Nosaltres, la Nakba, les "altres"

En el 70 aniversari de la Nakba, la catàstrofe, la membre del Moviment de dones palestines Alkarama Zuhur Dalo reflexiona sobre la importància d'aquest esdeveniment històric per a les noves generacions i per al futur del poble palestí
Zuhur Dalo 15/05/2018

Tinc records de moments que no he viscut. Els tinc de sempre, des que em recordo a mi mateixa. Vaig començar a sospitar que no eren records meus quan, ja a l’escola, comproví que no em sortien els comptes dels anys.

Recordo camins infinits sota el sol, onades d’homes i àvies, dones i nenes com jo arrossegant els peus, la boca plena de pols i les galtes esquerdades de llàgrimes eixutes. La gent desorientada avança per tot arreu enmig d’una confusió esgarrifosa. Hi ha qui carrega fardells al cap o a l’esquena objectes que de mica en mica van caient, abandonats. Han quedat a casa tantes coses... hi tornarem aviat, ja veureu. Assedegada, segueixo el vestit negre de la meva àvia Zuhur embarassada qui, sense aturar-se, de tant en tant gira el seu rostre per comprovar si encara som darrere els seus passos i mira espantada l’horitzó. Reconec eixa por. Ens acompanya tota la marxa.

No vaig viure la Nakba (el desastre, la catàstrofe) de l’any 1948 que va suposar l’assassinat massiu i l’expulsió de prop d’un milió de palestines de les seves llars i terres, i el seu permanent abandonament a camps de refugiades. Per això, en algun moment vaig decidir que aquests records tan vívids, explícits i recurrents, devien ser conseqüència d’alguna misteriosa condició mental.

Aquell nefast 14 de maig de fa setanta anys, Regne Unit renuncià al mandat sobre Palestina retirant les seves tropes. El mateix dia l’Organisme Jueu proclamava l’estat d’Israel ocupant Palestina per la força.

L'alarmant pretensió del projecte colonial sionista era aconseguir una "terra sense poble", és a dir, que l’estat d’Israel s’establís en l'extensió territorial més gran possible eliminant la població no jueva

L'alarmant pretensió del projecte colonial sionista era aconseguir una "terra sense poble", és a dir, que l’estat d’Israel s’establís en l'extensió territorial més gran possible eliminant la població no jueva. El mecanisme per arribar a la seva meta d’homogeneïtat essencialista va ser reproduir un ferotge esquema d’extermini: crema de cultius, destrucció de cases, robatori d’estris personals i pertinences, detencions massives, violació de dones i nenes, mort o expulsió.

Tota la família dels meus avis, Zuhur i Daoud, va ser abocada a les interminables columnes d’éssers humans que partien des de 400 pobles i ciutats de Palestina. La ciutadania d’El Lydd es va dissoldre en la coneguda com a “marxa de la mort d’El Lydd”. De les vint mil habitants del meu poble, només 1.052 van poder romandre allà. La resta van ser obligades a caminar cap a l’exili sota una ona d’intensa calor. Més de 300 víctimes van sucumbir a la deshidratació i l’esgotament abans de poder descansar a Ramallah. La canalla es perdia, mai sabrem el seu nombre; roba, perols, mobles i trossos de vida escampats per les rutes camp a través.

L’atac s’havia iniciat a mitjans d’abril sota les ordres del comandant Moshe Dyan, qui després seria ministre de Defensa i d’Afers Exteriors d’Israel. Testimonis de periodistes americanes recollits per Donald Neff ("Expulsion of the Palestinians—Lydda and Ramleh in 1948", publicat al Washington Report on Middle East Affairs- en el número de Juliol/Agost del 1994, p. 72) documentaven que "pràcticament tot en el seu camí va morir", hi havia "cossos d’homes, dones i nenes àrabs abandonats després d’una fulminant i despietada càrrega". Els homes en edat militar van ser enviats a camps de concentració. A la resta els van prometre que a les esglésies i mesquites no serien atacades.

El 10 de juliol, El Lydd es va convertir en la primera ciutat palestina bombardejada des de l’aire. L’exèrcit israelià disparava a tot el que es movia als carrers. Assassinà, casa per casa, a 426 persones, 176 de les quals dintre de la mesquita de Dahmash on s’havien refugiat, cometent una de les més sanguinàries massacres que es recorden.

Les habitants d’El Lydd i Rambleh constituïen el 20% de la població urbana de la Palestina central. Tot i que les ordres de la neteja ètnica d’aquesta zona estratègica entre Jerusalem i Tel Al-Rabi’a les va signar el coronel Isaac Rabin -posteriorment primer ministre d’Israel i Premi Nobel de la Pau-, en les seves memòries, Soldat de Pau, el corresponent capítol va estar censurat.

"Després d’atacar Lydd (posteriorment anomenada Lod) i Ramleh, què farien amb les 50.000 civils que vivien a les dues ciutats? Fins i tot Ben Gurion no podria donar una solució... Durant la discussió a la central d’operacions, va romandre silenciós (...) Òbviament, no podia deixar la població hostil i armada de Lydd rere nostre posant en perill la ruta de subministrament a les tropes que avançaven cap a l’Est. Ben Gurion repetiria la pregunta: Què fer amb la població? Fent un gest amb la seva mà va dir: Expulseu-los! (garush otam en hebreu). Expulsar és un terme amb un so dur. Psicològicament, va ser una de les accions més difícils que portarem a terme."

Una vegada buides les ciutats, les forces d’ocupació espoliaren els béns materials traient "1.800 camions de propietats palestines, incloent-hi una fàbrica de botons, una fàbrica d’embotit, una planta de refrescos, una fàbrica de pasta culinària, un molí tèxtil, 7.000 botigues, 1.000 magatzems i 500 tallers", com explicava el mateix Neff. La major part de les descendents de les habitants naturals d’El Lydd i Ramleh segueixen vivint avui a camps de refugiades als voltants d’Amman i Ramallah.

Amb el temps he anat comprenent que la Nakba va ser l’inici d’un brutal etnocidi que ens ha anat alienant, endinsant-nos en un permanent estat de despossessió, d’absència, d’estranyesa

Amb el temps he anat comprenent que la Nakba va ser l’inici d’un brutal etnocidi que ens ha anat alienant, endinsant-nos en un permanent estat de despossessió, d’absència, d’estranyesa. La neteja ètnica de Palestina ens ha conduït, no només fora de les fronteres físiques de la nostra terra, sinó també als marges del dret internacional imposant-nos un sistemàtic i aberrant procés d’alterització.

Al llarg de generacions, hem vist com se’ns subjectivitza parlant de nosaltres sense nosaltres, tot negant la nostra visió de la història; com règims corruptes buiden la nostra causa per nodrir els seus interessos; com se’ns estigmatitza i es practica l’exclusió contra nosaltres als països d’acollida; com se’ns donen lliçons de pensament democràtic i llibertats individuals des de l’Europa còmplice.

Mentre escric aquestes línies, arriben les tremebundes imatges de la darrera massacre d’Israel. Franctiradors d’un exèrcit disparen contra persones desarmades que es manifesten a pit descobert per reivindicar l’acabament de la Nakba, reclamar la fi del bloqueig a Gaza des de fa 12 anys i defensar el seu legítim dret al retorn. A aquestes hores són més de cinquanta assassinades i milers de ferides. A Jerusalem, el teatre de titelles continua amb la inauguració de l’ambaixada dels EUA.

Quan la nostra gent cau fulminada defensant heroicament la terra i la dignitat, un amarg exili interior ens engoleix a totes les refugiades. Angoixa, ràbia, impotència. La memòria de la Nakba es transforma en una necessitat urgent, en un crit agut, comú, grapejat i carregat de raó: "On és Europa? Prou complicitat. Embargament a Israel ja!"

Les víctimes han de ser confinades al silenci perquè el seu sofriment qüestiona la humanitat del botxí, debilitant-lo. L’ocupació ens ha robat molt, però també ens ha mostrat la nostra força. El testimoni d’un arqueòleg israelià recollit per Benny Morris l'any 1989 al seu llibre El naixement del problema dels refugiats palestins, 1947-1948, l’explica així:

"Una multitud d’habitants caminava un darrere l’altre. Les dones caminaven carregant paquets i sacs sobre els seus caps. Les mares arrossegaven infants darrere seu... De tant en tant, s’escoltaven crits d’advertència... De tant en tant, trobaves la mirada penetrant d’algun jove...de la columna, i la mirada deia: No ens hem rendit. Hi tornarem i us combatrem!"

El sionisme preveia que les persones grans moririen i les joves oblidarien. Penso que l’efecte més contundent de la Nakba permanent és haver mantingut tan vius els records de les àvies que els sentim com si fossin els nostres personals.

La meva àvia Zuhur m’ensenya cada dia que la identitat palestina és, per damunt de tot, sumud (la contemporània resiliència) i que, ni el pas dels anys, ni el soroll de la política hipòcrita, els bombardejos o les excavadores podran mai acabar amb una memòria que reclamem com a pròpia, generació rere generació.

Dos elements, sumud i memòria, fan que Palestina no sigui un record llunyà, sinó un projecte cada dia més proper. Per les qui hauríem pogut ser a Palestina i per totes les que ens falten, nosaltres som unes “altres” rebels que no oblidem i no callarem. Us combatim. Hi tornarem.


Zuhur Dalo és membre del Moviment de dones palestines Alkarama

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades