Així és com entra la llum

Després de cantar-la al seu darrer disc, la mort de Leonard Cohen va arribar el passat 10 de novembre. Poeta, novel·lista i músic, ens deixa reflexions profundes sobre l'amor, la vida, el sexe i la mort, que potser no som a temps de digerir
El poeta amb la veu més profunda, entre tots els cantautors, ens deixa un gran llegat
Takahiro Kyono
Míriam Cano 14/11/2016

Una noia de trets inconfusiblement nòrdics, embolicada en una petita tovallola, somriu a la càmera des d'un escriptori. És Marianne Ihlen, una de les muses de Leonard Cohen, potser la més coneguda. Són a l'illa d'Hydra, un lloc recòndit enmig de l'Egeu on, per aquella època –a principis dels seixanta– gairebé no hi havia electricitat, ni telèfon i rarament hi passava algún cotxe. Hi van viure plegats vora deu anys. La foto de què parlo és a la contraportada de Songs from a Room (1969), que obre amb la preciosa The Partisan i inclou la cèlebre Like a Bird (Bird on a Wire), que Cohen va escriure inspirat per l'arribada del cable telefònic a l'illa.


Quan vaig saber que Cohen havia mort, m'ha vingut al cap aquesta imatge. Potser pels anys a Hydra, que sempre he interpretat com a feliços i d'un apogeu creatiu increïble: a Grècia hi va escriure no només alguns dels seus temes més celebrats sinó també dues novel·les (The Favourite Game, 1963 i Beautiful Losers, 1966) i un poemari (Flowers for Hitler, 1964). Però, sobretot, pel que ell mateix va escriure a la Marianne una mica abans que aquesta morís, víctima d'un càncer, encara no fa mig any: "Bé Marianne, hem arribat a un moment de les nostres vides en què som molt vells i els nostres cossos es fan miques i crec que et seguiré molt aviat. Sàpigues que sóc tan a prop teu que si allargues la mà, crec que podràs tocar la meva".

Leonard Cohen estava preparat per morir. Sabia que li arribava l'hora i així ho va cantar en el seu darrer disc

Leonard Cohen estava preparat per morir. Sabia que li arribava l'hora i així ho va cantar en el seu darrer disc, el que tots, a contracor, vam interpretar com un estremidor epitafi: You want It Darker. Hineni, Hineni, I'm ready my lord. Hineni: aquí sóc. La paraula amb què Abraham es dirigeix a Déu abans de sacrificar Isaac, el seu fill, la tradició bíblica –de la qual Cohen era profundament deutor– de l'home que no eludeix les seves responsabilitats. De l'home que s'enfronta a la seva mortalitat. Perquè Cohen, malgrat la immortalitat del seu llegat, era un home.


El poeta convertit en cantant

Nascut a Mont-Real, l'any 1934, en el si d'una família jueva de classe mitjana, va cultivar un relatiu èxit com a novel·lista i poeta abans de pujar als escenaris: va publicar el seu primer poemari Let us compare Mythologies (1956) als vint-i-dos anys, mentre estudiava a la universitat McGill. I una mica més tard, al 1961, The Spice Box of Earth. Després de la publicació del seu segon llibre, va guanyar una beca que li va permetre voltar Europa fins a establir-se finalment a Grècia, on publicaria els llibres que he esmentat abans.

Malgrat encarar la seva carrera vers les lletres, Cohen va cultivar des de l'adolescència un gran interès per la música: pel country i el folk, arribant a tocar en una banda, els Buckskin Boys, i pel blues i la chanson francesa, més tard. Però no va ser fins que el productor John Hammond (descobridor també de Bob Dylan i Bruce Springsteen) el va convidar a tocar a casa seva, que la carrera com a cantautor de Cohen no va engegar del tot. Al principi, als bars del Greenwich, on vivia instal·lat a la quarta planta del Chelsea Hotel, compartint escenari amb Patti Smith, Lou Reed, Jimi Hendrix o Janis Joplin. Cohen tenia aleshores 32 o 33 anys i era molt més gran que els seus companys. Anys més tard, confessaria que va convertir la música en la seva ocupació principal perquè les lletres no constituïen un mitjà suficient per guanyar-se la vida. Necessitava anar a la botiga de queviures, va dir.

Malgrat encarar la seva carrera vers les lletres, Cohen va cultivar des de l'adolescència un gran interès per la música: pel country i el folk

El seu primer disc, Songs of Leonard Cohen (1967) publicat per Columbia sota l'auspici de Hammond, va tenir una bona rebuda per part de la crítica. Incloïa alguns dels temes que l'han fet cèlebre: Suzzane, Sisters of Mercy o So Long Marianne. El seguirien, només dos anys després l'esmentat Songs from a Room (1969), Songs of Love and Hate (1973) i New Skin for the Old Ceremony (1974).

L'any 1973 va viatjar a Israel per unir-se a l'exèrcit durant la guerra del Yom Kippur, amb les tropes sirianes i egípcies, però el van enviar a entretenir els soldats amb les seves cançons. S'ha especulat durant molt de temps sobre el suport o la suposada amistat de Cohen amb Ariel Sharon, o el seu suposat sionisme. Potser és l'única controvèrsia que ha generat un home poc amic de pronunciar-se políticament, molt més preocupat per la devastació que produeixen les guerres i la injustícia. Anys més tard, després de la massacre als camps de Sabra i Xatila, el 1984, expressaria de manera discreta i simbòlica el seu desencant i el seu dolor per la guerra al poemari Book of Mercy.

Els setanta encara arribarien un parell més d'àlbums: Death of a Ladie's man (1977) produït per Phil Spector, un disc estrany, embrutit pel Wall of Sound i distanciat del seu estil habitual, i Recent Songs (1979), un retorn a les arrels amb col·laboracions de The band, Passenger o Jennifer Warnes.

A Cohen no se'l pot qualificar de prolífic. Va publica només dos treballs durant els anys 80 / Takahiro Kyono


De Cohen se'n poden dir moltes coses, però certament no se'l pot qualificar de prolífic. Va publicar només dos treballs durant els anys 80: Various Positions (1984), que inclou la que segurament és la seva cançó més cèlebre i versionada, Hallellujah, i ja el 1988, I'm your man, tota una revolució en la seva estètica i la seva lírica: la guitarra acústica perd el protagonisme enfront dels sintetitzadors i les lletres es tornen menys espirituals. First we take Manhattan, Take this Waltz o I'm your man, per citar-ne només quatre, ens fan retrobar amb un Cohen que, entre anades i vingudes, algunes lluites amb la depressió i un cert exili físic i mental, signa una de les seves obres més celebrades i trencadores.

The Future, el 1994, seria el seu darrer treball abans d'ingressar en un monestir budista en què va passar el que quedava dels noranta. Seguia lluitant contra la depressió i ni el temps que va passar tancat al monestir, ni els diversos retirs espirituals a l'Índia semblaven funcionar. A Cohen, el monjo silenciós, com el coneixien la resta de membres de la comunitat, la processó li anava per dins.

Seguia lluitant contra la depressió i ni el temps que va passar tancat al monestir, ni els diversos retirs espirituals a l'Índia semblaven funcionar

L'any 2004, després de descobrir que la seva administradora i amant ocasional li havia sostret milions de dòlars, va donar els diners per perduts i va tornar als escenaris per salvar la seva situació financera. Fins i tot un monjo budista necessita guanyar-se el pa, va dir. Des d'aleshores, l'hem pogut veure en plena forma, llevat d'algun moment puntual. Somrient i ironitzant, proper, cada cop més envellit físicament, però amb la mateixa mirada afable i espurnejant. A banda de Ten New Songs (2001), Cohen també ha tingut energia i lucidesa suficient per regalar-nos quatre treballs més: Dear Heather (2004), Old Ideas (2012), Popular problems (2014) i el darrer, You Want it Darker (2016).

Potser la hiperconsciència respecte al món, les mateixes contradiccions i la necessitat constant de buscar explicacions de l'home de veu greu i atronadora i mirada afable, tenien alguna cosa a veure amb el seu desencant fluctuant. En tot cas, Cohen sempre va dur aquest desencant de manera discreta i va dedicar gran part de la seva vida al treball personal.

En una entrevista concedida fa molt poc, explicava que encara estava treballant en alguns poemes i que, malgrat saber que estava a la recta final de la seva vida, volia dedicar-se a allò que li agradava, de manera lúcida i conscient fins al darrer moment.

Ens quedarà el seu llegat, fruit del treball minuciós i pacient, el confort de la seva veu càlida i tantes reflexions profundes sobre l'amor, la vida, el sexe i la mort

Així ho ha fet i potser per això, la mort del poeta amb la veu més profunda, entre tots els cantautors, ens ha agafat desprevinguts. Ens quedarà el seu llegat, fruit del treball minuciós i pacient, el confort de la seva veu càlida i tantes reflexions profundes sobre l'amor, la vida, el sexe i la mort, que potser no som a temps de digerir.

Els detractors de Cohen -els pocs detractors de Cohen- acostumen a ironitzar amb el to fúnebre i lacònic d'algunes de les seves cançons, amb la tristesa d'algunes de les seves lletres, titllant-les de "música per tallar-se les venes". Penso en el tema Anthem, del disc The Future, una de les seves grans cançons, que diu que hi ha una esquerda en cada cosa i que és així com la llum entra (There is a crack in everything/That's how the light gets in). Tinc la sensació que Leonard Cohen ha mantingut oberta aquesta esquerda, aquest dolor que l'ha acompanyat, per poder aprendre com s'hi filtrava la llum, encara que fes mal. I, en acabat, l'ha ofert al món.

No se m'acut un exercici d'humanitat més gran.
 

*Podeu escoltar els temes musicals esmentats en aquest reportatge, en aquesta llista d'Spotify.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades