Les terrasses de Barcelona, una qüestió de classe?

Símbol d'ostentació petitburgesa o espai popular? Privatització de l'espai públic o creació de riquesa? L'autor assenyala que la degradació de les condicions de treball a l'hostaleria és un element clau però oblidat en el debat
Albert Marín 23/02/2017

A la recent compilació sobre els bars més “autèntics” i “singulars” de la ciutat, Barcelona On the Rocks (Cara B, 2011), realitzada pels periodistes i escriptors Sergio Fidalgo i Fernando Muñiz, hi sobresurt l’entrevista a Rafael Metlikovez, un dels components del duo de polipoesia referencial a casa nostra, els Accidents Polipoètics. En aquesta entrevista, des de la Gran Bodega Saltó del Poble-sec, en Rafael diu: "M'encanta aquest element de la bodega, sóc més d'interiors que de terrassa. Em sento culpable a una terrassa i no la gaudeixo. Ets mirat per la gent, que podria pensar coses de l'estil de 'com és que no estàs treballant, estàs vaguejant!". És la veu interior de la família, molt treballadora i poc de bar. Tenim la concepció que la terrassa és per presumir, perquè et vegin, i mai ens va agradar fer ostentació d'ociositat petitburguesa".

Sens dubte, una part d’aquesta sentència podria resultar-nos exagerada, fins i tot, podríem indicar que entra en contradicció amb el que, uns metres més avall i prop d’un segle enrere, significà l’avinguda del Paral·lel com a espai de socialització de i per a la classe treballadora barcelonina. Podríem evocar llavors imatges força recorregudes en els documentals d’època; gent amunt i avall, amb les terrasses dels bars i restaurant plenes a vessar on, entre d’altres, hi destacava la del Bar Tranquilidad, “el bar anarquista”, freqüentat per Durruti, Ascaso i companyia. Ara bé, a la Barcelona actual, ¿per què ens resulta tan “exòtica” aquesta darrera imatge i tan propera una reflexió que equipara les terrasses amb espais d’ostentació petit burgesos?

En la Barcelona actual, ¿per què ens resulta tan “exòtica” la imatge com a espai de socialització de i per a la classe treballadora i tan propera una reflexió que equipara les terrasses amb espais d’ostentació petit burgesos?

Òbviament, la resposta requeriria d’una anàlisi complexa sobre la mercantilització del lleure al món occidental, així com dels processos que han contribuït a la seva elitització a ciutats com la de Barcelona. Segurament caldria emprar termes com els de gentrificació i tematització urbanes, analitzar l’impacte de la massificació turística a la ciutat, així com anar a la recerca dels elements definidors del que són bona part de les terrasses de bar a Barcelona. Aquests elements es podrien traduir en exemples pràctics sobre la competència per l’espai amb vianants i d’altres negocis, la pretesa exclusivitat d’alguns ambients, l’encariment de preus respecte al consum a l’interior dels bars o d’altres condicionants per a seure a una cadira com, per exemple, la pràctica cada cop més estesa de disposar les taules només per als àpats.

Tot això, i molt més, s’hauria de tenir en compte a l’hora d’analitzar la transformació en l’ús de les terrasses de bar per part dels barcelonins i barcelonines. Com ha quedat palès en el debat públic obert arran de l’aplicació de l’ordenança reguladora, existeix una autèntica guerra oberta entre els veïns que, agrupats en associacions i plataformes veïnals, assenyalen l’apropiació i privatització que suposen les terrasses en determinats barris o carrers -com, per exemple, la Rambla del Poblenou o el carrer Blai al Poble-sec- i, de l’altra banda, aquells que com el socialista Jaume Collboni fan valer els arguments del Gremis de Restauració, argumentant que "la restauració aporta a la ciutat una part de la seva marca, és una font d'ingressos, element de cohesió i de dinamització i aporta ocupació". L’opinió del segon tinent d'alcalde i responsable d'Empresa, Cultura i Innovació, a la vegada té el suport de les distintes iniciatives amb les quals el lobby de restauradors vol pressionar el consistori perquè introdueixi canvis en la normativa a favor dels seus interessos: manifestacions, “vagues” de terrasses, híper presència als mitjans de comunicació amb discursos sobre el que suposaria reduir terrasses, incloent-hi amenaces explícites sobre la pèrdua o destrucció de llocs de treball, etc. Potser la més pintoresca d’aquestes iniciatives, fins al moment, hagi estat la creació d’un Comitè d’Experts sobre les terrasses de la ciutat amb personatges públics, “experts” en la matèria i suposadament imparcials, com Pilar Rahola, Xavier Sardà, Gonzalo Bernardos o Mariscal, els quals tenen previst elaborar un Llibre Blanc amb les seves conclusions de cara al proper gener.

Existeix una guerra oberta entre plataformes veïnals que assenyalen l’apropiació i privatització que suposen les terrasses en determinats barris i, de l’altra banda, aquells que fan valer els arguments del Gremis de Restauració

Però més enllà d’aquest discurs o de la polèmica sobre la gestió de l’espai públic, l’objectiu inicial d’aquest article era posar en relleu la situació laboral que viuen o, millor dit, pateixen els treballadors i treballadores d’aquest sector, com un altre dels elements principals en l’anàlisi de la situació actual de les terrasses de Barcelona. Certament, és poc probable que en aquest informe hi aparegui cap dada sobre la situació d’explotació laboral i vulneració de drets d’aquestes persones. Un fet sovint amagat rere els discursos que emfatitzen el paper de la restauració com a creadora de feina i que, d’uns anys ençà amb l’excusa de la crisi, s’ha agreujat fins al punt que un recent informe municipal situa els salaris del sector de l’hostaleria com els pitjors de tota Barcelona. Però per si això no és suficient, al llistat de greuges que pateixen aquests treballadors i treballadores, cal afegir-hi els que denuncien des de fa anys la secció sindical d’hostaleria de la CNT de Barcelona: contractes fraudulents, si no directament en negre, sense alta a la Seguretat Social, el no abonament de les hores extres ni dels plusos per nocturnitat o festius i les jornades maratonianes de 10 o 12 hores sense descans, així com la manca de respecte pel descans mínim entre jornada i jornada. I si bé podem dir que aquestes condicions es remunten més enllà dels darrers anys, l’aplicació de la darrera reforma laboral i la des regularització dels convenis col·lectius, com bé apunten des de la mateixa organització sindical, han contribuït a normalitzar-les i a consolidar la precarització dels treballadors i treballadores d’aquest sector.

Sota el xantatge de la creació de llocs de treball se n’amaguen d’altres que tenen a veure amb les condicions de feina i vida dels treballadors i treballadores del sector hostaler

Les terrasses, així doncs, són una qüestió de classe perquè en el debat sobre la seva regulació s'estan confrontant interessos de classe, a la vegada que sota el xantatge de la creació de llocs de treball se n’amaguen d’altres que tenen a veure amb les condicions de feina i vida dels treballadors i treballadores del sector. Finalitzem, doncs, amb aquesta conclusió i algunes preguntes obertes per la pròxima vegada que seiem a gaudir d’una cervesa, un vermut o qualsevol aperitiu a una terrassa: quin és el cost, més enllà del preu de la consumició, que hem pagat per accedir-hi?, qui ens serveix i quina és la seva situació laboral? I, de fons, la clau de la qüestió: qui hi surt guanyant amb la privatització de l’espai públic?

 

Albert Marín és membre de l'Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades