"La manca de cultura religiosa a Tunísia ha facilitat la penetració del gihadisme"

Entrevista a Sergio Altuna sobre la prominència de Tunísia en els circuits gihadistes. Altuna és un jove originari de Logronyo especialitzat en temes de seguretat i resident a Tunis des de fa cinc anys
Sergio Altuna, expert en seguretat i en Tunísia
Ricard González

Segons un informe de la consultora The Solfan Group, la xifra de voluntaris tunisians que s'han allistat per anar a lluitar a Síria i l'Iraq des de 2012 ja s'apropa a les 6.000 persones, fet que converteix aquest petit país magribí en una de les principals pedreres de l'autoanomenat Estat Islàmic. Per exemple, altres països amb més població, com el Marroc o l'Aràbia Saudita, han aportat menys combatents.

La prominència de Tunísia en els circuits gihadistes és tota una sorpresa, ja que és el país àrab en què la religió juga un paper menys destacat en la vida pública. Per intentar explicar aquesta paradoxa, la Directa ha conversat amb l'analista Sergio Altuna, un jove originari de Logronyo especialitzat en temes de seguretat i resident a Tunis des de fa cinc anys.

Com s'explica aquest volum de migració cap a Síria i l'Iraq?
La qüestió és complicada. Per explicar aquest fenomen, és necessari analitzar múltiples factors. De fet, alguns dels motius presents aquí són compartits amb altres països de la regió. Però altres no ho són. En primer lloc, després de la revolució, es va produir una amnistia de centenars de presos gihadistes vinculats a Al-Qaida. Així mateix, el primer govern postrevolucionari va intentar integrar l'islamisme més radical en el joc polític democràtic. Els nous governants havien estat represaliats durant el règim de Ben Ali i no volien ser etiquetats com a lliberticides i repressors; per això van adoptar un enfocament integrador per tots els corrents de pensament. Per aquesta raó, grups radicals com Ansar al-Sharia van poder construir lliurement unes potents xarxes socials fonamentades sobre el control de mesquites, el control d'espais públics, la prestació de serveis socials, etc., alhora que orientaven part dels seus esforços a l'enviament de voluntaris a les zones de conflicte. A més, l'islamisme en general, però també el seu vessant salafista gihadista, es van beneficiar d'una certa simpatia per part de la població en tractar-se del grup més reprimit per la dictadura.

Després de la revolució, es va produir una amnistia de centenars de presos gihadistes i el primer govern postrevolucionari va intentar integrar l'islamisme més radical en el joc polític democràtic

Com afecta el context socioeconòmic?
És important. Tunísia té un greu problema d'atur juvenil. Milers de joves, molts d'ells amb títols universitaris, senten que el futur no els ofereix cap expectativa. En canvi, els grups gihadistes tenen la capacitat d'oferir una feina, una causa, la possibilitat de ser algú a la vida.

Aquests factors també estan presents en altres països àrabs. Quin és l'exclusiu de Tunísia?
La manca de cultura religiosa d'una part important de la població, sobretot la joventut. La voluntat d'eradicar l'islam de la vida pública i el fet d'haver imposat una religió d'Estat durant l'època Ben Ali provoca que molts joves no tinguin cap tipus de formació religiosa, cosa que facilita el camí als grups que fan una lectura esbiaixada de l'Alcorà per justificar la violència. En altres països, com Egipte, l'existència de moviments ultraconservadors no gihadistes ha permès absorbir una renovada necessitat de religiositat i ha esmorteït l'impacte d'aquesta nova onada de fonamentalisme violent. A Tunísia, els gihadistes tenien el camp lliure.

Ennahda és un dels partits islamistes més moderats de la regió. Tanmateix, a Tunísia, els gihadistes tenien el camp lliure

El seu principal competidor en l'esfera islamista és el partit Ennahda. Quin ha estat el seu paper davant l'ascens del gihadisme?
Fins a finals de 2012, després de l'atac a l'ambaixada estatunidenca, el govern liderat per Ennahda no va atorgar massa importància a l'amenaça gihadista. Alguns crítics consideren que és per afinitat ideològica, però no és així. Ennahda és un dels partits islamistes més moderats de la regió. Precisament, el fet que l'islamisme sigui minoritari dins la societat tunisiana i que Ennahda hagi acceptat l'Estat laic també explica que molts joves hagin anat a Síria a lluitar. En altres indrets, preferien quedar-se al seu país, la consecució de l'Estat islàmic es veia a l'abast de la mà, mentre que a Tunísia era una quimera.

L'existència d'un veí com Líbia, sotmès en el caos, no ajuda, suposo. Què et sembla l'acord de pau patrocinat per l'ONU?
No està gens clar que aquest acord compti amb prou legitimitat a Líbia, ja que es veu com una imposició estrangera –d'on procedeixen tant el seu reconeixement prematur com la major part dels seus suports– i, al país, les ingerències de fora són percebudes amb recel. La urgència i la manca de suports amb què neix aquest acord poden fer que acabi per esdevenir un tercer govern en comptes de reemplaçar –com és el seu objectiu– els dos governs existents actualment. Les pròximes setmanes seran claus per veure com es posicionen davant de l'acord personalitats clau com el muftí, el general Hafter, Ibrahim Jadhran i les seves brigades federalistes per a la protecció de les instal·lacions petrolíferes, etcètera. La major part dels desafiaments als quals s'haurà d'enfrontar el país a curt i a mitjà termini, com la desmobilització de les milícies, requeriran acords de base àmplia.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades