Política

Cas Palau: simfonia d'un mal major

La sentència del cas Palau confirma la impunitat de les elits a l'hora de lucrar-se i alterar la vida política del país
La sentència del cas Palau, coneguda ahir dilluns, és concloent: entre l'any 2000 i el 2009, la històrica institució cultural va servir per desviar a la formació nacionalista comissions il·lícites provinents de la constructora Ferrovial Agroman SA
Gerard Casadevall
16/01/2018

Toccata i fuga és una de les peces més emblemàtiques de Johan Sebastian Bach, utilitzada entre d'altres al llargmetratge Sunset Boulevard, un clàssic del cinema negre nord-americà que barreja thriller, drama i humor. La melodia serviria com a banda sonora per interpretar la trama de corrupció que els responsables del Palau de la Música van ordir durant deu anys amb l'objectiu d'engreixar les seves butxaques i finançar l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

La sentència del cas Palau, coneguda ahir dilluns, és concloent: entre l'any 2000 i el 2009, la històrica institució cultural va servir per desviar a la formació nacionalista comissions il·lícites provinents de la constructora Ferrovial Agroman SA. En total, aquesta empresa va abonar al Palau 17,91 milions d'euros, el 4% per cada obra pública adjudicada des dels despatxos de la Generalitat, dels quals l'1,5% van anar a parar als aleshores responsables de l'entitat, Fèlix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull, i la resta, el 2,5%, l'equivalent a 6.676.105 euros, a CDC.

/Pau Fabregat


Segons detalla l'auto, el partit els va cobrar mitjançant xecs al portador, factures falses o en "aparents convenis de col·laboració amb la Fundació Trias Fargas (després Fundació CatDem), vinculada a la formació". L'encarregat de tancar les operacions era Daniel Osàcar, l'extresorer del partit, que rebia de Millet i Montull el cobrament de les partides prèviament aparaulades.

Per aquests fets, el president del Palau ha estat condemnat a 9 anys i vuit mesos de presó, la seva mà dreta a 7 anys i sis mesos, Osàcar a quatre anys i cinc mesos i a una multa de 3,8 milions d'euros per tràfic d'influències, mentre que a l'exdirectora financera del Palau, Gemma Montull, se li ha imposat quatre anys i mig de condemna. Només l'exdirectora general de l'entitat, Rosa Garciano, i els dos directius de Ferrovial acusats en la trama, Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, han estat absolts, per bé que, tal com indica el fiscal del cas, Emilio Sánchez Ulled, "a través de totes aquestes persones es va forjar un pacte criminal estable entre el Palau de la Música, Convergència Democràtica i Ferrovial".
 

Sistema corrupte

La sentència del cas Palau obliga a l'extingida CDC a pagar 6,6 milions d'euros d'indemnització a les arques del Palau de la Música, en considera provat que es van pagar comissions il·legals per obra pública, cosa que situa la formació –avui rebatejada com PdCAT– com a responsable civil d'un delicte de finançament il·legal amb finalitats lucratives.

No és la primera vegada que un partit és condemnat per finançament irregular. Amb anterioritat, ja ho havia estat Unió Democràtica de Catalunya (UDC), l'antic soci de Convergència, arran del cas Pallerols

No és la primera vegada que un partit és condemnat per finançament irregular. Amb anterioritat, ja ho havia estat Unió Democràtica de Catalunya (UDC), l'antic soci de Convergència, arran del cas Pallerols, en què es va acreditar que havia rebut "aportacions directes" que provenien de subvencions de la Unió Europea (l'any 2013, l'Audiència de Barcelona va condemnar l'extinta formació a assumir la responsabilitat civil en qualitat de "partícip a títol lucratiu" de diverses quantitats); i el PSC-PSOE en el marc del cas Filesa, pel qual l'exsenador Josep Maria Sala i l'exdiputat Carlos Navarro van ingressar a la presó el 1997 per haver finançat il·legalament les campanyes del PSOE de 1989 amb comissions obtingudes a canvi d'inflar contractes públics.

A hores d'ara, també el Partit Popular està immers en nombroses causes entorn del suposat finançament irregular que es derivaria de la trama Gürtel, per la qual hi estan involucrats l'antic tresorer i exsenador, Luis Barcenas, i desenes de dirigents que han ostentat càrrecs de responsabilitat a l'esfera pública.

El cas Palau, però, adopta un significat que va més enllà del mateix dictamen dels tribunals. No sols perquè certifica el modus operandi amb el qual els grans partits s'han lucrat amb diners públics. Segons l'acusació popular, representada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), confirma les sospites que planaven entorn l'etapa pujolista i que, ara fa 13 anys, l'expresident Pasqual Maragall va elevar en seu parlamentària quan, adreçant-se a Artur Mas, llavors líders de CiU, li va etzibar: "vostès tenen un problema i es diu 3%".

L'asseveració de Maragall, que va quedar enterrada en la pols de la memòria, indicava l'abast del saqueig que ha permès Convergència actuar fora de la llei per dominar el taulell polític durant bona part del període autonòmic. "Tots sabíem que l'emperador anava despullat, i ara ha quedat demostrat", afirma Àlex Solà, advocat de la FAVB en el cas Palau.


Ombres a la platea

La sentència, que els condemnats pensen recorre, posa llum a una realitat de la qual tothom tenia indicis i que alguns dels seus protagonistes ja s'hi havien referit en confessions creuades. Un d'ells, el mateix fundador de CDC i expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, quan a propòsit de la causa va insinuar que "si entrem per aquí, sortirem malament", alhora que, durant el seu pas per la comissió que va tenir lloc al Parlament sobre corrupció i frau fiscal l'any 2009, insistia: "Si es talla una branca, l'arbre sencer pot caure". L'altra confessió havia vingut del mateix Fèlix Millet, que en unes declaracions reproduïdes en el llibre L'Oasi Català (Planeta, 2001), va afirmar: "Som unes quatre-centes persones i ens troben al Palau, al Liceu, en el nucli familiar i coincidim en molts llocs, siguem parents o no".

El cas Palau retrata una època on les elits van lucrar-se mútuament a costa de l'erari públic, aprofitant argúcies més o menys refinades i un marc d'impunitat que els feia intocables

El cas Palau retrata una època on les elits van lucrar-se mútuament a costa de l'erari públic, aprofitant argúcies més o menys refinades i un marc d'impunitat que els feia intocables. Amb la sentència cau un símbol que políticament ja havia quedat metabolitzat, però també obre la caixa de pandora per saber-ne molt més. Perquè, segons Sánchez Ulled i l'acusació popular, l'auto del jutge no arriba fins al fons de la qüestió: quins van ser els responsables polítics de l'espoli.

Al ritme de 'Toccata i fuga', doncs, es tanca una opereta que ha trigat vuit anys i mig a dirimir-se. Ara veurem si és el final d'un malson o l'inici d'altres peces que podrien explicar molt més sobre la corrupció a Catalunya.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades:

La tocata de Ferrovial

dimecres, 19 octubre, 2016

El primer comunicat de Ferrovial Agroman sobre l'escàndol del Palau de la Música es va fer públic l'agost de 2010, tretze mesos després de l'escorcoll judicial a l'edifici.