Despatologitzar el gènere per respectar la diversitat

A Catalunya, el sistema públic d’atenció adreçat a les persones trans dificulta l’accés a qui no respon a uns patrons rígids de feminitat o masculinitat
28/06/2016

El més femení que recorda haver fet Tina Recio el primer dia que va acudir a la consulta és haver-se rasurat ben bé la barba. Quan va entrar, la psiquiatra li va preguntar, sorpresa, com era que havia vingut vestida d’home. Durant els deu o dotze minuts que va passar donant respostes a les preguntes que, suposadament, havien de permetre avaluar la seva identitat de gènere, Tina va quedar invalidada com a dona, segons el criteri de la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic de Barcelona, el servei de salut de referència per a les persones trans a Catalunya.

Presentació d’una proposta de nou model d’atenció a les persones trans a càrrec de la plataforma TRANSforma
Presentació d’una proposta de nou model d’atenció a les persones trans a càrrec de la plataforma TRANSforma

 

Practicar ciclisme de fons en carretera, no haver sentit la necessitat de jugar amb nines durant la infantesa i estar casada amb una dona són elements, segons els criteris d’aquest servei, massa poc femenins. També ho és haver viscut quaranta anys sense fer cap pas per viure socialment d’acord amb el gènere sentit, no experimentar aversió als propis genitals i haver-ne gaudit sexualment. Són algunes de les peces a partir de les quals la UIG va emetre el diagnòstic a Tina: “home travesti no fetitxista”. Conseqüència: l’exclusió de l’accés a l’hormonació i a operacions que li permetessin fer la vida més vivible.

Ser diagnosticades com a homes o dones amb trastorn d’identitat de gènere encara és el requisit imprescindible perquè les persones trans no trobin barrades les portes d’accés a la salut. Es tracta d’un dret indissoluble, per aquest col·lectiu, del dret al lliure desenvolupament de la personalitat.

Identitat trans com a malaltia mental

Portes enfora, la lletra t de trastorn ha caigut de les sigles del nom del servei (anteriorment, es deia UTIG), però, dins la UIG, la concepció de la identitat trans com a malaltia mental determina el tracte que reben les persones que hi acudeixen –prop de 130 l’any–, a pesar que un mandat de la Llei 11/2014 per garantir els drets de les persones LGBT és despatologitzar el model de salut.

La Unitat d’Identitat de Gènere pot invalidar com a dona a una persona perquè no practica ciclisme, no juga amb nines durant la infantesa o no sent aversió als propis genitals

D’acord amb el marc que estableix l’anomenada llei contra la LGBTIfòbia, una eina legal pionera i potent que no ha estat desplegada, el model sanitari d’atenció al col·lectiu trans no pot tractar les persones com si fossin objectes de la medicina als quals s’aplica un diagnòstic i unes pautes a seguir per accedir a drets. “L’accés a la salut és un dret exigible, no un servei que s’hagi de merèixer”, detalla Laia Serra, advocada de la plataforma TRANSforma la Salut, formada per diversos col·lectius, associacions i persones que reivindiquen un nou model de salut per a les persones trans a Catalunya. Serra afegeix: “Tenint en compte que la Constitució preveu el lliure desenvolupament del gènere i la llei catalana 11/2014 preveu que l’accés a la salut mai no ha de ser patologitzant, el model de la UIG xoca amb els drets”.

Tina va aconseguir mantenir-se dins el circuit mèdic després de plantar cara a un veredicte invalidant /VICTOR SERRI
Tina va aconseguir mantenir-se dins el circuit mèdic després de plantar cara a un veredicte invalidant /VICTOR SERRI

 

Les persones que encapçalen la UIG han rebutjat respondre les preguntes que haguessin permès incorporar la seva perspectiva davant les denúncies centrals del col·lectiu. A través del departament de premsa de l’Hospital Clínic, ens han fet arribar que el servei no té res a dir perquè es limita a aplicar el protocol establert pel Departament de Salut de la Generalitat. Des de Salut, també s’han negat a fer cap declaració.

D’acord amb la llei contra la LGBTIfòbia, el model sanitari d’atenció al col·lectiu trans no pot tractar les persones com si fossin objectes de la medicina

Prop de dos anys després de l’aprovació de la Llei 11/2014 contra la LGBTIfòbia, condicionar l’accés als recursos mèdics de la UIG a l’obtenció d’un diagnòstic continua impedint la universalitat de l’accés a la salut al col·lectiu trans. Les persones que no compleixen els paràmetres dictats pel Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals, la bíblia de la psiquiatria –que manté el trastorn d’identitat de gènere a la llista de malalties mentals i incloïa l’homosexualitat fins al 1973–, queden excloses de qualsevol tractament.

Trencar el circuit únic

Amb l’amenaça de denunciar les professionals que no l’havien reconegut com a trans en cas de patir problemes arran del procés d’hormonació que estava decidida a iniciar, de manera autogestionada, i acceptant els ritmes exigits per la UIG en el procés, Tina Recio va aconseguir mantenir-se dins el circuit mèdic. Però no tothom planta cara a un veredicte invalidant. “Hi ha noies que van a la UIG amb l’aspecte amb què jo hi vaig anar i se les aclapara tant que surten derrotades de la consulta, no se’ls permet ni començar el procés de transició. Algunes acaben suïcidant-se, però no consten com a dones trans. És la punta de l’iceberg”, denuncia Tina, afectada i, avui, compromesa amb l’acompanyament a dones trans durant els seus processos.

Malgrat això, qui no compleix els paràmetres dictats pel ‘Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals’, la bíblia de la psiquiatria, queda exclòs de qualsevol tractament

A parer de Serra, tot i no comptar amb una llei específica sobre la lliure determinació del gènere, existeixen prou referents internacionals i articles de la Constitució que l’avalen. Segons l’advocada, hi ha un repte de fons: “El que s’està reivindicant amb el canvi de paradigma del model de salut per a les persones trans és prioritari, també, pel conjunt de la comunitat. El que es reivindica és que l’Estat no tingui potestat per dir a ningú qui és, què ha de fer i com ha de viure. Les professionals de la UIG fan d’àrbitres del gènere. Però, qui són per dir-te qui ets?”.

Griselda forma part de Joves Trans de Barcelona/V.S.
Griselda forma part de Joves Trans de Barcelona/V.S.

 

Teo, un activista trans que va decidir no haver d’experimentar en la pròpia pell el tracte de la UIG, es pregunta el mateix, retòricament. “És profundament violent que et facin passar per processos de diagnòstic que no haurien d’existir, perquè el gènere no és una cosa que algú pugui diagnosticar des de fora. La UIG t’acaba generant el malestar que diu que vol buscar i curar. Molta gent que hi entrava sense cap incomoditat amb el seu cos n’acaba sortint sentit-s’hi profundament incòmode”, denuncia.

Si bé la legislació indica que el procediment dels serveis mèdics ha de ser “accessible i fàcil”, les llistes d’espera de la UIG per accedir a les operacions poden arribar als 25 anys

Altres persones difícilment podrien accedir als recursos mèdics encara que es mostressin disposades a assumir proves i entrevistes per avaluar-los la identitat de gènere. “L’estigma de tenir un trastorn mental seria un impediment per dur a terme la transició de manera tranquil·la i en una edat correcta. Em posarien totes les pegues possibles”, assegura Griselda Lloret, membre de Joves Trans de Barcelona. Amb divuit anys, li van diagnosticar un trastorn esquizoafectiu i aquest diagnòstic, explica: “És una sentència per a la UIG. Per entrar-hi, necessitaria amagar una part de la meva vida”.

La lluita de Verónika

Verónika González va arribar a la UIG l’any 2009 amb la seva identitat de dona trans molt clara, però reconeix que va haver de mentir respecte a les seves relacions amb altres dones perquè, durant les primeres visites, li van dir que “ella el que volia ser era travesti” i temia quedar fora del tractament. Va aconseguir entrar a la llista d’espera i li van donar data pel 2013. Passaven els anys i li deien que la seva operació de vaginoplàstia no tenia prioritat. Després de sis anys, el març de 2015, va ser exclosa de la llista d’espera per a l’operació de reassignació genital. Li van comunicar que, com que ja tenia cinquanta anys, no podien garantir-li una operació satisfactòria. Aleshores, Verónika va decidir fer una queixa formal al Síndic de Greuges.

Verónika González, membre de l’Associació Catalana per a la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants / MAR LÓPEZ

 

Després de set mesos d’haver presentat la querella, la resolució del Síndic suggeria a la UIG la reincorporació de Verónika a la llista per accedir a la vaginoplàstia. Després de set anys de lluita i denúncies, ha estat informada que es podrà operar el setembre. “En algun moment, vaig pensar a tirar la tovallola, però m’impulsava molt el col·lectiu, les persones que hi havia darrere meu que no volien denunciar ni sortir a la llum pública”, explica. La gran satisfacció que s’emporta Verónika, més enllà d’aconseguir l’operació, que valora com un èxit col·lectiu, és tot el que s’ha mogut gràcies a les seves reivindicacions i que ha permès demostrar “la transfòbia que s’amaga darrere els criteris de la UIG”.

“Que se t’obligui a fer anys d’hormonació o de teràpia individual o grupal per passar a la següent pantalla, que és la cirurgia, vulnera drets”, denuncia l’advocada Laia Serra

Aquest any, el Servei Català de la Salut (CatSalut) ha finançat quinze operacions de reassignació de sexe: vuit vaginoplàsties i set mastectomies. Si bé la llei indica que el procediment dels serveis mèdics ha de ser “accessible i fàcil”, les llistes d’espera de la UIG per accedir a les operacions poden arribar als 25 anys. Actualment, hi ha 187 persones a la llista d’espera per fer-se una vaginoplàstia. “Que se t’obligui a fer anys d’hormonació o de teràpia individual o grupal per passar a la següent pantalla, que és la cirurgia, vulnera drets. Perquè la salut, com indica l’Organització Mundial de la Salut, ha de ser concebuda com l’equivalent al benestar. Quan es dificulta l’accés a la cirurgia a les persones trans que la volen, les estem abocant a vivències diàries molt dures, a patiment i discriminació”, denuncia Serra.

 

-----------------------------
Diagnòstic: negació de la diversitat i sexisme
Els criteris per accedir a l’hormonació i l’operació es basen en rols que les entitats trans consideren sexistes, excloents i arcaics

Només arran d’una queixa al Síndic de Greuges impulsada per l’Associació Catalana per a la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (ACATHI), conjuntament amb l’Observatori contra l’Homofòbia, es va aconseguir accedir als criteris que maneja la Unitat d’Identitat de Gènere per permetre l’accés a l’hormonació i les operacions quirúrgiques. Les condicions són una cursa d’obstacles. Per començar, cal tenir el diagnòstic confirmat de trastorn d’identitat de gènere i no patir cap patologia mental ni trastorn de la personalitat. També cal presentar un grau de malestar evident i sentir aversió als propis genitals; referir els beneficis i els canvis vitals que s’experimentarien després de la intervenció; presentar una adaptació personal, social, laboral i escolar; no consumir tòxics ni tabac; no practicar la prostitució ni dedicar-se a l’espectacle sexual; tenir suport familiar o social per ser atesa en el procés postoperatori; disposar de recursos econòmics que permetin accedir als materials necessaris per arribar a un resultat totalment satisfactori de la cirurgia, i tenir les condicions físiques (edat, estat físic, patologia) que garanteixin el resultat esperat.

Ivana és membre del col·lectiu Generem / V. S.

 

Per poder incorporar-se a la tercera fase del circuit (el programa quirúrgic), als criteris que hem recollit, cal sumar-hi un mínim de dos anys d’atenció a la UIG, dotze mesos de tractament hormonal i dotze més “d’experiència de vida real”. Al marge de la voluntat i les circumstàncies de cadascú, des que es posa un peu a la consulta, les persones es veuen forçades a començar a desenvolupar-se socialment d’acord amb el gènere sentit. “Et pressionen per sortir al carrer amb el rol que vols abans de començar a hormonar-te i això és llençar-te als lleons”, explica Ivana López, membre del col·lectiu Generem. “Et diuen que l’endemà has d’anar a treballar vestida de noia. No respecten que cadascú té la seva manera de fer les coses”, denuncia. De fet, comunicar la identitat sentida a l’entorn laboral i la família és condició per tenir dret a passar de la fase d’avaluació psicològica i psiquiàtrica a la segona etapa del circuit, l’hormonació.

En el model vigent d’atenció a la salut de les persones trans, el dret encara s’ha de guanyar. I guanyar-se’l vol dir encaixar en un patró rígid que no respon a la diversitat real de les identitats de gènere. La denúncia de l’aplicació de criteris sexistes, basats en l’heteronormativitat i en una concepció binària del gènere –que només concep la possibilitat d’identificar-se com a home o dona, per oposició i sense possibilitat de fluir–, és una constant dels relats. “La psicòloga i la psiquiatra no entenen que una dona digui que no sap si es farà la vaginoplàstia”, explica Ivana López. “Si ets una noia que du el cabell curt, no et maquilles i, a sobre, dius que t’agraden les noies, et posen més en dubte com a trans. Si dius que ets hetero i vas amb una imatge molt femenina, encaixes al perfil de la seva mentalitat arcaica”, assegura.

Superar el paradigma patologitzador que aplica la UIG i assolir un model d’atenció basat en el dret a la lliure determinació del gènere és la lluita prioritària i unitària que ha aplegat la majoria d’organitzacions trans del país. Consideren que la garantia del dret a la salut és la porta d’entrada a la resta de drets. “La UIG no és més que una unitat de reproducció d’una opressió contra el col·lectiu trans. Et fa complir uns rols en concret, segons uns criteris totalment subjectius. Et sotmet a un judici polític. I és polític perquè es pot canviar”, reivindica Griselda.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: