"El discurs de la maternitat entregada s’ha de convertir en crítica social"

Carolina del Olmo, autora de '¿Dónde está mi tribu?'
22/02/2017

El maig de l’any passat, les declaracions de la diputada de la CUP-CC Anna Gabriel sobre el seu desig de criar la mainada en tribu van aixecar polseguera. Segurament, Gabriel havia llegit ¿Dónde está mi tribu?, un llibre sobre maternitat i criança que planteja la necessitat de tornar a socialitzar una de les tasques més dures i que impliquen més responsabilitat, però, tot i així, bastant desvaloritzada pel sistema. Del Olmo, mare de tres fills, filòloga i directora de Cultura del Cercle de Belles Arts de Madrid, critica la literatura sobre maternitat i criança que, tant des del vessant que ha privilegiat els límits i el control sobre l’infant com des del que posa els desitjos de la canalla en primer lloc, s’ha dedicat a tutoritzar les persones adultes (i especialment les dones) advertint-les del que passarà si no segueixen les seves receptes. Davant d’aquestes lectures, l’escriptora proposa tornar a adoptar una mirada contextualitzada dels diferents tipus de maternitat tenint en compte les condicions concretes de vida en les quals hem d’educar actualment i compartir les cures.

/ DAVID FERNÁNDEZ



Encara s’està revisant el mandat social de tenir criatures?

El feminisme ha estat plantejant aquest tema des de la segona onada del moviment de dones; és cíclic. Crec que la pressió més forta és la que et diu: treballa-guanya diners-consumeix; la del cap de personal que et mira amb sospites si tens 30 anys i no et contracta perquè potser decideixes tenir un fill.
 

En aquest context, és realista defensar la criança amb afecte?

Hi ha grups o literatura partidària d’una criança entregada en temps que sembla desestimar i oblidar les servituds que imposa l’economia: la necessitat de guanyar un salari. També és veritat que la criança amb afecte ha aconseguit emmotllar-se al que hi ha i defensa que, si s’ha d’anar a treballar, hi ha maneres de no deixar de donar el pit o de fer collit. Ho tindria fàcil: necessitem que els nens siguin molt estimats i cuidats, nosaltres volem fer-ho i ens queixem d’aquest sistema econòmic, de les jornades laborals, les hores extres no pagades i els salaris de misèria. Hi ha una part d’aquest discurs que s’adreça a les mares –i que a vegades elles reprodueixen– que dóna una sèrie de consells sense tenir en compte si els seguirà algú que viu en una casa estupenda o algú que habita un pis sense llum. Hi hauria d’haver molta més consciència de la diferència social i de classe, que no pot implicar la mateixa mena de criança.
 

Però, actualment, el fet de dedicar-se a les cures implica deixar la vida laboral.

Sí; tal com està plantejat, quedar-se a casa cuidant és molt semblant a retirar-se de la societat. Jo entenc que, des d’un punt de vista feminista clàssic, és difícil no defensar que una dona ha de ser independent econòmicament, però no cal que se l’obligui a romandre al mercat laboral tota la vida. Segurament és més útil la remuneració de les cures o la renda bàsica. El mercat laboral no és cap alliberament; tenint en compte el nivell d’atur que hi ha i la pobresa concentrada en les dones, continuar fingint que és necessari treballar no té massa sentit. Això és el que més em molesta d’alguns feminismes: no han sabut imaginar altres maneres de mantenir la independència econòmica de la dona que no passin per la feina assalariada.
 

Vostè defensa la resocialització de la maternitat davant els dos enfocaments imperants, la reclusió neoromàntica o emmotllar-se a la lògica del mercat.

Sí, perquè hi ha una tendència a considerar la maternitat com un fet privat. És veritat que l’Estat, l’Església i molta altra gent han volgut intervenir en els cossos de les dones i els seus drets en el moment de parir. Calia treure les institucions dels cossos de les dones. Però aquest discurs ha col·laborat a reforçar aquesta mena de privatització de la maternitat, aquesta concepció de la maternitat com una cosa que les dones encaixen en el seu temps lliure com poden. Això ha desencadenat aquest sistema, que gira l’esquena a la realitat de les cures. Resocialitzar la maternitat, doncs, implicaria adonar-se que no és un fet individual, sinó un fet social de primer ordre, i que necessita una arquitectura institucional que avui dia no funciona.
 

Com podria funcionar?

Cal articular mesures que tinguin en compte les diferències entre unes i altres maternitats: classe social, economia... La maternitat ha de sortir d’aquell àmbit claustrofòbic que se cenyeix a tot el que passa entre la mare i el seu bebè i s’ha de discutir en termes generals. Què passa amb les mares a la feina? I a les escoles, les llars d’infants i els espais de cura tancats?
 

En última instància, les cures són una despesa social no reconeguda. Les haurien d’assumir les empreses privades?

És fonamental revaloritzar les tasques de cura i permetre que la gent que es dedica a això visqui bé realment. La idea del salari domèstic, molt denigrada per alguns sectors del feminisme, no és tan dolenta; crec que podria funcionar bé. A la vegada, hi hauria d’haver una política activa pel repartiment de les cures; no podem continuar sent les dones qui s’hi dedica quasi en exclusivitat. L’articulació d’això ha de ser institucional: apujar impostos a les empreses grans, tenir quotes selectives de la seguretat social (que serveixen per recaptar diners que es destinin a finançar cures) o implicar les empreses directament poden ser algunes opcions.

 

*Article publicat originalment a l'edició en paper de la Directa núm. 425, subscriu-t'hi aquí i dóna suport al projecte.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: