Impressions

Dubtes d’extraradi

21/09/2015

“Antes que sentirme de ningún país, de ninguna patria o nación, voy a pertenecer a la internacional de los bloques. Allí a donde vaya, en cualquier ciudad del mundo, antes que sus museos querré visitar sus extrarradios. Comparar con los míos, con los que conozco, sus gestos, sus expresiones, sus miradas, sus hechuras. La gente de barrio es la misma en todos lados.”
Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre.

Aviso, d’entrada, que mai no he vist Joc de trons, però com que s’ha de viure a un altre planeta per no saber que la sèrie va de batalles de poder, potser caldria dir-los als dels Set Regnes que deixin de rodar a Girona i vinguin a l’àrea metropolitana abans del 27, que és un escenari gens monumental però real. Més de trenta municipis, el 2% del territori i la meitat del cens electoral. El centre del món, som ara. Vitals, tant per a la Catalunya més catalana com per a l’Espanya més espanyola. No tot l’extraradi metropolità, és clar. Sant Cugat no. Només el milió de persones que vivim apinyades en algunes de les sis o set ciutats més denses del país. A l’Hospitalet, no donem l’abast per fer d’atrezzo perifèric. Mítings cada dia. I se’ns fa estrany perquè, per aquí, no hi passava tanta gent des que el PSUC i els curas rojos van marxar i els van substituir la cosa nostra socialista i les teles privades. I també és ben estrany que alguns hagin trigat tant a venir si des de 2010 estan comptant vots i escons. Una mica massa lents per tenir tanta pressa.

És decebedor sentir la mateixa distància cognitiva i els mateixos pals de cec de la 'nova' política que de la vella

Mira que s’han fet llibres i pel·lis per als indecisos, però l’extraradi dubta. Perquè serem un sol poble, però som la part del poble a la qual l’ascensor social se li va espatllar massa ràpid, la que sempre ha entrat per la porta del servei. Molt abans que no fos un tema de moda, la desigualtat ja ens corcava. La llei de barris del tripartit de 2004 ja era d’emergència social abans de la gran emergència social. Prop del 20% de la població de l’àrea metropolitana viu per sota el llindar de la pobresa. On eren tots els que ara volen convèncer-nos que són dels nostres? Quin paper van jugar en la desfeta?


Alguns dels que arriben per salvar-nos de la nostra indecisió ho fan com qui arriba a un parc temàtic. Ens parlen com si nosaltres mai no sortíssim d’aquí. Sorprenent, la capacitat de no veure’ns tot i que estem per tot arreu. Els cobrem el tallat al bar o la compra al supermercat, els portem en taxi, els fem reparacions a casa i les tasques administratives a les seves oficines. Fa anys que sentim les seves converses i el seu subtil (o no tant) classisme i, ara, s’apropen a dir-nos que ningú no ens obligarà a parlar en català ni ens traurà la nacionalitat espanyola si no volem. De debò, algú s’havia atrevit ni a pensar-ho?


Després, hi ha els que envien Felipe González immediatament després dels comunicats del Cercle d’Empresaris i de la gran banca, per ficar una mica més de por al cos als jubilats. Enganya-vells amb pedigrí, Felipe González a l’Hospitalet és com els comercials que col·loquen contractes de subministraments que no volen o productes financers que no entenen en versió Sálvame Deluxe. Sense desmerèixer la feina feta per la gent de l’ANC, la de molts fills i filles de l’extraradi ensenyant la foto de Felipe al seu iot als pares, per desmitificar-lo, tampoc no ha estat menor. Que ve la dreta. Que ve l’esquerra. Que ve la independència. Que et quedes sense pensió. Sublim, l’Anna Gabriel a 8TV dient que, amb això, no s’hi hauria de jugar, que això no se li fa, a una generació que ha viscut una guerra o una postguerra. Sensatesa feminista radical, apuntar cap a la miserable cultura política de la por, la mentida i el xantatge, que va començar precisament amb el referèndum de González de fa 30 anys sobre l’OTAN.


I què ens proposa la nova política? Ensenyar les dents. És decebedor sentir la mateixa distància cognitiva i els mateixos pals de cec de la nova que de la vella. Idèntica, la manera de pensar-nos a l’engròs i reduir-nos a caricatura. I posats a fer, si oferissin implants bucals gratuïts, tindrien més èxit. Perquè el que tenim desenvolupat, com diu l’Andújar, és l’instint de mossegar que ens ve de la fam dels nostres pares i la hipersensibilitat extrema davant els intents d’abusar de la nostra gent o d’instrumentalitzar-la. Ben mirada, la indecisió potser només és prudència. O una forma de resistència. O d’autodefensa. Mentre per a tothom continuem essent només un graner de vots o un tros de realitat llunyana, mentre ningú no es decideixi a deixar de parlar del PSUC i a agafar el seu testimoni i cosir aquest país per baix, avançarem molt a poc a poc perquè caminarem coixos.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: