Barcelona i l'aigua

Una història de rescats i pactes entre el govern de la capital i diverses empreses
25/11/2014

Els barcelonins, que vivien en una ciutat molt densa i insalubre, van enderrocar la muralla el 1854. Barcelona era una plaça ocupada militarment, amb un Ajuntament nomenat a dit i un pressupost molt reduït. El Pla Cerdà va estar bloquejat fins al 1860 i l’expansió urbana va quedar en mans de la la iniciativa privada.

La séquia de Montcada era escassa i la mala qualitat contribuïa a la transmissió de malalties, molt freqüents. A més, el creixement de la ciutat, a cotes més altes, obligava a la recerca de noves fonts d’aigua. Així van aparèixer nombroses empreses privades amb un abast limitat que, no obstant això, van entrar en guerra de preus i d’absorcions. Pocs anys més tard, hi havia un clar vencedor que, a més, donà entrada a capital francès i fundà la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB) el 1882.

La gestió seguí essent privada malgrat que, a la segona dècada del segle xx, hi van haver alguns intents de municipalització. El 1924, s’aprovà l’Estatuto Municipal, que permetia que alguns serveis urbans passessin a mans públiques. Podria haver estat el cas de l’abastiment d’aigua, però el Baró de Viver, alcalde de Barcelona i accionista significat d’un dels bancs propietaris de la SGAB, va considerar que no calia municipalitzar. L’aigua va continuar essent un servei estrictament privat per deixadesa de l’Ajuntament.

Així es va arribar a la crisi d’abastiment de la postguerra, quan el creixement urbà va exigir un salt quantitatiu en el subministrament. El govern municipal no va actuar i les bones connexions que la SGAB sempre havia tingut amb el poder central van facilitar-li les concessions del Llobregat, encara vigents. La demanda de més aigua va originar el transvasament del Ter, que es va materialitzar a l’època Porcioles. Per primera vegada, l’Ajuntament va adquirir protagonisme com a titular de drets d’aigua, però tampoc no es va municipalitzar el servei.

A mitjan de la dècada dels 60, es van produir negociacions de caràcter econòmic i jurídic que van donar lloc a un pacte mai no sancionat per les autoritats del moment. És l’origen de la permanent ambigüitat amb què s’ha tractat la qüestió i d’algunes de les tensions no resoltes, com ara el grau d’utilització de l’aigua del Ter o del Llobregat.

Un cop encaixat el pacte amb Barcelona, la SGAB decidí jugar fort la carta del Llobregat i de l’Ebre. Per això, projectà la planta d’Abrera i s’endeutà al mercat internacional sense preveure els efectes de les devaluacions de la moneda. La infraestructura es construí malgrat l’existència de problemes legals no resolts i amb una planificació deficient de l’obra i del seu ritme de servei. Els efectes combinats van dur l’empresa a les portes de la fallida financera.

Després de tres anys de negociacions, la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) va assumir les obligacions financeres de la SGAB a canvi de mancomunar les pèrdues per la via de metropolitanitzar el servei, establir compromisos de compra de les plantes d’Abrera i Sant Joan Despí i assumir l’obligació de construir la canonada Abrera-Sant Joan Despí, també anomenada tub 2,40.

La CMB no fou capaç d’atendre els seus compromisos i, a més, va ser desmantellada. Finalment, el tub 2,40 es va construir i, juntament amb la planta d’Abrera, passà a titularitat d’Aigües Ter Llobregat (ATTL). La planta de Sant Joan Despí, encara en mans de la SGAB, ha estat objecte essencial de les negociacions entre aquesta societat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per constituir l’empresa mixta on l’AMB participa amb un 15%. Les condicions financeres del pacte mai no han estat sotmeses a contrast de competència. Així, no és possible saber si el mercat o la gestió pública haurien permès la gestió de l’aigua amb uns costos més econòmics per als usuaris.

Aquest pacte inclou com a complements un cànon de vint milions anuals per a l’AMB i la concessió del sanejament a l’empresa ABSA. Més tard, les necessitats financeres de la Generalitat han induït la venda dels actius metropolitans de l’Agència Catalana de l’Aigua a ABSA i l’expectativa de negoci ha interessat l’entrada de La Caixa a l’accionariat d’ABSA a través d’un intercanvi d’accions amb Suez. No consta que l’AMB iniciés expedients específics sobre la qüestió. En tot això, el titular públic sembla el convidat de pedra.

Joan Gaya és autor del llibre ‘Barcelona i l’aigua’ i exgerent del Consorci per a la Gestió d’Aigües de Catalunya (CONGIAC)

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: