Drets

“Per aturar els feminicidis és necessari guanyar el llenguatge”

El tractament esbiaixat de la violència de gènere invisibilitza l'estructura sexista i culpabilitza les dones de les agressions que pateixen
Il·lustració:Itziar Torres
14/09/2015

Enguany, el recompte de víctimes de la violència masclista a l'Estat espanyol s’apropa perillosament a la setantena. En total, aquest any 2015, 69 dones han estat assassinades pel fet de ser dones i, de tots aquests feminicidis, 35 han estat comesos durant els mesos estiuencs. Però la xifra canvia si es tenen en compte les dades oficials del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, ja que tan sols computa 26 víctimes mortals per violència de gènere. On es genera aquesta discrepància? Sorgeix del fet que les estadístiques oficials reconeixen únicament les víctimes de violència de gènere en el marc d’una relació sentimental, vigent o acabada.

A l’Estat espanyol, 69 dones han estat assassinades pel fet de ser dones aquest any, si bé la xifra canvia si es tenen en compte les dades del Ministeri de Sanitat

La plataforma Feminicidio.net recompta les víctimes de violència masclista i denuncia que l’estadística oficial resulta “limitada i parcial: no reflecteix la realitat completa de l’abast de la violència extrema contra les dones exercida pels homes”. Al seu web, no només computen els feminicidis íntims, els que implicarien una relació sentimental, també hi sumen els casos en investigació, els feminicidis familiars, els assassinats de ciutadanes espanyoles a l’estranger i els que són causats per robatori o agressions... Tot plegat genera una enorme distància respecte a la xifra de 26 assassinades dels recomptes oficials.


Un caos de xifres

Aquest ball de xifres reflectiria una insensibilitat del govern espanyol a l’hora d'aclarir què s'encabeix com a assassinada dins la llei integral contra la violència de gènere. Lucía Martínez Odriozola, periodista, investigadora i una de les fundadores de Pikara Magazine, considera imprescindible que aquestes classificacions tinguin uns criteris clars.

"No es poden fer trampes i el Ministeri les fa perquè no defineix clarament quins casos s'inclouen al còmput oficial”. Això es podria corregir, segons Martínez Odriozola, "afegint a les estadístiques totes les notes que es creguin necessàries per esclarir, cas per cas, quin ha estat el context de l'assassinat". Manca, però, la voluntat. "Podem sospitar, amb coneixement de causa, que les administracions tendeixen a suavitzar les xifres”, afirma aquesta periodista. Per exemple, no s’inclouen els casos amb investigacions en curs o les víctimes que estan en coma.

S'estan traient responsabilitats institucionals, denuncia Montserrat Vilà Planas, coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere

Montserrat Vilà Planas, coordinadora de la Plataforma unitària contra les violències de gènere, destaca una altra contradicció. Malgrat que el redactat de la llei estatal 01/2004 desvincula la violència sexista de l'àmbit domèstic, "la seva execució es limita al voltant de la parella. S'oculta la realitat i es minimitza el problema. S'estan traient responsabilitats institucionals”, assegura. “Es justifica dient que són fets puntuals. Un fet puntual que lleva la vida a centenars de dones, filles i persones properes al seu entorn”, denuncia.

 

Concentració de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere el 15 de setembre passat/ Anna Celma

 

Territori de ningú

Bona part dels mitjans de comunicació fan seva aquesta narrativa desorientadora en el tractament dels feminicidis, que esdevenen successos dissociats d’un context social. A més, es perpetua l'ús d’un seguit de verbs que, per Martínez Odriozola, "suavitzen la realitat". Titulars amb termes com moren, apareix el cadàver, troben morta... distreuen el fet de l'actor que els ha causat. Per a aquesta periodista, és una pràctica habitual als mitjans que "no transmet el profund arrelament de la violència masclista en la nostra societat”. Vilà Planas augmenta l’aposta: “Els mitjans de comunicació són els principals portaveus d’aquesta normalització i trivialització de les violències masclistes que vivim les dones en tots els àmbits de la societat”.

“Els mitjans de comunicació no transmeten el profund impacte que té la violència masclista en la nostra societat”

La periodista Izaskun Sánchez Aroca, del Periòdico Diagonal, opina que això impedeix interpel·lar la societat o els governs i les administracions públiques. "Aquesta banalització genera una distància enorme entre les víctimes i la societat que rep aquestes informacions", afirma. Es donen informacions "tan superficials i manipulades que no aporten una percepció real", explica.

Sánchez Aroca, a més, opina que la cobertura típica "no interpel·la directament els homes ni les dones perquè s'adonin que tenen una capacitat d'intervenció real. L'empoderament, la identificació, la denúncia i l'educació són importantíssims. És necessari guanyar el llenguatge", assegura la periodista.

Per la blocaire Barbijaputa, col·laboradora d'Eldiario.es, aquest discurs és una mostra "de la insuportable insensibilització envers les dones víctimes de qualsevol violència". "En l'imaginari de la nostra societat –assegura– encara ressona la frase: alguna cosa deu haver fet". Per ella, el fet que no es parli d'assassinats sinó de morts contribueix a perpetuar la idea que és quelcom que sempre ha passat. "La mort és inevitable; els assassinats no ho són", afirma.


La tria dels verbs

"Les periodistes sabem que el verb del titular serà la pedra angular de l'article", diu Martínez Odriozola. I argumenta que, si bé en el context de la pràctica periodística es podria considerar que emprar el verb assassinar implicaria premeditació, això no justifica que se substitueixi per expressions que anul·lin el feminicidi. "Si analitzem les informacions que parlen sobre les vulneracions dels drets humans de les dones, veiem que aquestes comparteixen la insistència en el rigor periodístic", ironitza la investigadora.

Sovint, el relat periodístic dels mitjans de comunicació reverteix la responsabilitat en la mateixa víctima. Isabel Muntané, docent de la Facultat de Comunicació de la UAB, assegura que la tendència habitual dels titulars és "culpabilitzar, cosificar, infantilitzar i invisibilitzar les dones; totes les informacions estan marcades pel patriarcat i el sexisme les travessa".

"La tendència habitual dels titulars i de les notícies és culpabilitzar, cosificar, infantilitzar i invisibilitzar les dones"

Per Juana Gallego Ayala, també professora de la UAB, és molt preocupant el model a través del qual s'aborda la violència envers les dones perquè es remet a una víctima i un agressor, però es treu rellevància al context social. "Es relata com quelcom esporàdic, que passa als altres", explica la docent. "Cal desmuntar i desconstruir. Totes i tots ens hem de responsabilitzar dels rols de gènere que hem adquirit. Els homes, al seu torn, han de reconèixer que, en el seu aprenentatge social, han interioritzat la violència" afirma– com a via per abordar aquesta problemàtica des de diverses perspectives i en profunditat.

 

Diverses dones periodistes han fet intents, amb protocols i decàlegs, per explicar que no són morts accidentals ni col·laterals / Anna Celma

 

"Hi ha milers d'exemples. Milers. És denunciable"

No cal fer una cerca profunda per començar a trobar exemples de tot això. “Hi ha milers d’exemples. Milers. És denunciable”, afirma Sánchez Aroca, que destaca la responsabilitat de les agències en aquesta cadena: "Tenen capacitat per ressonar a molts mitjans a través de reproduccions acrítiques, reproduint una violència masclista brutal".

Ens en dóna exemples. L'enunciat “El detonante de los celos de Morate: la boda de Marina”, en referència al doble assassinat de Cuenca, perpetua la imatge de dona submisa, indefensa i víctima davant d'un home visceral que no pot controlar l'atac de gelosia o l’impuls de venjança. El titular "Broncas continuas, ninguna denuncia", sobre els assassinats d'una dona i dos menors a Castelldefels, aparegué a diversos portals, amb modificacions però exemplificant un altre dels tractaments habituals: posar el focus i culpabilitzar les dones del seu propi assassinat, fet que invisibilitza l'agressió. El tractament dels infanticidis a Moraña, similar: Mata a cuchilladas a sus dos hijas de 4 y 9 años para vengarse de su ex-mujer”. Un exemple de com, sovint, la sospita recau sobre l'agredida.

Les incògnites que es plantegen els mitjans acaben sent semblants. Anava sola? Havia begut? A quina hora era al carrer? Ho havia denunciat? Per què va anar a buscar les coses a casa d'ell? Per què hi va anar amb una amiga? S'havia emportat els nens amb ella? L'havia convidat a casa seva abans de l'agressió? Per què no marxava? Petits detalls que estableixen una diferència cabdal en la percepció i la manera de considerar aquests crims.

Un dels tractaments habituals és posar el focus i culpabilitzar les dones del seu propi assassinat, fet que invisibilitza l'agressió

Gallego Ayala destaca un cas en concret. "Fa poc, llegia una notícia sobre un home que havia matat la seva primera dona i el seu fill i, més endavant, la segona muller. El titular era Ramon Laso, el psicópata que mataba por amor. Qui llegeix això es veu interpel·lat per les connotacions positives de l'amor. És una contradicció brutal, però que es dóna en un cas sí i en un altre també", explica la docent.

Alternatives i dissidències

Martínez Odriozola ens remet a una situació rocambolesca de banderes a mitja asta per les assassinades i per l'agressor, que, després de matar la dona, es va suïcidar. Seria l'exemple d'una cobertura en positiu, que denuncia com prevenir que, sota l'etiqueta de la igualtat, se'ns coli el masclisme camuflat. "Hi ha mitjans que no només contextualitzen, sinó que informen de manera cabdal sobre aquests feminicidis", explica. Què més es podria fer? Proposa omplir el gran espai en blanc sobre què passa amb l'assassí per evitar la sensació que aquests casos resten impunes.

Vilà Planas constata que diverses dones periodistes han fet intents –amb protocols i decàlegs– per explicar que no són morts accidentals ni col·laterals, però, malgrat tot, es lamenta, “encara hi ha una resistència –podríem dir corporativa– de les direccions dels mitjans que impedeix aplicar-los”. També hi ha iniciatives des del món acadèmic. Juana Gallego i Isabel Muntané formen part de les impulsores d’un Màster sobre Gènere i Comunicació, que pretén oferir una formació crítica i de qualitat sobre els condicionants socials que afecten les identitats de gènere i el sistema comunicatiu.

Sánchez Aroca creu possible que el repunt de la violència de gènere i els assassinats reflecteixi una reacció davant del feminisme. "El patriarcat estaria reaccionant davant l'empoderament feminista i el qüestionament dels rols de gènere tradicionals", proposa. Una reacció, segons explica, no només envers les dones, sinó també envers totes aquelles identitats dissidents que –amb passos petits però constants– fan tremolar l'estructura masclista.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: