L'ecologisme i l'esquerra, a la cruïlla

Jordi Navarro i Salvador Lladó analitzen en aquest article el futur del model econòmic extractivista i posen el focus en les respostes que dóna l'esquerra anticapitalista
Els països occidentals, incloent-hi Europa i els Països Catalans, basen les seves economies en el creixement econòmic infinit suportat per un ús intensiu d'energia i matèries primeres

Comencem un curs polític d'alta intensitat en tots els sentits. Al Principat, la mobilització popular ha superat els límits constitucionals i el règim del 78 està a punt de saltar pels aires. En l'àmbit social, la crisi ha trencat el contracte social, deixant en evidència les febleses de l'esquerra anticapitalista d'arreu d'Europa. En l'àmbit ambiental, l'increment de la freqüència dels fenòmens meteorològics extrems com els huracans del Carib han demostrat que els efectes del canvi climàtic afecten sobretot les classes populars. L'impacte ha estat de tal intensitat que avui els negacionistes del canvi climàtic encara tenen menys arguments davant de la població afectada.

Els organismes científics internacionals alerten que la lògica del mode de producció capitalista ens condueix a un escenari ambiental molt complex de gestionar, fent trontollar els fonaments de l'economia mundial

Els organismes científics internacionals alerten que la lògica del mode de producció capitalista ens condueix a un escenari ambiental molt complex de gestionar, fent trontollar els fonaments de l'economia mundial. Les institucions capitalistes internacionals, i els estats que les sustenten, no han estat dissenyats per poder donar una resposta a la complexitat i dimensió dels reptes plantejats en un sistema que necessita ampliar les fronteres del creixement i, per tant, incrementar el consum de matèries i energia de forma perpètua. Així es va fer palès al COP 21 de París, on no es va arribar a cap consens vinculant per reduir les emissions de carboni de forma efectiva.

Els països occidentals, incloent-hi Europa i els Països Catalans, basen les seves economies en el creixement econòmic infinit suportat per un ús intensiu d'energia i matèries primeres on, en el millor dels casos, han bastit sistemes de protecció social mitjançant la fiscalitat sobre l'economia. Tant la dreta liberal com l'esquerra socialdemòcrata, política i sindical, coincideixen en presentar aquest creixement sense límits com l'única fórmula per mantenir l'estat de benestar, crear llocs de treball i garantir serveis públics (educació, sanitat, etc.). Uns prefereixen que la riquesa generada vagi a parar a les rendes de la patronal i d'altres que es reparteixi més equitativament entre el conjunt de la població. Desafortunadament, ambdós comparteixen el mateix model extractivista i productivista, que xoca frontalment contra tots els límits biofísics del nostre planeta. Val a dir, però, que el model neoliberal és el més salvatge, injust i antidemocràtic, i per desgràcia, el predominant. D'altra banda, els països que encara funcionen amb règims de capitalisme d'estat estan també instal·lats en els mateixos paràmetres productivistes i extractivistes.

Per tant, sembla que cap dels models socioeconòmics predominants al món té en compte que els recursos naturals són limitats i que serà impossible mantenir l'actual ritme de vida i consum per càpita. La manca de viabilitat d'aquest sistema depredador és un secret a veus d'ençà que, l'any 1972, el club de Roma (format per polítics, científics, economistes, etc.) va publicar Els límits del creixement. A partir d'aquest moment, sorgeix un nou moviment social, el Decreixement.

El decreixement és inevitable, ja sigui com a conseqüència d'una menor quantitat d'energia disponible a causa del futur declivi en la producció de combustibles fòssils o per evitar la crisi climàtica

Aquest moviment va néixer com a denúncia de les ideologies que es basen en la fe del creixement continu i postula una obvietat que s'està intentant ignorar: el decreixement és inevitable, ja sigui com a conseqüència d'una menor quantitat d'energia disponible a causa del futur declivi en la producció de combustibles fòssils o per evitar la crisi climàtica. L'únic dubte és si decreixerem de forma anticipada, planificada i justa per a les classes populars o bé ho deixarem a una llei de mercat capitalista en descomposició. Sectors crítics amb el Decreixement (fins i tot dins de l'esquerra anticapitalista) argumenten que tant la disminució de la producció de combustibles fòssils com la deriva climàtica seran resoltes per una combinació de noves energies i noves tecnologies encara inexistents. Aquest tecno-optimisme fa que en molts sectors de la societat el nivell de preocupació no s'adeqüi al nivell d'amenaça. Per altra banda, les elits aposten per seguir en el poder, sigui quin sigui el context ambiental o econòmic. La revolució ha de vindre des de sota, d'unes classes populars àvides de desig de consum, que d'alguna forma hauran de reaccionar.

I a tot això on se situa l'esquerra anticapitalista de casa nostra? Doncs en un lloc on sap molt de greu veure-la, on no s'atreveix a reivindicar obertament i sense complexos el decreixement ordenat i democràtic de l'economia. Sobta comprovar com els sectors més anticapitalistes de l'esquerra independentista són incapaços d'incorporar a les seves consignes l'eix de l'ecologisme i el decreixement, ja que se situen en un tecno-optimisme sense fonaments, quan per altra banda, són tan crítics amb la ciència capitalista per altres qüestions. Ni tan sols alcen la veu per reclamar el bagatge de l'ecofeminisme i no van més enllà de vagues reclamacions parcials de l'estat de benestar. En el millor dels casos, hi ha un discurs crític amb el capitalisme i s'hi contraposa un model socialista, però sense parlar de productivisme, canvi climàtic o declivi energètic. Tant el futur declivi energètic com un augment acusat dels efectes del canvi climàtic seran motors de generació de desigualtats. En aquest context, podem fàcilment preveure que les lluites contra l'oligarquia i el patriarcat seran molt més complicades degut a la manca de recursos i energia. Per això, creiem necessari avisar els militants d'aquesta esquerra, que ja és hora que despertin, perquè si no ho fan ara, les seves respectives lluites seran encara més difícils de guanyar, en un context d'injustícia ambiental com el que es preveu.

Certament, la necessitat de repartir equitativament la riquesa i garantir la viabilitat dels béns naturals és un repte enorme que requereix grans dosis de sacrifici, humilitat i aprenentatge. Esperem que la interpel·lació sobre decreixement que ha fet el grup parlamentari de la CUP a través del diputat Sergi Saladie, signifiqui un abans i un després.

Tanmateix, també és evident que no només l'esquerra anticapitalista i independentista ha de fer una reflexió a fons. També l'ecologisme l'ha de fer. Ara mateix l'ecologisme es troba fragmentat i dividit en múltiples estratègies i sectors. A grans trets hi ha dos blocs, un bloc que ha apostat pel possibilisme i s'ha integrat en fundacions, partits polítics, empreses i entitats. L'objectiu d'aquest bloc és intentar influir des del discurs ecologista en aquells àmbits on es prenen decisions; també comparteix el discurs de la fe en la tecnologia i s'afegeix a les demandes de més eficiència energètica. Conceptes en si mateix erronis, ni la tecnologia ni l'eficiència serviran mai per produir el mateix nivell d'energia amb renovables del que ara disposem amb combustibles fòssils. L'altre bloc ecologista defuig la integració en el sistema i prefereix denunciar sense embuts que l'actual sistema és inviable i que els límits del planeta són indefugibles; aquest bloc té un discurs catastrofista i de vegades voreja el sectarisme.

Hi ha una necessitat imperiosa de relacionar el Decreixement amb polítiques concretes i la possibilitat d'alliberar-nos d'una vegada per totes de les cadenes del consum, creant societats més austeres però molt més felices

Des del nostre parer, cap de les dues estratègies és adequada. La integració al sistema s'ha mostrat del tot improductiva i el temps corre sense que es vegin solucions. D'altra banda l'opció més coherent no aconsegueix sumar suports i és del tot incapaç de contribuir a crear un relat de centralitat que assumeixi el decreixement. Probablement l'estil comunicatiu de l'ecologisme més coherent no és el més adequat. Difondre pessimisme, catastrofisme i anunciar la fi del món per demà passat, no genera adhesió ni entusiasme. Hi ha una necessitat imperiosa de relacionar el Decreixement amb polítiques concretes i la possibilitat d'alliberar-nos d'una vegada per totes de les cadenes del consum, creant societats més austeres però molt més felices.

És en aquest sentit que cal que l'ecologisme i també l'esquerra anticapitalista que representa la CUP i altres organitzacions faci una profunda reflexió, uneixin forces i apostin per dissenyar una estratègia més eficaç de cara a un més que possible procés constituent. Cal guanyar suports pel decreixement i l'ecologisme, cal crítica però també cal construir ponts, generar un discurs atractiu i estendre la consciència ambiental i social entre la ciutadania. Fins que l'esquerra anticapitalista, aquí i arreu, no entengui que la justícia social va supeditada a la justícia ambiental, el seu discurs seguirà sent fragmentat i no podrà ser el canvi que la nostra societat necessita.

*Jordi Navarro i Salvador Lladó són membres del grup de treball de Decreixement de la CUP

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades