatre anys, però, la pressió va poder amb ella i es va suïcidar. Havia convertit la cerca del seu germà en la seva raó de viure i, com que no va aconseguir-ho, es va treure la vida. Llavors, jo vaig renovar el meu jurament de trobar el meu nét, tant pel meu fill i per la meva nora com per la Virgínia. I ja van 39 anys de lluita.

L'última néta recuperada és Ana Libertad, la 117, i va ser trobada aquí, a Europa. Com han canviat les tècniques de recerca amb el pas dels anys, ara que les persones que busqueu ja són adultes amb consciència?

Encara avui, estem trobant néts que poden voltar els 40 anys. Cada vegada que en trobem un ens creixen les ganes i les forces per continuar la cerca. Amb el pas dels anys, ens hem adonat que tenim més suport internacional, més veu i més mètodes; així doncs, hem començat a buscar altres maneres de fer la cerca. Les mostres d'art han resultat ser molt útils, com els murals que hi ha a Barcelona, a la zona de Vallcarca, o el teatre i la música per la identitat. També hem usat les noves tecnologies i anualment celebrem el concurs als millors missatges i il·lustracions per la identitat a Twitter.

Ara que les persones a qui es busca ja no són infants sinó adultes amb la capacitat de dubtar de la seva identitat, l'estratègia de recerca consisteix a apel·lar a elles directament?

Exacte; emetem un missatge constantment i en diverses formes: cada xerrada, entrevista o concert ajuda a difondre aquesta lluita i ens ajuda a trobar-los. Però amb la diferència que ara són els néts els que ens busquen a nosaltres, perquè els assegurem que podem donar resposta i solució als dubtes que molts d'ells poden tenir sobre la seva procedència. Però hi ha un punt que els dificulta molt fer aquest pas, que és la por al pes de la llei que podria caure sobre aquells que els van criar, però que també van ser qui els va robar la identitat. Per descomptat que les lleis són dures en proporció al crim comès: hi havia famílies a les quals es regalaven nens com si fossin paquets de farina. Es van convertir en una espècie de trofeu de guerra que simbolitzava l'anul·lació moral de la dissidència. Evidentment, no es castigarà de la mateixa manera aquests primers que aquells que sí que van prendre part activa en l'apropiació del nadó. I no hem d'oblidar que són molts els personatges del règim que van participar en el segrest, la tortura i l'assassinat dels pares del nen al qual, finalment, acabarien criant.

“La meva néta havia convertit la recerca del seu germà en la seva raó de viure i, en no aconseguir-ho, es va suïcidar”

De fet, fins i tot es van constituir maternitats clandestines dins els camps de concentració...

L'apropiació de nadons era tan sistemàtica que moltes dones de militars visitaven aquests centres de maternitat per veure com eren físicament les futures mares, si eren rosses o morenes, si tenien cultura o no, i poder triar el nen que s'endurien. Aquells nadons van acabar creixent a casa dels perpetradors dels crims d'estat i aquest és un dels motius pels quals hem trobat molts nens aquí a Europa: quan cau la dictadura, tots aquells que s'han reconegut com a part de l'entramat del règim (militars, policia o la marina) han emigrat per intentar fugir de la justícia. Molts van acabar a països com Itàlia i Espanya; per això és tan important la difusió internacional. Els néts existeixen, al contrari del que deia Videla; sabem que són vius i, per tant, en algun lloc han de ser.

En aquest sentit, com veu el treball d'associacions com HIJOS, que beuen directament d'Abuelas i Madres de Plaza de Mayo?

Nosaltres vam veure néixer HIJOS fa vint anys, eren a la plaça amb nosaltres i els sentim com una part de la nostra lluita. Estem realment molt agraïdes de veure que, arreu del món, els nostres néts continuen allò que nosaltres hem engegat: ells representen els fills que es van endur i sabem que, mentre ells continuïn sent-hi, no es deixarà mai de buscar els 400 que encara ens falten. La seva lluita és una conseqüència de la nostra i sé que, si jo no arribo a trobar el meu nét Martín, ells el trobaran per mi.

Quin és el llegat que deixen?

Jo no em sento diferent de cap mare del món, li hagin robat el fill o no. Potser hi ha qui no ha lluitat ni lluitarà mai per la memòria, la veritat o la justícia, però, quan et prenen un fill, qualsevol dona sortiria al carrer a buscar-lo. Nosaltres no som heroïnes, només som mares. El que deixem és l'experiència que hem tingut i que esperem que ningú més hagi de tenir: demano a totes les mares del món que cuidin dels seus fills i no se'ls deixin prendre, que sempre lluitin per ells. Aquest instint de protecció cap als nostres que caracteritza qualsevol mare va fer que agaféssim els militars per sorpresa: no s'esperaven que sortiríem al carrer amb aquella força i aquella tossuderia. Espero que la nostra feina no hagi estat en va, per això demano si us plau als pobles d'arreu que es lluiti amb totes les forces per mantenir la pau. Respectar la democràcia i canviar els governs amb organització i intel·ligència, però sense violència; hem d'evitar que aquests crims tornin a succeir, perquè això no es cura mai: un fill mort no es pot tornar a recuperar.

Encara avui, s'estan duent a terme judicis per condemnar les persones que van prendre part en la dictadura de Videla. Quina importància tenen aquests processos per a la recuperació de la memòria?

Com he dit, per a cap de nosaltres no hi ha reparació possible. No podrem perdonar mai que ens prenguessin els qui estimàvem, però ja que ho van fer traïdorament, volem que paguin. Sense odi, però que paguin; no serem lliures fins que no assolim la veritat, la memòria i la justícia, que són els tres pilars dels drets humans. Volem saber on són els cossos dels nostres fills, que es reconegui i no s'oblidi que van ser torturats i que la justícia castigui els culpables que encara queden sense jutjar. Llavors podrem continuar endavant.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: