Internacional

Hondures, l’autoritarisme com a malaltia crònica

Amb motiu del cicle de cinema d'Amèrica Llatina, que té lloc entre el 15 i el 19 de març a Sant Feliu de Llobregat, CineBaix i la 'Directa' han editat un suplement que inclou aquest article
Aldarulls a Tegucigalpa entre simpatitzants del candidat Salvador Nasralla i la policia
14/03/2018

Una cremor de gola constant i la panxa rebolicada. És la reacció natural al gas pebre. No és cap al·lèrgia. És una malaltia crònica que es diu demofòbia i la causen els governants i les elits hondurenyes en un cos plural, el poble hondureny. El llançament massiu del gas pebre és només un dels símptomes visibles. Com ho han estat en les darreres setmanes una apagada informàtica en el sistema de recompte electoral, una tendència de vot que canvia radicalment i contra tot pronòstic, la clonació d’actes, 15 dies per a escrutar 3,5 milions de vots, 10 dies de toc de queda nocturn... Hondures manté una disputa oberta entre l’autoritarisme neoliberal governant i les ànsies de democratització que li provoquen episodis aguts perillosos i una necròpsia avançada. Amnistia Internacional denuncia almenys 31 morts només durant les protestes de l’oposició entre el 27 de novembre i el 27 de gener. La primera, Kimberly Dayana Fonseca, de dinou anys. Assassinada davant d’una barricada que havien instaurat al seu barri per exigir transparència en els resultats electorals. Assassinada l’1 de desembre, mitja hora després que el ministre de Governació anunciés que el toc de queda començava en aquell moment. Assassinada per un tret al cap d’un policia militar, el cos híbrid que va impulsar el president que s’ha reelegit. Assassinada amb dinou anys.

Però recapitulem. El 26 de novembre va haver-hi eleccions generals. Eren les terceres després del cop d’estat de 2009 que van perpetrar les elits polítiques i econòmiques per evitar que el president Manuel Zelaya, que s’havia apropat al veneçolà Hugo Chávez, celebrés una consulta per veure si la població volia fer una nova assemblea constituent. El cop no només va aturar la possibilitat d’un canvi sinó que va aprofundir en les desigualtats i va sumir el país en una espiral de violència. Entre el 2011 i el 2013 va ser el país sense guerra més violent del món, amb una taxa de 86,5 homicidis per cada 100.000 habitants. Això és com si a un municipi com Sant Feliu de Llobregat assassinaren 38 veïns cada any.

Aquest 26 de novembre, però, s’enfrontaven a les eleccions el president conservador Juan Orlando Hernández (JOH), que havia canviat la Constitució per poder reelegir-se, i una aliança opositora entre el partit sorgit de l’oposició al cop d’estat de 2009 i un candidat televisiu que aixeca la bandera de l’anticorrupció.

Juan Orlando Hernández tenia l’aparell de l’estat i tots els mitjans de comunicació a favor seu. L’oposició tenia una base social mobilitzada des de feia vuit anys i les xarxes socials. La campanya va ser tan bruta que fins i tot l’Organització d’Estats Americans ho reconeix. En canvi, aquell diumenge al migdia les primeres enquestes a peu d’urna sorprenentment van donar un avantatge a l’oposició tan ampli que els mitjans nacionals no podien negar-ho.

El cop d'estat de 2009 va aprofundir les desigualtats i va imposar la violència al país

A les 4 de la tarda tancaven els col·legis electorals i el Tribunal Superior Electoral havia anunciat que donarien els primers recomptes oficials dues hores i mitja més tard. Però quan va arribar l’hora només hi va haver silenci. Hores de silenci. Sense resultats, la policia militar va començar
a desplegar-se als carrers de les principals ciutats.

A mitjanit, fart de no tenir notícies oficials del tribunal, el candidat de l’oposició, Salvador Nasralla es va declarar president. Assegurava que des de feia hores els seus observadors al tribunal constataven que va per 5 punts de distància al president, que també insistia que ell havia guanyat malgrat no donar dades. L’àrbitre electoral seguia callat. No va ser fins a les 2 de la matinada que es va pronunciar. Amb el 57% de l’escrutini, l’oposició superava en 5 punts el president. Nasralla havia dit la veritat. Les agències de premsa internacionals van anunciar dilluns el canvi polític, però els mitjans nacionals titulaven que Hernández encara podia remuntar. Als barris, als cafés i a les xarxes socials ja es parlava de frau. Whatsapp, Facebook i Twitter feien una crida a les mobilitzacions. Els partidaris de l’Aliança Opositora ja havien estat als carrers ininterrompudament durant sis mesos el 2009 per intentar revertir el cop d’estat. El president derrocat aquell any, Manuel Zelaya, encapçalava ara les manifestacions. Feia una crida
a romandre als carrers per defensar el vot, però amb calma. Havien guanyat, farien fora els hereus dels colpistes, prometia a finals de novembre. Somrieu. Mai no han tingut els mitjans de comunicació però ara tenien les xarxes. Nasralla, el candidat opositor, que fins fa poc presentava el programa més vist els diumenges, retransmetia per Facebook Live des dels carrers. L’internet 3.0 posa més difícils les coses als hereus de la república bananera. “¡JOH, es pa’ fuera que vas, JOH!” cantaven a les places i als mems. Però el dimarts 28 el sistema informàtic del recompte electoral va caure sense explicacions.

Des de dimecres JOH començà a pujar com l’escuma. L’Aliança Opositora convocà una manifestació per dijous. “Demà no, comencem avui mateix”, cridà algú que assitia a l’anunci, i la gent, enfurismada, es mobilitzà aquell mateix vespre. Se sumaren sindicats, centrals camperoles, organitzacions indígenes i en defensa del territori, estudiants. No seguien la lògica partidària. Començaren els disturbis. Pedrades, vidres trencats. Tornà el gas. El mateix gas que utilitzen a cada mobilització des de 2009. Gas pebre. Pilotes de goma.

El president Juan Orlando Hernández va impulsar una modificació la  Constitució per poder ser reelegit


Dijous, amb el 94% de l’escrutini, Hernández es declarava guanyador amb un punt i mig. Ja no se’n reien ni als mems. Després de vuit anys als carrers, ara hi havia més ira. Més pedres i més gas. Saquejaren multinacionals, aixecaren barricades, tallaren carreteres durant una setmana. Pilotes. Gas. Bales. El diumenge següent de les eleccions encara no hi havia resultats clars però ja havien assassinat set manifestants en les mobilitzacions.

“Les protestes han estat més virulentes que les del cop d’estat però la repressió també. En els mesos posteriors al cop aparegueren líders socials assassinats en la foscor, ara les forces de seguretat executaven en les mateixes marxes per desmobilitzar la societat”, explica el sociòleg expert en moviments socials Eugenio Sosa.

Dues setmanes després de les eleccions, Hernández quedava oficialment reelegit per l’1,6% dels vots, però gran part de la societat hi desconfiava. "La gent s’està autoconvocant arreu del país, ho fem perquè es respecte la voluntat del 80% de la població, volem justícia
i ho aconseguirem. Les manifestacions continuaran i no descansarem fins que se’ns reconega el triomf", deia un Nasralla incendiat en una mobilització a la capital econòmica del país, San Pedro Sula en encetar l’any.

El 66% de la població hondurenya viu sota el llindar de pobresa i quatre de cada deu habitants no tenen ingressos ni per menjar com cal

El 27 de gener, Juan Orlando Hernández va prendre possessió de la presidència per segona legislatura consecutiva amb una cerimònia pomposa a l’Estadi Nacional, el camp de futbol on aquest petit país dona grans alegries. A fora, la repressió policial a milers de manifestants opositors convertia la ciutat en un núvol de gasos irritants. La picor a la gola i la sensació de vòmits es repetien. A dins l’estadi, Hernández somreia amb naturalitat.

La tranquil·litat d’Hernández és un mà dura, tolerància zero a la delinqüència i un soldat a cada cantonada. El 2013 va guanyar les eleccions amb la bandera de la policia militar. La recepta li ha funcionat, en part. Hondures ha reduït gairebé a la meitat els homicidis, però les xifres segueixen sent espantoses i hi ha dos feminicidis al dia. El 66% dels hondurenys viuen sota el llindar de pobresa i 4 de cada 10 no tenen ingressos ni per menjar com cal. L’agricultura de subsistència conviu amb projectes transnacionals predadors del territori. Hondures és el país del món més perillós per defensar el territori segons l’informe anual de Global Witness. En la darrera dècada han assassinat 127 ambientalistes, entre les quals la reconeguda Berta Cáceres, qui encapçalava la lluita dels indígenes lenques contra una presa que deixaria sense aigua les seues comunitats.

Ha blindat la corrupció. El Congrés acaba de bloquejar les investigacions de la Missió Anticorrupció de l’Organització d’Estats Americans, just quan processava un grup de diputats del partit d’Hernández i enfilaven pistes contra mig centenar més de diputats. Com a conseqüència, el cap de la missió, el peruà Juan Jiménez Mayor, ha dimitit.

“Hondures es troba enmig d’una crisi del sistema polític de llarga data” aguditzada pels “alts nivells de violència postelectoral, els seriosos reptes pel que fa a drets humans i la tendència a militaritzar la seguretat pública”, deia l’ONU a finals de febrer, i instava a convocar un diàleg de reconciliació nacional. És una recomanació. Hernández té el vistiplau de països com els Estats Units gràcies a la signatura de convenis per al combat militar del crim organitzat i una sèrie d’extradicions de narcotraficants i rentadors de diners. Donald Trump ja l’ha felicitat. Per telèfon, és clar. El Departament d’Estat dels Estats Units alerta la ciutadania que no viatgen a Hondures per “augment de la criminalitat” de les darreres setmanes.

Del discurs de presa de possessió d’Hernández el 27 ressona una frase: "Aïllarem els més perillosos per mantenir el poble hondureny en pau i tranquil·litat". Més recepta militar davant l’absència de legitimitat. Per al jesuïta Ismael Moreno, una de les veus hondurenyes independents amb més reconeixement, “és inevitable que els sectors que rebutgen la seua imposició busquen construir escenaris propicis per a revertir el frau, així que no podrà governar en pau”. Davant tota malaltia, els anticossos responen.


HONDURES
Superfície: 130.370 km2
Població: 6.150.000 (2016)
PIB: 11.952 M€ (2016)
PIB per càpita: 1.945 € (2016)


Majo Siscar és periodista i té un màster en Estudis Llatinoamericans. Va publicar la tesina 'Honduras 2009. Golpe de estado mediático y resistencias comunicativas'


Un reportatge inclòs al suplement sobre el cicle de cinema llatinoamericà que té lloc del 15 al 19 de març al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat
 

 

 

Notícies relacionades: