Drets

Precarietat laboral en dansa

Avui es commemora el dia mundial d'aquesta disciplina artística. Però els professionals del sector no tenen massa motius per a celebrar res, tenallats per la manca d'oportunitats i l'oblit institucional
Ángel Corella no se'n va sortir en el seu intent de convertir Barcelona en un centre mundial de la dansa
29/04/2015

Expressió, sentiment, creativitat, comunicació, passió... La dansa pot ser moltes coses, de fet, pot ser pràcticament tot el que es vulgui. Aquesta és la seva particularitat, que és mal·leable, és flexible, no té barreres i obre pas a la imaginació i a la llibertat. El ball i les arts escèniques en general són disciplines integradores, són un mitjà de comunicació que amplia els límits de la interacció i la transmissió de sensacions entre les persones. Malauradament, però, és també un art poc valorat al nostre país.

Sovint s’oblida la profunditat i el significat que té la dansa i es tendeix a jutjar-la des de la superficialitat. La falta de reconeixement, de subvencions i de facilitats per part de les responsables de la gestió cultural mostra que la dansa és tractada com un mer entreteniment de segona o de tercera categoria. És evident que hi ha un problema quan un territori no dóna suport als seus artistes, però el cert és que és molt complicat fer-hi front des de baix perquè es tracta d’un mal que ve de lluny. A l’Estat Espanyol hi ha vocació i qualitat, però hi ha un èxode enorme del talent perquè les opcions per progressar dignament són mínimes.

Segons un estudi de l’Associació de Professionals de la Dansa a Catalunya el 2011, el 44,1% dels professionals del sector considera que les seves condicions laborals són precàries, i el 81,4% creu que marxar a l’estranger és una condició necessària per desenvolupar la seva carrera professional, tot i que no implica que tots estiguin disposats a fer-ho.

 

Els que se'n van

Dels ballarins que sí que han estat disposats a marxar per falta de bones alternatives aquí, n’hi ha força que s’han fet un nom i ocupen o han ocupat importants llocs en companyies prestigioses.

Tamara Rojo, que va ser primera ballarina del Royal Ballet de Londres i actualment és la directora de l’English National Ballet, es va formar a casa nostra, a l’escola del famós Víctor Ullate. Ha guanyat diversos premis i és reconeguda internacionalment. Des de la seva perspectiva, "la cultura espanyola sempre s’ha considerat res més que folklore, i és per això que no se la veu com a base de la societat ni tampoc com a sector que es pugui  explotar econòmicament.

Nacho Duato, ballarí i coreògraf valencià, s’ha format a Anglaterra, Bèlgica, els Estats Units i Suècia. Va haver d’esperar a tenir 17 anys per marxar fora de l'Estat i ballar, ja que quan era petit, als anys 60, el ballet era només per a nenes i ell ho tenia prohibit pels seus pares i per la societat, afirma. A Rússia és considerat un dels cinc millors coreògrafs de ballet contemporani del món. Segons ell, la dansa al nostre territori ha evolucionat molt, però sent tristesa perquè segueix estant, diu, a la cua d’Europa.

També hi ha altres noms senyers que han buscat una vida millor a fora, com el de Lucía Lacarra, primera ballarina del Ballet de l’Òpera de Munic i Premi Nacional de Dansa el 2005, Joaquín de Luz, que ha sigut ballarí solista de l’American Ballet Theatre i del New York City Ballet, o Goyo Montero, director artístic del Ballet Staatstheater de Nuremberg des de 2008.
 

Els que tornen

Tot i això, hi ha ballarins que no es donen per vençuts i que, després de triomfar fora, tornen a casa amb projectes entre mans. El madrileny Ángel Corella, primer ballarí de l’American Ballet Theatre a Nova York durant quasi vint anys, és un exemple de com el compromís, l’esforç i la voluntat de canvi sovint no són suficients per construir un millor futur per la dansa a casa nostra.

El 2011, Corella va tornar dels Estats Units per iniciar un projecte centrat en evitar la fugida forçada de professionals del ball fora del territori espanyol. El seu objectiu era que l’Estat tingués una potent companyia nacional de dansa que competís amb els grans quadres públics de dansa del món. En concret, volia convertir Barcelona en el centre de referència de la dansa clàssica aprofitant la projecció internacional que la ciutat ja té. Una de les raons decisives que van portar a Corella a instal·lar-se a la capital catalana i a crear una escola-residència a Figueres van ser les facilitats que la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona li van prometre. Des dels cercles polítics semblava que l’esperaven amb els braços oberts, però amb el temps la realitat va canviar.

El 2012 la companyia del ballarí, Barcelona Ballet, va haver de reduir la plantilla a setze ballarins. A més, Corella, després que se li hagués dit que la seva companyia seria resident al Gran Teatre del Liceu, va preparar un espectacle amb el qual s'esperava que el teatre tingués un alt benefici i hagués cobert despeses amb el 30% de la taquilla venuda. Però Corella mai va obtenir resposta del teatre barceloní, ni tan sols després que el director del Kennedy Center, el centre d’arts escèniques amb més activitat als Estats Units, escrivís una carta de recomanació a petició de Hillary Clinton, una gran admiradora de l’artista.

Arruïnat i decebut, Corella ha marxat del país i dels escenaris per a exercir de director artístic del Pennsylvania Ballet. “He après a no creure en els politics. En aquest país la dansa no tindrà el seu lloc fins que no hi hagi una autoritat de cultura que entengui aquest art, fins aleshores la seva situació sera precària”, va sentenciar en una entrevista al diari El País.

 

Proposta de risc a les Terres de l'Ebre

Un altre cas que exemplifica aquesta incomprensió és el del tortosí Roberto Olivan. La seva trajectòria va començar després de dos anys d’estada l’Institut del Teatre, moment en que va veure clar que el futur que li esperava aquí no valia la pena. Va marxar a estudiar dansa a Brussel·les perseguint la companyia Rosas després de veure una actuació seva al Mercat de les Flors que el va deixar amb la boca oberta. A partir d’aquí la seva carrera no va parar d’enfilar-se: abans d’acabar la seva formació a la capital belga ja va fer el salt als escenaris i va estar 15 anys ballant en teatres d’arreu del món. “És tot el que un ballarí pot desitjar”, afirma. Però el que sempre ha interessat més a Olivan ha estat la creació, així que va deixar la companyia en la que estava per emprendre la seva carrera com a coreògraf. I des d’aleshores no ha parat quiet.

Fa quatre anys va emprendre un projecte a Deltebre amb la idea d’apropar la dansa i l’art a la societat, però no va prosperar. Va remodelar una antiga discoteca i la va transformar en un espai de creació que oferia molts espectacles artístics variats, no només de dansa, però la gent no ho va saber apreciar, ja que era un terreny massa nou i desconegut que no els cridava l’atenció. Olivan, sense cap subvenció, no va poder mantenir el centre i el va haver de tancar.

El tortosí Roberto Olivan va posar en marxa el festival Deltebre Dansa el 2009. Diu que "a Barcelona  hagués estat més fàcil al principi, però és probable que el projecte no hagués arribat tant lluny”

 

Tot i així, però, abans d’aquell projecte el tortosí havia aconseguit sortir-se'n amb més sort el 2009. Va crear el festival de dansa i circ contemporani Deltebre Dansa com a activitat paral·lela a la seva carrera amb l’objectiu d’apropar la dansa a la gent i de treure-li l’etiqueta d’elitista. Va ser una aposta molt arriscada, ja que en aquella època a Deltebre no hi havia absolutament res pel que feia a les arts escèniques, però, en paraules d’Olivan, tot el que semblava anar en contra ha acabat tornant-se a favor.

El festival en dues setmanes acull 150 persones d’arreu del món i ofereix cursos professionals i cursos gratuïts per amateurs en el quals es creen llistes d’espera arran de l’alta demanda. A més, cada dia es fan espectacles professionals, l’aforament del qual sovint es queda petit i hi ha persones que no poden entrar. Des de la primera edició el projecte va tenir molt bona rebuda. El tortosí va saber trobar la connexió entre els ballarins i la gent del carrer, desfent el tòpic de l’elitisme. “A Barcelona –diu– hagués estat més fàcil al principi, però és probable que el projecte no hagués arribat tant lluny, per això la seva localització és tan positiva”.

Per tant, la feina de Roberto Olivan a Catalunya mostra que, a vegades, tot i no tenir suport de les autoritats de cultura, s’aconsegueix tirar endavant algun projecte. Però això segueix sent una excepció. Olivan explica que a llocs com Noruega, Dinamarca o Bèlgica hi ha moltíssima ajuda i els ballarins treballen en bones condicions perquè allà entenen que la cultura és necessària. En canvi, a l’Estat Espanyol es pensa a curt termini i no hi ha la concepció que la cultura pugui portar riquesa.

 

Tamara Rojo, formada a casa nostra, actualment dirigeix l'English National Ballet

 

La majoria dels projectes de Roberto Olivan es fan fora. Ell no té cap necessitat de tornar però el seu desig de millorar la situació és tan gran com el de tants altres ballarins, que fan tot el que poden per aportar el seu granet de sorra. El ballarí i coreògraf, reflexionant sobre les arts escèniques, comenta que “a part de que falten institucions que ofereixin formació de dansa, el sistema educatiu general s’ha de remodelar perquè està obsolet, i això porta a que els ballarins no estiguin suficientment preparats”.

A Barcelona, en comparació amb altres ciutats d’Europa, li falta moltíssim per recórrer. Olivan no es mostra optimista amb el futur de la dansa a casa nostra, almenys amb el futur més immediat, i no creu que ell pugui arribar a dedicar-se a la dansa de manera digna a Catalunya, per molt que ho desitgi.

L’esforç, la il·lusió i el sacrifici no haurien de veure’s enfrontats amb el poder polític, ans al contrari. La millora artística que mereix la societat catalana i espanyola queda massa sovint en conserva i no és per falta de bons artistes. La majoria de companyies actualment actives són fruit de projectes impulsats per professionals il·lusionats que es deixen la pell per tirar endavant la dignitat de la dansa; una dignitat que, si l’autoritat ho permet, potser algun dia farà goig.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: