Immigració entre reixes: l’Europa de la ignomínia

Prop de 500 centres de reclusió per a persones estrangeres es disseminen al llarg de la Unió Europea i dels països de l’entorn que estan sota la seva influència. Són espais on es conculquen els drets més bàsics en virtut d’una legalitat i que confirmen el
14/10/2014

Ha passat un any de la tragèdia de Lampedusa. El 3 d’octubre de 2013, mig miler de persones immigrants provinents del Sudan, Eritrea i Etiòpia –moltes d’elles menors d’edat– van morir davant les costes de l’illa italiana mentre intentaven arribar-hi en llanxes i embarcacions de fusta. Al cap d’uns dies i molt a prop, una vintena de dones i homes d’origen sirià també van morir ofegades durant la seva fugida de la guerra i la pobresa extrema.
A l’illa de Lampedusa, situada davant de la costa de Tunísia, cada any hi arriben centenars de persones provinents dels conflictes que assolen el Magrib i l’Àfrica subsahariana. Les que no aconsegueixen arribar-hi incrementen el registre de víctimes que engoleix la Mediterrània. Les que ho aconsegueixen passen automàticament a engruixir un dels 29 Centres d’Identificació i Expulsió (CIE) italians, segons dades de Migroeurop corresponents a l’any 2012.

Només al CIE de Lampedusa, s’hi apilonen 300 persones, que poden romandre allà durant divuit mesos abans no són retornades al seu país d’origen, des d’on –probablement– intentaran tornar a embarcar-se a la recerca d’un destí millor. Mentre són confinades en aquests espais, pateixen un captiveri que ha escandalitzat la comunitat internacional. A finals de l’any passat, gràcies a unes imatges captades amb telèfon mòbil, es va saber que es ruixava amb desinfectant tothom que estava reclòs al centre. Despullades i sota un fred intens, les immigrants passaven per la penosa experiència de ser fumigades amb l’objectiu de prevenir la sarna, mentre eren exhibides “com si fossin animals” davant el funcionariat del centre.

Des dels Acords de Schengen (1985-1990), la presència d’aquests espais de reclusió temporal no ha deixat d’augmentar

A més de la Lampedusa, hi ha altres instal·lacions similars d’Itàlia que també han estat escenari d’incidents, ja siguin vagues de fam, motins, incendis provocats o queixes, que han evidenciat la insuficiència del sistema d’encarcerament. És el cas del CIE de Ponte Galeria, situat a l’autovia que uneix Roma amb l’aeroport de Fiumicino. Allà, el 21 de desembre de 2013, quatre joves d’origen tunisià es van cosir la boca en senyal de protesta pels abusos i les pèssimes condicions higièniques a què es veien sotmesos.

 

Fortalesa per decret
Lampedusa i Ponte Galeria són la punta de l’iceberg d’una arquitectura legal que els països de la Unió Europea (UE) han desenvolupat des dels anys 90 amb el propòsit de protegir les fronteres, foragitar la immigració que hi arriba sense tenir la documentació en regla. Un cop subscrita la política migratòria comuna amb els Acords de Schengen (1985-1990), es van començar a edificar aquests espais de reclusió temporal, que no han deixat d’augmentar de manera exponencial. Tant és així que, el 2012, se’n van comptar 473 amb una capacitat per a 37.000 persones; i això inclou tant les instal·lacions que es troben dins el territori de la UE com les que hi ha repartides als països limítrofs, on es produeix bona part del trànsit de migrants.

Alguns d’aquests espais –gairebé un centenar– estan situats en zones aïllades o de difícil accés, com el desert d’Algèria o Líbia, els passos fronterers entre Egipte i Israel, les muntanyes de Turquia o les línies de demarcació amb Xipre. Igualment, n’hi ha als aeroports, a les presons ordinàries, als bucs de marina mercant i a un nombre indeterminat d’“assentaments informals” –com les selves de la regió de Calais o a la regió d’Oujda, al Marroc. Més enllà, també se’n troben a Mauritània o el Líban: per la pressió de la Unió Europea, s’han establert centres on la dignitat de les persones confinades es veu colpejada per la violència que practiquen la policia i les companyies privades que operen dins aquestes instal·lacions.

Amb tot, es calcula que 600.000 persones sense papers són tancades anualment en algun CIE per, més tard, ser repatriades als seus països d’origen, mentre que mig milió romanen retingudes a l’espera de ser rebutjades. Així ho denuncia Migreurop, que, juntament amb SOS Racisme, Alternatives Europees i altres organitzacions no governamentals, advoca pel tancament d’aquests centres.

 

Impunitat sense fronteres
Segons Migreurop, aquests campaments fortificats s’han convertit en un instrument privilegiat per a la gestió de les poblacions emigrants. “Les persones estan detingudes sense càrrecs ni judici, en condicions similars a la presó, simplement perquè no han complert amb les normes relatives al creuament de fronteres i de residència”, expliquen.

De tots els països assenyalats per lesionar els drets humans, destaquen Itàlia –denunciada arran dels episodis de Lampedusa i Ponte Galeria– i França –on han passat 35.000 internats pels seus centres en el darrer any. Els casos més greus, però, es troben a Alemanya, Suïssa o Àustria: l’opacitat dels governs respectius impedeix tenir una informació exacta sobre la majoria d’aquests llocs de detenció. Si bé tots els casos estan identificats –a Alemanya, n’hi ha 31; a Suïssa, 33, i a Àustria, 18–, es desconeix el nombre persones confinades i, quan s’esbrina, s’observa que sovint és superior a la capacitat que poden absorbir les instal·lacions.

També a Grècia i a Xipre, on el nombre de CIE s’eleva a 52 i 33 respectivament, Migreurop ha recollit casos de violació dels drets fonamentals, entre els quals s’inclouen el menyspreu a la vida familiar, els tractes inhumans o degradants, així com la presència de nens i nenes amuntegades i en condicions de salut paupèrrimes. Un extrem que ha estat admès pel comissari de Drets Humans del Consell d’Europa i pel mateix Parlament Europeu. En un informe de 2007, l’alta institució comunitària va revelar que “el confinament en centres de detenció dóna peu a la creació o l’exacerbació de trastorns psicològics, al sentiment d’impotència i a l’angoixa”.

Malgrat que el Comitè europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT) ha advertit que els CIE “no haurien de funcionar com a presons”, atès que les recloses no han comès cap delicte penal, a la pràctica, han esdevingut espais de càstig per a la gent que ha gosat endinsar-se a la fortalesa europea. Són un seguit de Guantánamos on es lesionen greument els drets humans i que, com han demostrat els experts, són inútils amb vista a l’objectiu del control dels fluxos migratoris que, suposadament, va portar a construir-los aviat farà dues dècades.

 

Els corredors de la vergonya

L’increment de CIE dels darrers anys ha vingut aparellat amb noves mesures que blinden la Unió Europea de la immigració. Els estats membres, gairebé a l’uníson, han endurit les lleis d’estrangeria basant-se en el tòtem del suposat perill islàmic i la inseguretat que, segons pregonen, provoca el flux migratori a la zona euro en temps de crisi.

Aquest enduriment legislatiu també ha allargat el període de temps que les persones confinades poden passar als centres abans no són expulsades. A França, la durada de la reclusió ha passat de 32 a 45 dies; a l’Estat espanyol, de 40 dies a dos mesos; a Itàlia, de dos a divuit mesos, i a Grècia, se situa entre els tres i els divuit mesos. Una extensió del confinament a la qual es destina una quantitat ingent i innecessària de recursos públics, que va en la direcció contrària als drets fonamentals. Així ho denuncia Migraeurop: segons l’entitat, l’empresonament massiu de persones immigrants no contribueix a la seguretat, només provoca l’estigmatització de col·lectius i, de retruc, alimenta el verí del racisme i la xenofòbia.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: