Grècia: és moment de deixar de negociar

El dilluns 16 de febrer del 2015 es va a portar a terme una de les reunions més determinants de la història de l’Eurozona i de la Unió Europea. En la reunió de l’Eurogrup es negociaven les condicions sota les quals Grècia hauria de sol·licitar finançament a partir del dia 28 de febrer, dia en que s’acaba l’actual ‘rescat’ de la Troika.

L’actual govern de Grècia liderat per Syriza, s’havia compromès, abans i després de ser escollit, a aturar l’austeritat i revertir les reformes associades al rescat de la Troika que atempten contra els drets socials i laborals dels grecs i gregues. Aquest compromís ferm s’expressà amb el fet que Syriza ‘es va lligar al màstil del vaixell’ associant-se amb AnEl (Independents Grecs), en comptes de fer-ho amb To Potami (el Riu). AnEl és un partit conservador oposat al procés globalitzador neoliberal i al poder exercit per institucions antidemocràtiques controlades principalment des de Washington. Aquest partit, profundament euroescèptic, nacionalista i amb arrels religioses, té una posició respecte al deute més radical que la mateixa Syriza i no permetrà que el govern grec mercadegi amb la sobirania política o vengui el patrimoni a estrangers a canvi de res, com han fet els governs de Pasok i Nova Democràcia.

Davant de la falta de flexibilitat i partint de la voluntat de mantenir-se dins l’eurozona, el govern grec ha anat rebaixant les seves demandes

Per fer viable aquestes propostes contràries a l’austeritat, Syriza sol·licita una conferència europea per reestructurar el deute, semblant a la de Londres el 1953, en la que es va condonar gran part del deute públic a Alemanya. Aquesta demanda de reestructuració hauria de permetre a Grècia portar a terme aquestes polítiques transformadores que proposava. Des d’aquest punt de partida començà, just després de la formació del govern, un joc d’alt voltatge que no té res de divertit. En aquest joc s’hi juguen la vida per una banda la revolta contra l’status quo que sembla que agafa força al sud d’Europa, i per l’altra la mateixa estructura de control polític de l’establishment europeu i occidental. Les decisions a prendre per un costat i l’altre són terribles.

El govern grec va començar un dia després de la seva formació una gira de trobades amb els caps polítics a Europa per exposar la seva posició. Davant de la falta de flexibilitat mostrada pels socis, partint de la voluntat d’arribar a acords i mantenir-se dins l’eurozona, i sabent que la fragilitat del sistema global està en màxims, el govern grec ha anat rebaixant les seves demandes, deixant de demanar una reducció del principal del deute (la part que no són interessos) i limitant-se a demanar major ‘bondat’ en les condicions de pagament. Concretament Varoufakis, el ministre de finances grec, va demanar canviar el bons de deute actuals per bons que associïn els terminis de pagaments i els interessos al creixement de l’economia, a més de proposar que el BCE adquireixi part d’aquest nou deute de forma perpètua –evitant així la necessitat de refinançar-se. L’objectiu era poder rebaixar el superàvit fiscal primari (la diferència positiva entre ingressos i despeses sense comptar els interessos del deute) que es demana a Grècia, que per l’any 2015 ha de ser del 4,5 % (recordem que l’Estat espanyol té un dèficit primari del voltant de l’1,5 %). En aquests moments el superàvit primari de l’Estat grec se situa al voltant de l’1,5 %. El govern grec no demana poder gastar més del que ingressa. Només demana que li permetin mantenir el superàvit fiscal al nivell del 2014, cosa que senzillament seria una mesura moderada de respecte als drets humans per part dels creditors. Per entendre’ns l’augment del superàvit primari de l’1,5 actual al 4,5 % que demanen als grecs suposaria una caiguda addicional del PIB d’entre el 7 i el 8 % en el 2015. Analitzant les dades podem traduir les demandes d’uns i altres: l’establishment europeu demana esclafar la societat grega i el suïcidi del seu govern, i el govern grec demana sobreviure i poder resistir esperant un canvi polític a Europa aviat.

El govern grec no demana poder gastar més del que ingressa. Només demana que li permetin mantenir el superàvit fiscal al nivell del 2014, una mesura moderada de respecte als drets humans. La resposta de la resta de socis europeus ha sigut de rebuig unànime.

La resposta de la resta de socis europeus a aquestes demandes extremadament de mínims, a pesar de les mostres de simpatia i voluntat de flexibilitat inicials dels caps socialdemòcrates Hollande i Renzi, i fins i tot d’Obama, ha sigut finalment de rebuig unànime. Volent mantenir-se raonables –o més aviat dins de la casa en ruïnes de l’Eurozona- el govern de Syriza va abaixar el cap el passat dijous 12 de febrer i va acceptar preliminarment les condicions proposades pel president del Consell Europeu Jeroen Dijsselbloem per a un préstec pont que permeti que les negociacions continuïn més enllà del 28 de febrer. La raó era clara, els sacsejos dels mercats financers grecs a partir del dia 25 de gener han sigut molt durs, posant a prova la calma i la capacitat de resistència del govern grec, amb diverses jornades de grans caigudes de la borsa, de repunts dels tipus d’interès dels bons sobirans i de caigudes de l’euro. El govern veient que estava sol va triar per acceptar un pacte de mínims que li permeti salvar la cara i creuar els dits per a que Podemos guanyi les eleccions a l’Estat espanyol a finals d’any.

Els mercats associen, de forma correcta, aquesta negociació amb un risc molt real de fallida bancària o del deute públic i de sortida de Grècia de l’eurozona –Grexit en l’argot financer. Si els bancs grecs fan fallida s’haurien d’implementar mesures de control de capitals. Si això es portés a terme per part del govern de forma unilateral, abans d’haver arribat a un acord sobre l’extensió del programa de rescat, això portaria automàticament a la sortida de Grècia de l’eurozona. La situació actual no està massa lluny d’aquest punt. Els bancs grecs porten molts mesos sota molta pressió, amb uns balanços molt espatllats, que en els últims mesos s’han traduït en caigudes de més del 70% del valor de les seves accions. Aquests bancs pateixen sortides de dipòsits critiques (només el passat desembre van sortir del sistema bancari grec 7.600 milions d’euros, el 4,2 % del PIB grec i és probable que el gener i febrer aquestes sortides s’hagin accelerat), que només eren compensades a través de la taula de liquiditat del BCE fins el 5 de febrer. Aquell dia el governador del BCE, Mario Draghi, va deixar d’acceptar deute grec com a col·lateral per demanar liquiditat. Per tant els bancs que tenen deute públic grec, i que l’usen habitualment com a penyora per aconseguir diners per a les seves transaccions diàries, com per exemple posar diners als caixers o retornar-los als dipositants que venen a treure’ls, deixaren de tenir accés a aquesta font. En Draghi deixava així només una font disponible per als bancs grecs, l’ELA (Emergency Liquidity Assistance), una línia de liquiditat d’emergència que funciona a través del banc de Grècia, però que està sota control estricte del BCE, que en controla la quantitat de diners i les condicions amb les que es presta. El missatge d’en Draghi era clar, estic del costat d’Alemanya i tallaré la corda si no accepteu el que us proposi l’Eurogrup.

És per aquesta raó, i perquè no vol sortir de l’Eurozona, que el govern grec es disposava a claudicar a canvi d’algun punt percentual de marge fiscal (potser un 1 %), de poder mantenir la seva contrareforma del salari mínim i d’anomenar de forma diferent a la Troika i al proper préstec, deixant d’anomenar-lo rescat per anomenar-lo programa per poder apuntar-se el triomf d’haver acabat amb el programa d’austeritat a ulls dels ciutadans grecs. L’objectiu era resistir i esperar a Podemos. Així es va arribar a la negociació del dilluns 16 de febrer. Tot i que el govern grec teatralitzava una mica la seva postura de força amb un article de Varoufakis al New York Times el mateix dilluns, en el que deia que en la negociació no estarien lligats per les conseqüències sinó que farien el que ‘és correcte passés el que passés’, anava disposat a transigir en gran mesura. La seva sorpresa va ser trobar-se que el document que se li presentava tenia poca relació amb el que s’havia acordat la setmana passada. En el document del dilluns 16 de febrer es plantejava a Grècia que havia d’acceptar una extensió de l’anterior rescat (per tant no podrien vendre als seus ciutadans que havien acabat amb el rescat de la Troika) i s'introduïen clàusules que evitarien qualsevol acció unilateral del govern contra les reformes implementades per l’anterior govern. Les negociacions, òbviament es van trencar ràpidament. Seguidament els oficials grecs van declarar que els estaven fent perdre el temps, i per la seva banda el president de l’Eurogrup va imposar un ultimàtum al govern grec, donant-li fins divendres d’aquesta setmana per acceptar l’extensió del rescat en aquests termes.

Sembla que l’Eurozona no vol deixar que Syriza s’apunti ni una derrota disfressada de victòria

Per si això fos poc, el BCE fa una revisió del mecanisme ELA, comentat més amunt, cada dues setmanes, i la propera, que serà determinant per al futur de Grècia, es portarà a terme el dimecres 18 de febrer. Des del rebuig del BCE a acceptar bons grecs a canvi de liquiditat, el mateix BCE ha augmentat la capacitat de l’ELA en més de 5.000 milions d’euros, cosa que ha permès anar amortint les fugides de capitals dels bancs. Però si en Draghi volgués afegir més força a l'ultimàtum del dilluns de l’Eurogrup podria limitar aquest mecanisme, amenaçant amb el seu tancament si Syriza no accepta les condicions que se li posen sobre la taula.

En definitiva, sembla que l’Eurozona no vol deixar que Syriza s’apunti ni una derrota disfressada de victòria. Fins i tot la possibilitat que Syriza pugui vendre com a victòria aquest pacte de supervivència genera pànic als conservadors europeus, ja que la cancellera alemanya es veu amenaçada pel partit de dretes i antieuro Alternativa per Alemanya que no deixa de pujar en les enquestes, i el PP viuria com un impuls a Podemos qualsevol bombolla d’oxigen a Syriza, per petita que sigués. Per tant, el que expressa de forma clara qui mana a l’eurozona amb aquestes condicions és que vol una Syriza decapitada dins l’euro o l’expulsió de Grècia de l’eurozona. L’establishment conservador sap que se la juga i estima que és millor expulsar a Grècia que donar-li una petita victòria, per minúscula que sigui. També sap que la sortida de Grècia podria significar la fi de l’Eurozona en els propers anys, sobretot si Grècia té èxit fora d’ella, però confia en poder redreçar la situació, perquè mentre hi ha vida hi ha esperança. En la meva opinió però, la governabilitat precària, la divisió generada pels desequilibris de les balances comercials, i la crisi econòmica global serien accentuades per la sortida de Grècia. Els partits euroescèptics, populistes, nacionalistes o senzillament antiestablishment guanyaran força a mida que el projecte euro es torni més agressiu lluitant per la seva supervivència, portant, amb més o menys tensió i drama, al final del projecte europeu.

La sortida de l’euro és arriscada i genera por, però sens dubte és una millor sortida a aquest atzucac

Per a Syriza, i el moviment internacional de resistència contra l’austeritat a Europa, que Grècia romangui dins l’euro aplicant les mateixes mesures catastròfiques que s’han aplicat fins ara seria desastrós. La sortida de l’euro és arriscada i genera por, però sens dubte és una millor sortida a aquest atzucac. És el moment de deixar de negociar i afrontar la dura realitat, com deia el diputat grec Costas Lapavitsas fa un any en aquest mateix diari, que hi ha polítiques i projectes que no poden portar-se a terme dins l’Eurozona. El govern grec ha d’imposar controls de capitals, transformar el sistema bancari en públic i social, posar en marxa una auditoria del deute com diuen les mateixes regulacions de la UE, i rebutjar el pagament del deute il·legítim. Aquestes serien les primeres passes per obrir el camí cap a una transformació radical de l’estructura social i econòmica. Com deia fa uns dies, és l’hora de la veritat per a Grècia i l’Eurozona, que ara es troben en un encreuament que és una oportunitat per capgirar la història de la humanitat.

Sergi Cutillas és membre de l'Observatori del Deute en la Globalització i de la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades