Política

La família d'un històric militant comunista rebutja que se li dediqui un carrer a Lleida mentre n'hi hagi de franquistes

La seva néta va demanar en un ple a l'alcalde Àngel Ros que retirés la proposta fins que no s'eliminin els vestigis de la dictadura del nomenclàtor de la ciutat, que acull un 63% dels 562 rastres del franquisme que hi ha a la demarcació
"No és compatible que el meu avi comparteixi el carrer amb personatges de la dictadura franquista", afirma la Rosa Peñafiel, néta d'Antonio Cantano
Dànae Quiroz

"Quan el van assassinar, el Salvador tenia l'edat del meu fill. Era només un nen", responia a la seva néta quan li preguntava per l'execució del militant anarquista. Antonio Cantano compartia presó amb Puig Antich: era un dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya, a la batuda del 28 d'octubre del 1973. Aquest arrest el va portar deu mesos i un Nadal a la presó Model de Barcelona. L'assassinat de Puig Antich el va marcar profundament, però es va prometre a si mateix que persistiria en la lluita.

L'any 2015, la Paeria va anunciar l'adjudicació de nou carrers a la ciutat: un d'ells per a Antonio Cantano, entre els barris de la Bordeta i Magraners

L'any 2015, la Paeria va anunciar l'adjudicació de nou carrers a la ciutat: un d'ells per a Antonio Cantano, entre els barris de la Bordeta i Magraners. A aquesta proposta de nomenclàtor també apareix Juan Manuel Nadal i Gaya: militar barceloní, va lluitar amb l'exèrcit franquista i va participar de l'ocupació de Barcelona el gener de 1939. Es va establir a Lleida en plena dictadura, va ser vocal de la Junta Central de Regants del canal d'Urgell i president del Grup Sindical de Colonització d'Alcoletge. El de Gaya se sumaria als sis carrers dedicats a franquistes que encara existeixen a la capital del Segrià.

No obstant això, la família d'Antonio Cantano rebutja l'oferiment mentre hi hagi carrers de personalitats franquistes a la ciutat. El passat octubre, la Rosa va emmudir la sala de plens de la Paeria quan va demanar a l'alcalde Àngel Ros la retirada d'aquesta proposta. "El meu avi no pot estar a la mateixa alçada de reconeixement que aquells que el van privar, a ell i altres, del dret més fonamental, la llibertat", va explicar al govern municipal.

Asseguren que és una decisió ferma, "per dignitat i coherència", i volen defensar així el llegat polític d'Antonio Cantano. "L'homenatge més gran és continuar lluitant, en aquest cas per substituir la nomenclatura franquista", assegura la seva néta, portaveu de la decisió familiar. Ella creu que el seu avi recolzaria la tasca dels col·lectius que demanen la retirada dels noms de la dictadura a Lleida. "No és compatible que el meu avi comparteixi el carrer amb aquells personatges de la dictadura franquista".


Antonio Cantano, una vida dedicada a la lluita

Antonio Cantano va arribar a Catalunya als anys cinquanta. Nascut el 1927 a Loja (Granada), havia emigrat al Pirineu lleidatà per treballar en la construcció de pantans. Una greu malaltia de la seva dona i la filla el van fer tornar al poble natal. Quan es van recuperar, la família es va establir a la ciutat de Lleida.

Un antic company de l'empresa Enher el va convidar a assistir a unes reunions de treballadors "sense afiliació" l'any 1967 i aquest va ser el punt de partida de la seva militància

L'any 1967, un antic company de l'empresa Enher el va convidar a assistir a unes reunions de treballadors "sense afiliació", on es tractaven els abusos patronals, la manca de seguretat laboral, la política de salaris... Aquest va ser el punt de partida de la seva militància: "Tenia molta sensibilitat pels drets laborals: creia que dignificaven el treballador", ens explica la Rosa Peñafiel, la seva néta. També va ser un defensor de les llibertats de Catalunya i de la llengua, "encara que no fos la seva".

Poc després, Cantano es va integrar al PSUC i va ser un dels fundadors de les primeres Comissions Obreres (CCOO) a Lleida. Des del sindicat va impulsar una gran vaga a l'empresa Fomento de Obras y Construcciones S.A. el 1970, per una sèrie d'acomiadaments i d'incompliments salarials: la va secundar la totalitat de la plantilla. De resultes de la mobilització van paralitzar la construcció d'un escorxador a la carretera de Saragossa que avui dia segueix intacte.

Antonio Cantano, a la part superior dreta de la imatge amb el puny alçat, posa amb la plantilla de l'empresa Fomento de Obras y Construcciones S.A., en vaga per una sèrie d'acomiadaments i d'incompliments salarials

 


La lluita social li va comportar moltes mancances econòmiques a casa: el seu nom formava part de les llistes negres de la patronal –per evitar contractar-lo– i va ser un blanc de la repressió franquista a la ciutat. La Nati Redondo, la seva dona, portava les regnes de la casa i del treball. També col·laborava en l'activitat comunista.

Paral·lelament a l'organització als centres de treball, Cantano va contribuir en la politització del moviment obrer durant la dictadura franquista

Paral·lelament a l'organització als centres de treball, Cantano va contribuir en la politització del moviment obrer. A l'estiu del 1970, diversos militants van ocupar la Casa Sindical franquista de Lleida com a resposta per l'assassinat de tres treballadors de la construcció a Granada en mans de la policia. Aquell mateix desembre van organitzar una multitudinària manifestació amb motiu del procés de Burgos, que es va saldar amb set empresonaments.

Després de la dictadura, Antonio Cantano va ser regidor del PSUC a Lleida durant la primera legislatura democràtica (1979 – 1983). L'any 1994 va rebre la Medalla al Treball President Macià i la Paeria li va concedir la Medalla d'Or a la Solidaritat. "El meu avi sempre deia que no era mereixedor dels premis i que no eren necessaris. El reconeixement real te'l fan els camarades, perquè la lluita va ser la seva forma de viure", recorda la Rosa. L'Antonio va morir l'agost del 2013.


El rastre de la dictadura a la demarcació

L'any 1940, l'administració franquista va afanyar-se a construir una moderna creu als caiguts a Lleida. Feia tot just un any que havia acabat la guerra. Malgrat que les condicions dels habitants de la ciutat eren literalment infrahumanes, es va inaugurar, amb una gran posada en escena, una colossal infraestructura per recordar els que havien perdut la vida lluitant per "la regeneración de la Nueva España". No va ser fins al 2008, trenta-tres anys després de la mort de Franco, que una brigada d'operaris va iniciar els treballs de demolició del monument. La retirada va ser rebuda com una victòria pels moviments socials de la ciutat, que feia anys que reclamaven la seva destrucció.

Demolició del monument franquista als caiguts del bàndol nacional l'any 2008 a Lleida 

 


Malgrat que aquest era un dels grans símbols de la dictadura, la ciutat de Lleida encara conserva avui en dia 358 vestigis franquistes pels seus edificis i carrers. Segons el cens que ha elaborat el Memorial Democràtic, Lleida és el municipi que manté més simbologia franquista a l'espai públic. De fet, dels 562 rastres de la dictadura que hi ha a la demarcació, un 63% es troben a la capital. L'antiga comandància d'infanteria de la base militar de Gardeny acull una escultura amb l'àliga a la façana. Al cementiri municipal s'hi pot veure un monument construït en homenatge als caiguts del bàndol feixista. Els símbols més nombrosos són les plaques d'habitatge, però també hi ha relleus, gravats, inscripcions i carrers.

Especialment controvertit és el carrer dedicat a Lluís Besa, regidor carlista entre el 1933 i el 1936 i que va ser afusellat per donar suport a l'aixecament del 18 de juliol

Entre aquests últims destaca, per exemple, el nomenclàtor dedicat a l'alcalde Areny, que va estar al capdavant de la cooporació municipal del 1939 al 1941. Durant el seu mandat, Lleida va acollir tres camps de concentració i es va deportar gent als camps d'extermini nazis. També hi ha un carrer destinat a Carmelo Fenech, delegat d'Hisenda a Lleida fins al 1949 i fundador del Caliu Ilerdenc. Com a alt càrrec, va ser una de les persones convidades a la recepció que va tenir lloc durant la visita de Franco a la ciutat. Especialment controvertit és el carrer dedicat a Lluís Besa, regidor carlista entre el 1933 i el 1936 i que va ser afusellat per donar suport a l'aixecament del 18 de juliol. Diverses entitats han demanat el canvi de nom d'aquest carrer pel suport explícit que Besa va donar al cop d'Estat. Malgrat tot, la Paeria es manté ferma en la seva voluntat de mantenir-lo, perquè va ser "una víctima de la repressió republicana".


Campanyes per la retirada del nomenclàtor franquista

El desembre del 2015 l'organització juvenil Arran va retirar les plaques dels carrers que porten el nom de personalitats franquistes a Lleida, com havia fet l'Assemblea de Joves anys enrere. En total, onze plaques que van ser portades a la façana de l'Ajuntament en l'acció Gran Museu del Franquisme, el dia que el ple de la Paeria rebutjava la retirada del nomenclàtor.

Onze plaques van ser portades a la façana de l'Ajuntament en l'acció Gran Museu del Franquisme d'Arran Lleida

 


El jovent de l'esquerra independentista ho va defensar com un "acte simbòlic" en la lluita antifeixista i en la denúncia "d'un govern incapaç de realitzar un acte de justícia històrica i d'homenatge a les persones que lluitaren per la nostra llibertat".

L'any 2007, també en una acció simbòlica, la CUP va rebatejar l'avinguda Alcalde Recasens com a Lluís Maria Xirinacs. Aquest estiu, la Crida per Lleida va 'inaugurar' el mateix carrer amb el nom d'Antonio Cantano en un homenatge al sindicalista, amb la participació de la seva família. Es preveu que en els pròxims mesos el ple de la Paeria torni a debatre la retirada del nomenclàtor franquista.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: