Amaia Pérez Orozco: "Cal treure de les llars la responsabilitat de sostenir la vida i dur-la a un terreny col·lectiu"

“Economista precària i militant feminista” és una de les presentacions més eloqüents d’Amaia Pérez Orozco. Fa uns mesos, va assistir a la Fira d’Economia Feminista de Barcelona per presentar el seu nou llibre ‘Subversión feminista de la economía’, publicat per l’editorial Traficantes de Sueños (2014). Pérez Orozco és doctora en economia i imparteix classes sobre gènere i economia, ha treballat com a investigadora a l’Institut Internacional d’Investigacions i Capacitació per a la promoció de la Dona de l’ONU i participa activament als moviments socials, en especial, al moviment feminista. Entre les seves aportacions i publicacions, destaquen ‘Perspectivas Feministas en torno a la Economía’ (2006) o ‘Desigualdades a flor de piel: Cadenas globales de cuidados’ (2011), d’autoria conjunta amb Silvia López Gil. Parlem d’economia feminista recuperant la idea llatinoamericana del ‘bon viure’ i traçant possibles ruptures amb el sistema capitalista heteropatriarcal.
 

Foto: Álvaro Minguito



Al teu últim llibre, parles de caminar cap a una vida que valgui la pena de ser viscuda. Però, què és el bon viure?
El bon viure no és res que existeixi: és una manera de viure diferent que ens agradaria construir. El plantejament que llancem és un debat com a conjunt social, radicalment democràtic, sobre quina vida volem viure, sobre què entenem per una vida que valgui la pena de ser viscuda i com sostenir-la. Quan, des del feminisme, diem d’oposar-nos a una societat que posa els mercats capitalistes al centre i ataca la vida, el que volem és posar la vida al centre de la societat. Però això obre la pregunta: de quina vida estem parlant? No volem sostenir qualsevol vida, sinó una que pagui la pena de ser viscuda. I això no ho pot decidir cap il·luminat d’un partit polític o de l’acadèmia, ho hem de discutir col·lectivament.

El decreixement ecofeminista seria un bon camí cap a aquesta vida?
El decreixement ecofeminista és una proposta més concreta per caminar cap a un bon viure. El que intentem és combinar propostes que es llancen des del decreixement, l’ecologisme i el feminisme, ja siguin sobre la vida que volem o sobre quines estructures socioeconòmiques hem de bastir per sostindre-la. Una primera qüestió fonamental és agafar el plantejament central que diu que el consum no equival al benestar, que podem viure millor amb menys consum de mercat. Caldria obrir el debat al voltant de les desessitats (suma de necessitats i desitjos) de les quals volem fer-nos responsables col·lectivament si pensem d’aquesta manera. El segon plantejament fonamental seria la idea que la vida humana és ecodependent, que no som res sense un planeta viu. Hem de reconèixer-nos com a part d’un conjunt més ampli. I el tercer, la idea del feminisme, és que s’ha de partir de reconèixer que la vida és vulnerable, que cal cuidar-la i que solament es cuida estant les unes al costat de les altres. O sigui, amb interdependència.

"L’auosuficiència és un miratge i només funciona en moments puntuals de la vida: quan estàs sana, ets jove, no tens responsabilitats de cura i el mercat va bé"

Com podríem sostindre-la?
No sabem com gestionarem el bon viure, però sí que creiem en coses fonamentals com el fer decréixer les esferes mogudes per la lògica de l’acumulació del capital: treure recursos i restar poder al capital. Decréixer, també, pel que fa al consum dels recursos materials i d’energia i a la generació de residus. Però, al mateix temps, volem incidir en la base invisible del sistema socioeconòmic, el que de vegades anomenem democratitzar les llars, que –en última instància– implica treure de les cases la responsabilitat de sostenir la vida i dur-la a un terreny col·lectiu. La pregunta seria: a quines altres institucions anirem? En quines institucions incidirem per gestionar i fer-nos càrrec d’allò que anomenem una vida que valgui la pena de ser viscuda? Estem en un debat per decidir si apostem més per allò públic, per l’autogestió, pels comuns, per l’economia social i solidària...

Més enllà de la perspectiva marxista, quins xocs hi ha entre l’acumulació del capital i la sostenibilitat de la vida?
Amb la idea del conflicte entre el capital i la vida, partim de la idea marxista clàssica del conflicte establert entre capital i treball assalariat. Però anem més enllà quan diem que el conflicte no és solament amb el treball assalariat, sinó amb tots els tipus de treballs. És a dir, que també es genera benefici amb les tasques que no es paguen, però que, en última instància, el conflicte és amb la vida i aquesta no es pot reduir al treball. La lògica del sistema capitalista no és generar vida, sinó acumular capital. Llavors, quan la vida és un mitjà per assolir un fi diferent al de l’acumulació de capital, està amenaçada. És més fàcil i rendible destruir vida que no pas construir-la. Per exemple, una fàbrica molt contaminant pot generar ocupació. En aquest sentit, podran dir que és necessària per viure, però, d’altra banda, destrueix l’ecosistema. En termes de conjunt, és molt més important l’impacte destructor. Dit d’una altra manera, la nostra idea de què és el benestar està construïda en funció de la voluntat del mercat. És una noció consumista i d’autosuficiència, on se suposa que individualment t’insereixes al mercat i tens èxit sense la resta i, a més, que el conjunt del planeta està al teu servei. Llavors, el conflicte del capital és amb la vida entesa en termes holístics. És impensable rendibilitzar totes les dimensions de la vida. Sempre hi haurà, ja no dimensions, sinó existències senceres que no són rendibles ni com a treballadores ni com a consumidores. Per tant, si parlem de la vida pensant en totes les persones del món, en totes la dimensions i al llarg de tot el temps vital i, a més, també hi integrem la vida del conjunt del planeta, el conflicte és irresoluble.
 

Foto: Álvaro Minguito



Actualment, la interdependència es resol en termes de precarietat i explotació. Com es pot reformular?
Per establir la interdependència en termes que no siguin d’explotació i desigualtat, hem de trencar amb l’ideal hegemònic d’autosuficiència, que és l’ideal d’èxit que impera avui dia, molt vinculat a la construcció de la masculinitat. Hi ha una imposició de la idea d’autosuficiència que és demencial; l’única cosa que fa és reproduir totes les desigualtats del mercat i, davant d’ella, hi contraposem la noció que l’economia sempre és una realitat d’interdependència que, avui, es dóna en termes de desigualtat. L’autosuficiència és un miratge. Només funciona en moments puntuals de la vida: quan estàs sana, ets jove, no tens responsabilitats de cura sobre la resta i, a més, el mercat va bé. Quan qualsevol d’aquestes variables decau, però, el miratge s’ensorra. Ho hem vist en el context de la crisi, en què molta gent ha perdut la feina i ha hagut de recórrer a la resta. Tant els moments de crisi com les pràctiques de cures són dues situacions estratègiques que faciliten que ens adonem que la vida mai no és autosuficient.

"És imprescindible trencar amb les formes normatives per posar en qüestió el sistema heteropatriarcal i capitalista, però també hem de canviar aquest sistema"

El moviment feminista ha idealitzat el treball de cures? Com ens l’hem de qüestionar?
Vam veure que el món laboral es mou per una lògica d’acumulació de capital: tu fas una feina no perquè sigui necessària, sinó perquè et paguen per fer-la. Enfront d’això, dèiem: les tasques no remunerades, reproductives o de cures –com ho vulguem dir– no les fem perquè ens paguin, sinó perquè algú les necessita. Es va generar una lògica de la cura, però, després, vam anar veient que la qüestió era més complicada. En una societat on s’imposen les necessitats dels mercats i tota l’estona estàs intentant tirar endavant, on t’utilitzen per generar benefici, la lògica de la cura es converteix en una ètica reaccionària de la cura. És a dir, sí que assumeixes una responsabilitat sobre el fet de generar benestar a tota la gent, però és reaccionària perquè l’assumeixes fins al punt que t’immoles tu mateixa. Cuides la vida aliena a costa de la vida pròpia. Per exemple, la síndrome de les àvies esclaves és molt eloqüent i també és reaccionària perquè no cuides qualsevol persona, sinó la teva família i ho fas en termes heteropatriarcals. A més, no tenim en compte com es produeixen les cures.
 

Foto: Álvaro Minguito



Les institucions econòmiques són generadores de gènere?
Ho són en el sentit que les institucions es basen en una determinada ordenació del sistema de relacions entre les persones, i estan associades a l’heteropatriarcat existent. Podríem dir que n’hi ha tres de fonamentals: l’Estat, les empreses i les llars. L’Estat i el mercat reprodueixen relacions de gènere de desigualtat i es basen en elles. L’estat del benestar s’ha construït, històricament, sobre la divisió sexual del treball i s’ha determinat en les relacions de gènere. El subjecte de drets no ha estat mai l’individu, sinó la família nuclear de l’home que va al mercat, la dona mestressa de casa i els dependents. Les llars, doncs, estan definides per l’heteropatriarcat. No solament són una institució econòmica més, sinó que, en elles, hi ha més temps de treball no remunerat que el que paguen tot el sector privat empresarial i el sector públic de l’Estat. Però, a més, el cicle econòmic es tanca perquè les llars són el matalàs final de reajustament i absorció de xocs del sistema.

Fins a quin punt aquestes estructures econòmiques es desequilibrarien amb la posada en marxa d’alternatives i pràctiques de resistència o ruptura amb el sistema heteropatriarcal?
Crec que és un camí d’anada i tornada. És absolutament imprescindible construir identitats i llars no normatives per poder fer un qüestionament del sistema capitalista heteropatriarcal. Al mateix temps, si no anem fent canvis en la macroestructura, és molt difícil construir formes quotidianes de vida que trenquin amb això. Viure amb gent que no sigui la família de sang ni la família jurídicament reconeguda pot donar molta força per qüestionar l’existència de cures basades en els llaços familiars clàssics o per qüestionar tot el sistema de drets de conciliació, però, al mateix temps, hi ha d’haver una responsabilitat col·lectiva per sostenir la vida. Per exemple: si en una família triada una persona té un càncer, és molt difícil demanar a la família lliurement triada que es faci càrrec d’ella i és molt fàcil que la persona malalta acabi sent cuidada per la seva mare. La família biològica funciona sota l’ètica reaccionària de la cura perquè es pot exigir que la resta renunciï a la seva pròpia vida per dedicar-se a cuidar la persona malalta. En aquest sentit, hauria d’haver-hi altres estructures col·lectives de cura. Per això dic que hi ha un camí d’anada i tornada; és imprescindible trencar amb aquestes identitats i aquestes formes normatives per fer un qüestionament del sistema heteropatriarcal i capitalista, però també hem de canviar el sistema. Si no, serà molt difícil. I això passa per reconèixer que la construcció d’identitats normatives té una dimensió econòmica.

"Les empreses intermediàries de l’ocupació de la llar han de desaparèixer, haurien d’estar prohibides"

Quin paper hi juga l’Estat, en tot això?
El conflicte entre capital i vida pot ser més profund o es pot suavitzar una mica en funció del paper que assumeixi l’Estat. Dit això, crec que l’estat del benestar és l’intent de reconciliar allò que és irreconciliable; l’intent de conciliar condicions de vida dignes per al conjunt de la població en el marc d’una societat capitalista que oposa la vida al servei del procés d’acumulació. L’equilibri, per tant, no és factible. En aquest sentit, l’estat del benestar no pot ser la nostra utopia, no pot ser el nostre bon viure, perquè implica una renúncia prèvia. Crec que cal defensar certes eines que ha emprat, sobretot d’allò públic, però sense encotillar la idea del que és públic en el que hem conegut com a estat del benestar. No s’ha de pensar en allò públic, el comú i l’autogestió com a elements excloents entre si, sinó com a elements complementaris que es poden ajudar entre ells.

Com creus que es pot fer decréixer la capacitat del capitalisme de fer negoci en els àmbits de la sostenibilitat de vida?
Per exemple, cal recuperar la idea que hi ha béns públics que no poden sotmetre’s a la lògica de la rendibilitat empresarial. Recuperar la idea que l’aigua no es pot privatitzar, ni la sanitat ni l’atenció a la dependència. No vull parlar en termes de monopoli públic, no vull dir que la sanitat hagi de ser un monopoli públic, però –per descomptat– no pot estar sotmesa a la lògica de valorització del capital. Tampoc l’atenció a la dependència. També hi ha altres dimensions, com les empreses que fan negoci posant en contacte qui vol contractar empleades de la llar amb les dones que necessiten la feina. Aquestes empreses s’estan lucrant i estan fent salvatjades, estan servint com a model i instrument fonamental de multiplicació de les desigualtats. Crec que haurien de desaparèixer, que haurien d’estar prohibides. Se suposa que estan controlades, però ningú no ho fa realment.

 

La crisi, també, de les cures

 

El Sindicat de Treballadores de la Llar a una manifestació del dia del migrant / Norma Falconi



El sistema capitalista necessita del treball invisibilitzat per perpetuar les seves estructures i assolir els seus objectius. Aquest treball fa referència a totes les tasques no remunerades que no contempla el mercat laboral i que no generen, en termes capitalistes, producte interior brut. Particularment, parlem del treball reproductiu que és necessari per sostenir la vida i inclou les tasques domèstiques i de cures, exigides i vinculants al rol femení en l’àmbit privat. Segons l’última enquesta d’usos del temps de 2011, les dones assumeixen el 68% de les tasques de cures. L’atenció a la persona dependent dins el nucli familiar representa el 20% del total del temps diari i, majoritàriament, recau en les dones de la família afectada. Aquesta atenció a la dependència és molt més àmplia que tot el treball remunerat de cures dins l’àmbit sanitari, ja sigui privat o públic. En aquest sentit, cal examinar com es generen aquestes tasques, que, des de fa temps, han entrat en una crisi que va en augment.

Hi ha diversos factors que generen una crisi del treball de cures, ja que el context actual introdueix canvis en les estructures tradicionals del treball reproductiu. Per una banda, hi ha la variació demogràfica, amb una natalitat baixa i un augment de l’esperança de vida. Això vol dir que hi ha més població dependent, mentre disminueix el número de cuidadors potencials. Segons les dades estatals de l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2014, la majoria de la població –el 53%– tenia més de 40 anys. En canvi, l’any 2002, la majoria –un 54%– se situava per sota d’aquesta edat. Aquesta realitat desencadena un dels altres factors de la crisi, ja que, per fer front al treball reproductiu i compaginar-lo amb el treball productiu, s’ha de recórrer a la contractació externa, que incideix majoritàriament en dones migrants. Aquí és on es tanca el cercle de la cadena global: les migrants deixen les familiars que requereixen atenció als països d’origen per dedicar-se a cuidar altres persones dependents de manera remunerada als seus països d’acollida.

"L’augment de la pobresa, la retallada de despesa pública i les variacions demogràfiques estan precaritzant aquest àmbit de la vida"

A més, gran part d’aquest treball es desenvolupa en situació d’explotació i precarietat, ja que, segons fonts sindicals, la majoria de treballadores no estan assegurades i no cobren ni el salari mínim interprofessional per fer unes jornades laborals llarguíssimes que fins i tot es duen a terme en règim intern. La situació és molt més extrema a les famílies amb pocs recursos econòmics que no poden fer front a la contractació. Altres factors de la crisi de les cures són la disminució dels serveis públics a causa de les retallades econòmiques o l’augment de les necessitats d’atenció a causa de la precarització general de les vides (contaminació, explotació laboral, hàbits no saludables, etcètera). Per tant, la lluita contra la precarietat ha d’incloure la dimensió de les cures, sense reduir-la a un conflicte de gèneres. Tal com expressa la feminista Sira del Río a l’article “La crisi de los cuidados: precariedad a flor de piel”: “Entendre les cures com una responsabilitat del conjunt de la societat –dels homes i de les dones, de totes les classes i ètnies– i com un objectiu social prioritari significaria portar el conflicte entre el mercat i les cures fins a les seves últimes conseqüències i fer-les passar d’un assumpte privat a un problema polític de primer ordre. Per això considerem que aquesta lluita ha de constituir un dels eixos centrals de la lluita contra la precarietat”.

 

Dos llibres d’economia feminista

Amaia Pérez Orozco
Subversión feminista de la economía: aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida
(Traficantes de Sueños, 2014)

Silvia Federici
Revolución en punto cero: trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas
(Traficantes de Sueños, 2013)

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: