Antifeixisme comunal i en xarxa

A partir dels greus incidents protagonitzats les últimes setmanes per grupuscles d’extrema dreta, l’autor desmunta l’equiparació mediàtica entre feixisme i antifeixisme, i proposa que aquest últim subjecte es constitueixi com una comunitat de valors
18/10/2017

Octubre de 2017. Agressions indiscriminades a València, Barcelona i Palma. Totes sota el paraigua de manifestacions o concentracions de marcat caràcter espanyolista, i amarades de símbols feixistes i de representants de la nova extrema dreta. Enfront d’aquesta realitat incontestable, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació de massa i dels representants dels partits polítics d’àmbit estatal construeixen un relat propi i excloent. Un relat on s’equipara agressor i víctima, revelador d’un suport passiu a l’agressor, on es presenta com a principal damnificat a aquell que se situa en una posició neutral i no a qui pateix la violència.

/ CLARE NELSON


Aquest relat, però, no és més que un altre efecte exemplificador (i molt dolorós) que embeu directament de la transició espanyola. Sense entrar a disseccionar-la, la transició fou un pacte establert després d’una dictadura de 40 anys en un clima d’amenaça militar i de violència de l’extrema dreta. Un acord que, si apliquéssim el Codi napoleònic (en el qual se sustenta el Codi Civil espanyol) hauria de declarar-se nul de ple dret (com ho són tots aquells acords que s’adopten per error, violència o intimidació, i que en realitat amaguen una imposició que es vesteix com un acord per dotar-la de legitimitat externa). Així, juntament amb l’exoneració de responsabilitat de totes aquelles persones que van participar en el règim, amb l’acceptació com a cap d’estat de l’hereu del dictador o amb l’oblit de milers de persones enterrades a les cunetes, la cultura de la transició va crear també la seva història a mida. Un relat que s’ha caracteritzat, entre d’altres, per equiparar feixisme i antifeixisme.

Màximes com “els extrems es toquen” pretenen equiparar el feixisme i l’antifeixisme

Aquesta equiparació, construïda per les elits, amplificada pels grans mitjans de comunicació i exemplificada en màximes com “els extrems es toquen” o “tots els radicalismes són dolents”, visualitza l’intent de legitimar aquelles posicions polítiques clarament conservadores i hereves del franquisme, i de generar un discurs que tracti d’arraconar l’antifeixisme (com a antònim de moltes de les polítiques actuals) a una posició minoritària al si de les societats. A aquesta intenció ha ajudat, i molt, l’escassa incidència electoral (que no sociològica) que han tingut formacions d’extrema dreta, moltes d’elles nostàlgiques d’un passat en blanc i negre. Aquesta manca de representativitat com a barrera sistèmica infranquejable va fer que el feixisme trobés com a espais de relació i de visualització, entre d’altres, les graderies dels estadis de futbol o la música —uns espais que es van generar amb una imatge completament febril i violenta. Així, prenent com a punt de partida aquesta premissa inicial, juntament amb la voluntat de formar extrems contraposats, i la dèria de l’erròniament anomenat centre polític, els agents que han construït el relat majoritari han dotat l’antifeixisme de característiques negatives per a la gran majoria de la població. 

La nova extrema dreta s’està modernitzant per trencar amb part dels seus símbols anteriors

La pràctica discursiva i reiterada a foc viu al llarg de quatre dècades és la que explica per què l’operació Panzer finalitza amb un resultat ignominiós per a qualsevol que s’autoanomeni demòcrata, i per què es condemna tuitaires per comentaris irònics sobre reconeguts feixistes. De fet, una de les seves manifestacions més crues i violentes és l’equiparació en els delictes d’odi entre feixisme i antifeixisme. Assimilar i col·locar en una mateixa categoria els assassins de Sònia Rescalvo o de Carlos Palomino, o al propietari d’una llibreria nazi, amb totes aquelles persones que es defensen de les seves agressions revela l’ànima profundament regressiva de l’Estat espanyol i les mancances de la cultura (entesa com a conjunt de creences) de la transició.


Llocs de treball, oci i esport

Per tal de recuperar i fer hegemònic el relat, qui es defineix com a antifeixista per convicció intenta tornar a col·locar l’antifeixisme en una posició central de les nostres societats. Potser és innegociable traspassar també la seva visualització des d’una òptica de resistència (que ha estat, és i serà essencial i necessària) a una perspectiva de creació de xarxes i comunitats de valors. És a dir, començar a definir i actuar en els centres de treball, en les cooperatives o en els espais d’oci i d’esport des d’una òptica antifeixista. Autodefinir-se com a tal i crear un discurs i una pràctica que siguin capaços de depassar la imatge de simple resistència i poder esdevenir transversal de qualsevol opció democràtica.

Aquesta necessitat es presenta encara més urgent si tenim en compte que la nova extrema dreta està revelant un procés de modernització que ha trencat amb part dels seus símbols anteriors. Ja no es presenta com a retòrica passada, sinó com a discurs d’un futur en ordre que mantingui l’essència cultural cristiana i permeti el benestar de la població autòctona. Així, en un context de crisi sistèmica, de pèrdua progressiva de drets i de desmantellament de l’estat del benestar, el suport a aquest discurs s’ha disparat, provocant tant l’ascens d’aquests partits com l’enduriment i l’assimilació de les seves propostes per part de les elits dels partits conservadors.


Una referència alemanya

Per tant, com a contraposició als valors identitaris i excloents que emergeixen d’aquesta nova extrema dreta i que són assumits per la dreta tradicional, i en la construcció d’un relat de solidaritat i justícia que ens permeti definir la nostra pràctica diària, trobem alguns exemples en els quals emmirallar-nos. Un d’ells, prou conegut, és el d’un club de futbol alemany, el Sankt Pauli, una entitat esportiva que es reformula sobre uns principis bàsics: antifeixisme, antiracisme i oposició a qualsevol forma de discriminació. Posem aquest exemple, ja que malgrat que es tracti d’un club professional amb milions de seguidors i d’una marca que genera milions d’euros anuals de marxandatge, té unes directrius definitòries que guien el club i que determinen la forma de relació amb els altres col·lectius (i poders polítics) de la ciutat. Així, l’antifeixisme no ha d’estar restringit a espais altament militants, sinó que pot i ha de formar part de la vida diària de les comunitats.

L’antifeixisme no ha d’estar restringit a espais militants, ha de formar part de la vida diària de les comunitats 

Com a club esportiu, el St. Pauli (igual que qualsevol altre club o qualsevol entitat comunitària) treballa en xarxa i se significa com un pol de creació de discurs i de participació en la vida del barri. Essent l’antifeixisme un paràmetre de definició immediat del club, aquest guia necessàriament qualsevol acció i vertebra les relacions que estableix. Per això, participa i dona ple suport al manteniment de la Rote Flora (espai okupat des de ja fa més de 25 anys), defensa activament les persones preses durant el G-20 i el moviment kurd a la diàspora, o participa en les campanyes i organitzacions d’acollida a persones refugiades.

Aquest treball conjunt ha permès, d’una banda, la creació de xarxes de suport amb col·lectius aliens a l’esfera esportiva en les quals l’antifeixisme es constitueix com a nexe d’unió. D’altra banda, també ha permès la generació d’un relat antifeixista ampli en la comunitat, no restringit a esferes altament polititzades o militants. Així, s’ha convertit en una diada especial per a tot el barri i la ciutat la marató organitzada des de fa cinc anys per mostrar el rebuig al feixisme i a la nova dreta radical (“Laut gegen rechts”), i en motiu d’orgull l’existència normalitzada sota l’empara del club del FC Lampedusa St. Pauli (equip de futbol format per refugiats provinents d’aquesta illa italiana). I, finalment, el treball col·lectiu i en xarxa possibilita a totes aquelles persones (també, i sobretot, infants) que participen en el club un aprenentatge constant de valors antifeixistes com la solidaritat, la justícia o el respecte, que, així, no es veuen restringits a l’escola i a espais militants sinó que formen part de la pràctica diària.

Així doncs, l’antifeixisme es configura hegemònic en la creació de xarxes i com a conseqüència d’aquesta construcció en col·lectiu (en el moment en què s’assumeixen els diferents valors que cadascuna de les entitats defensen), com a fil conductor en la generació de valors i com a element central de definició de tots ells.

Cal aconseguir que mai més s’equipari el feixisme amb la resistència a peu d’urna i la lluita d’una vaga general

Aquest exemple, però, no és, ni volem que sigui, únic. És també el que podem tenir a un Dojo de Santa Coloma de Gramenet, a una graderia de Palamós, a una escola popular de Manresa o a la secció sindical d’un hospital del Tarragonès. Tots d’àmbits diferenciats, però necessaris en la construcció comunal i en l’aprenentatge diari. Àmbits que no únicament han d’exposar la seva solidaritat amb la lluita antifeixista, sinó que l’han de fer seva, com a paràmetre que defineixi la seva activitat habitual.

Això haurà de permetre un creixement solidari de les nostres comunitats, de les nostres societats, i aconseguir que mai més s’equipari la violència feixista amb la resistència a peu d’urna i la lluita d’una vaga general.

Natxo Parra és advocat laboralista al Col·lectiu Ronda i coautor de ‘Sankt Pauli, un altre futbol és possible’


Article publicat al número 440 de la 'Directa'.

 

 

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Totes les veus i totes les sangs

dimarts, 17 octubre, 2017

Posicionar-se a favor de les llibertats i els drets humans d’un poble és imprescindible avui a Catalunya. És una qüestió d’humanitat, llibertat, diversitat i feminismes.