Drets

Les Jornades Radical-ment Feministes denuncien múltiples vulneracions de drets sexuals i reproductius

L'accés a l'avortament no s'ha assolit plenament ni en igualtat arreu del territori. Tot i comptar amb un marc legal favorable, moltes de les mesures previstes per garantir els drets sexuals i reproductius a Catalunya no s'han desplegat
Taula debat 'El meu cos jo decideixo, l'avortament a l'àgora' celebrada el passat dissabte al matí durant les Jornades Radical-ment Feministes
Montse Giralt
06/06/2016


"Reptes en relació al dret al propi cos? Tot era repte, l'any 1976. Estàvem a zero", explica Montse Cervera, històrica activista de Ca la Dona. Les primeres jornades feministes de Catalunya va viure-les a través del relat de les amigues perquè, fins al cap d'un mes, el juliol del '76, no arribaria l'amnistia que permetria a preses polítiques com ella deixar la presó. "Perdre-me-les és una de les coses que més ràbia m'ha fet del franquisme! Però vaig viure-les amb moltíssima alegria, pensant que, al sortir, tot allò que m'explicaven també estaria present", recorda 40 anys més tard, a punt d'arribar les Jornades Radical-ment Feministes.

L'any 1976 milers de dones es van trobar per parlar de si mateixes i de com aconseguir tot el que és imprescindible per fer i ser amb llibertat

El '76, repte ho era tot per a les que donaren cos a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Milers es van trobar per parlar de si mateixes i de com aconseguir tot el que és imprescindible per fer i ser amb llibertat. La forma que havien de prendre els objectius plantejats era, primer de tot, la legal, per començar a situar a l'esfera pública l'univers de drets que conformen la lluita pel dret al propi cos.

40 anys després, amb un complet marc legal entorn els Drets Sexuals i Reproductius (DSiR), amb peces com una llei de salut sexual i reproductiva i d'interrupció voluntària de l'embaràs, una llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, una llei contra la LGBTIfòbia o una llei d'igualtat efectiva entre dones i homes que, explícitament, estableix que les polítiques públiques han de "reconèixer el dret de les dones al propi cos", en quina posició queda l'emblemàtica reivindicació del moviment feminista?

"La reivindicació del dret al propi cos té tota la vigència, el que han canviat són les formes d'expressar-la", respon amb tot convenciment Cervera, i concreta: "El '76 es feia reivindicant una regulació que no teníem i els nous feminismes l'han incorporat, i inclús han posat el cos mateix com a instrument de lluita, vindicant l'expressió del propi cos de les dones contra la deshumanització i la medicalització que n'han fet el patriarcat i el capitalisme".

En el trajecte temporal entre les jornades del maig de 1976 i les celebrades aquest cap de setmana −amb 2.500 dones i trans i més de 150 col·lectius implicats−, la reivindicació no ha perdut consistència, sinó que manté la profunditat i, fins i tot, ha guanyat amplitud.

Les ponents d'una de les taules de debat de les jornades celebrades aquest cap de setmana / Montse Giralt

 


Violència sexual, violència masclista institucional, als carrers, als mitjans, en les relacions íntimes, lesbofòbia, exclusió de les dones fora d'una parella heteronormativa de l'accés a la reproducció assistida, violència obstètrica, patologització de les identitats trans, educació sexista... De repassar les activitats que han omplert de matí a vespre les jornades, en podem extraure una àmplia llista de vulneracions de DSiR que revela el lloc central que ocupa en l'agenda del moviment feminista incidir per garantir-los.

"La violència masclista travessa els DSiR, i no només parlem de violència sexual. Mentre les dones estiguin vivint en contexts de violència, tant en la parella, com al carrer, com laboral, econòmica i social, viuran una vulneració constant dels DSiR", remarca Sílvia Aldavert, activista feminista i coordinadora de l'Associació de Planificació Familiar de Catalunya i les Balears (APFCIB), alhora que situa el quid de la qüestió: "El pilar fonamental del patriarcat és controlar l'autonomia de les dones sobre els seus propis cossos, perquè és la manera de controlar constantment la subordinació de les dones respecte als homes, no només del seu cos, sinó de tota la seva vida, del dia a dia de les dones".

Moltes de les vèrtebres que conformen el dret al propi cos, entès com el conjunt de drets per fer efectiva l'autonomia sexual, social i econòmica de les dones, no s'han incorporat a la columna social del país, sinó que resten en un pla legal. Probablement, el més identificat amb el macrobjectiu del dret a dedicir sobre el propi cos és el dret a l'avortament. Ha sortit al carrer més i més sorollosament que cap altra lluita feminista i és la que ha aconseguit més passos endavant, no només sobre paper, sinó palpables en la vida de les dones. Tot i això, la reivindicació del dret a l'avortament lliure no és encara aigua passada.

Des del setembre passat, les dones de 16 i 17 anys han de comptar amb consentiment familiar per interrompre l'embaràs de manera legal i segura

"Malgrat una trajectòria històrica en què hem aconseguit molts guanys gràcies al moviment feminista, fins al punt d'aconseguir que a Catalunya l'avortament estigui inclòs a la xarxa pública de salut, és a dir, que les dones no hagin de pagar-lo, que és l'important, hem fet passos enrere". La principal preocupació, avui, és l'exclusió de les dones de 16 i 17 anys del dret a l'avortament lliure. Des del setembre passat, han de comptar amb consentiment familiar per interrompre l'embaràs de manera legal i segura.

Mesos de mobilitzacions i oposició política, a baix i a dalt, van evitar que l'exministre Gallardón tirés endavant la contrareforma de la llei de l'avortament amb què pretenia reconvertir la llei de terminis aprovada el 2010 en una de supòsits, molt restrictiva. Es pot considerar que la sang no va arribar al riu, però la Campanya pel Dret a l'Avortament Lliure i Gratuït ha aprofitat les jornades feministes per posar sobre la taula que les conseqüències de l'ofensiva conservadora per a les noies de 16 i 17 anys no han estat menors.

"N'hi ha que acaben claudicant i tirant endavant l'embaràs, malgrat la seva oposició inicial, n'hi ha d'altres que acaben tenint avortaments espontanis... De fet, no podem tenir mai la certesa de si l'avortament ha estat realment espontani o bé ha estat provocat de manera clandestina, cosa que a voltes sospitem, amb el risc que suposa per a la salut de la noia. I n'hi ha que les perdem, i totes podem imaginar on van", explica Aldavert, sobre com es resolen els casos excepcionals de menors que no poden informar les famílies per interrompre l'embaràs no desitjat.

Segons un estudi, les dones de 16 i 17 anys que van interrompre l'embaràs van representar el 2014 un 3,6% del total i només un 12,4% no havia informat la família

Seguint un estudi de l'Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció de l'Embaràs, les dones de 16 i 17 anys que van interrompre l'embaràs van representar el 2014 un 3,6% del total i només un 12,4% no havia informat la família. Els avortaments de menors sense consentiment familiar es limitaven a un 0,44% dels avortaments a l'Estat. Els motius per no comunicar-ho: desempara familiar, progenitores a la presó, risc de patir maltractaments, ser dones emancipades que resideixen al país sense els pares, malaltia invalidant del pare o mare, pares obertament contraris a l'avortament (casos en què "la menor presenta por patològica a la resposta paterna/materna", apunta l'estudi) o pares que renuncien a conèixer i acompanyar la menor en les seves circumstàncies. En comú, un entorn que les situa en una posició d'alta vulnerabilitat social.

A més de no ser un dret ple, la Campanya també ha denunciat la desigualtat territorial en l'accés a l'avortament, concretament, a l'hora de poder decidir si interrompre l'embaràs per via farmacològica, al centre d'atenció primària, o instrumental, a través d'una clínica concertada. "No és el mateix avortar a Barcelona que fer-ho a l'Empordà, una de les zones on hi ha objecció de consciència, ja ni encoberta −si de cas, encoberta pel Departament de Salut. Ens arriben casos de dones que demanen un avortament farmacològic al CAP i directament les deriven a les clíniques concertades, sense donar-los altra opció", ha denunciat Aldavert.

L'Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (APFCIB) ha demanat que es recullin dades dels avortaments (19.130 l'any 2014) que permetin visibilitzar i abordar els obstacles i problemàtiques entorn de les intervencions per interrompre embarassos, però ni el Departament de Salut ni cap organisme governamental recopilen aquesta informació.

La pregunta de si la desigualtat territorial en l'accés a serveis que han de garantir els DSiR és una problemàtica detectada pel Govern, ha estat obviada en el qüestionari que hem fet arribar a Teresa Maria Pitarch, presidenta de l'Institut Català de les Dones (ICD), com a via indicada per accedir a entrevistar-la. A falta de xifres i veu oficials, recollim quatre trets del diagnòstic que fa l'APFCIB arran de les experiències que hi arriben: "Hi ha moltes dones que no poden accedir a serveis de salut sexual i reproductiva i de prevenció i atenció davant la violència masclista, perquè a escala territorial els és molt complicat. Per exemple, pot ser que visquis en un poble on ve una llevadora un cop al mes, quan tu necessites ara la pastilla del dia després. També falten serveis d'atenció a la violència sexual, que són inexistents, així com serveis de salut sexual per a joves, que són irrisoris", detalla la seva coordinadora.

El pressupost que controla l'Institut Català de la Dona representa un 0,37% del pressupost del Departament de Benestar i Família i és inferior al dedicat, per exemple, al Consell Català de l'Esport

El pressupost que maneja directament l'ICD, el destinat al programa del Govern "Polítiques de dones", dirigit a "impulsar les accions necessàries perquè dones i homes tinguin les mateixes oportunitats en tots els àmbits que proporcionen autonomia personal i econòmica", representa un 0,37% del pressupost del Departament de Benestar i Família i, amb 7.508.007,57 euros, és inferior al dedicat, per exemple, a altres entitats autònomes amb caràcter administratiu com l'Institut Nacional d'Educació Física (11.306.622,94), l'Escola d'Administració Pública de Catalunya (9.891.141,42) o el Consell Català de l'Esport, amb recursos assignats més de cinc vegades superiors als de l'ICD (40.838.614,09).

En paral·lel, trobem que, si bé els departaments del Govern de la Generalitat són responsables d'aplicar la perspectiva de gènere als seus àmbits d'acció pública, també tenen autonomia per no dedicar recursos a implementar les mesures per garantir els drets de les dones. "El marc normatiu català és un oasi dins l'Estat, però hi ha una manca de recursos assignats brutal per desplegar les lleis que emparen els DSiR", denuncia Aldavert al respecte.


Violències incorporades

"Quan el ginecòleg em va dir que estava embarassada, se'm van començar a caure les llàgrimes. Van donar per suposat que volia avortar i em van derivar a planificació familiar, però amb total desinformació", recorda la Júlia Coll, de l'experiència que va viure un parell d'anys enrere. "Em donaven hora a planificació familiar pel dilluns següent i vaig dir-los que m'ho havia de pensar. Finalment, vaig tenir hora pel dimecres i vaig anar-hi havent decidit avortar". El que no havien explicat a la Júlia és que, per llei, després de demanar la interrupció de l'embaràs, han de passar tres dies per confirmar que estàs convençuda de la decisió.

Les jornades van comptar amb la participació de 2.500 dones i trans i més de 150 col·lectius implicats / Montse Giralt

 


"Jo ja havia parlat amb mi mateixa quan vaig acudir-hi i, a més, després, un cop dius altre cop que vols avortar, t'han de donar hora per prendre't les pastilles. I no és el mateix dia ni el següent, és al cap d'una setmana o dues. Entre una cosa i altra, em vaig passar un mes sabent que estava embarassada".

Tenia 24 anys −"jove, però una edat en què ser mare no és una anomalia", es deia−, tenia feina i tenia parella. Com que les condicions de la Júlia eren les considerades adequades per tenir una criatura, l'element clau en la qüestió, la voluntat expressada d'avortar, no semblava tenir suficient pes per al metge."Vaig començar a donar explicacions de per què ho volia fer, cosa que dius 'com pot ser?'. No les estic donant als meus pares ni als meus amics! Les estic donant a un metge, que m'està criminalitzant. Al comentar que sóc mestra, la reacció va ser: 'Ah, ets mestra i no t'agraden els nens?' Reps judicis constants, a sobre dels imputs que socialment sempre has rebut que et fan pensar que avortar està malament".

Aquesta experiència de desinformació i sexisme, exemplifica la violència que posa en qüestió i arriba a negar la capacitat de decidir de les dones en els processos lligats a la reproducció, de l'avortament al part, passant pel procediment de reproducció assistida i pel procés de l'embaràs.

"Les pràctiques mèdiques durant l'embaràs i el part es fonamenten en prejudicis sexistes entorn una biologia, suposadament, defectuosa", denuncia l'advocada de Dona Llum Marta Busquets

'No et queixaves tant quan el vas concebre', 'N'hem vist de més valentes', 'Si no et portes bé no t'ensenyarem el bebè' o 'Com penses parir amb aquests malucs?', són comentaris que han patit durant el part dones que han recorregut a Dona Llum-Associació Catalana per un Part Respectat. "Les pràctiques mèdiques durant l'embaràs i el part es fonamenten en prejudicis sexistes entorn una biologia, suposadament, defectuosa", ha denunciat l'advocada de l'associació, Marta Busquets, tot lamentant que moltes dones que han rebut violència obstètrica, per desconeixement, la justifiquen.

"Hi ha moltes dones tristament convençudes que no saben parir, quan el que ha passat és que han patit violència obstètrica, una violència institucional, darrere de la qual hi ha dinàmiques sexistes que duen a no tractar les dones com a persones amb autonomia, a infantilitzar-les", ha subratllat Busquets.


Educació sexual per decidir

Ha plogut molt des de les jornades feministes del '76 i s'ha avançat molt poc en una eina clamada, llavors i avui, com a imprescindible per superar violències i exercir el dret a decidir sobre el propi cos: l'educació afectivosexual. Ha adquirit reconeixement polític com a palanca de canvi amb els anys i, de fet, actualment és un mandat legal. Tanmateix, resta encallada legislatura rere legislatura.

"El Departament d'Ensenyament ha estat un bloquejador absolut de l'educació afectivosexual, al marge dels governs que hagin passat. Mai s'ha aconseguit que obri la porta a l'obligatorietat", critica Aldavert. Les causes de la negativa, immutable en el temps: manca de consciència i invisibilització de la violència sexual per part de les administracions, de la mà del poder que manté l'Església en el terreny educatiu.

Les jornades es van fer al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra / Montse Giralt

 


Just fa un mes, l'ICD va presentar a la sessió parlamentària de l'Intergrup de Població, Desenvolupament i Salut Reproductiva els objectius per tal d'aplicar a Catalunya l'Agenda 2030 d'Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides en matèria de DSiR. A diferència de l'anterior marc d'objectius mundials, destinat als països en vies de desenvolupament, tots els estats hauran de rendir comptes de l'acompliment dels objectius globals. Les organitzacions feministes que conformen el projecte Drets Sexuals i Reproductius a l'agenda global i local van detectar en el canvi d'enfocament una oportunitat de comprometre-hi les administracions i d'aterrar la garantia dels DSiR al dia a dia de les dones.

Teresa Maria Pitarch, presidenta de l'Institut Català de les Dones, no ens respon si hi ha res que indiqui que es podrà superar l'endèmica manca de voluntat d'incloure l'educació afectivosexual al currículum

Entre els compromisos assumits per l'ICD hi ha "assegurar que els i les joves tinguin accés universal a l'educació integral en sexualitat". Com actuarà l'ICD per complir l'objectiu? Pitarch no ens respon si hi ha res que indiqui que es podrà superar l'endèmica manca de voluntat d'incloure l'educació afectivosexual al currículum. En relació a Ensenyament, n'arranquem una declaració de bones intencions genèrica: "Reforçarem i insistirem en la transversalitat de gènere a tota l'acció del govern". També anuncien l'impuls d'una mesura, en clau de prevenció de la violència masclista: "El proper Programa d'intervenció integral contra la violència masclista per al període 2016-2019 impulsarà accions coeducadores a les escoles i la formació del professorat en aquest camp".

Al costat de l'accés universal a l'educació sexual integral, "respectar, protegir i fer complir els drets sexuals i reproductius; millorar l'accés a la informació, educació i serveis de qualitat, integrals i integrats, en matèria de salut sexual i reproductiva; eliminar la violència contra les dones i nenes i vetllar per l'accés als serveis fonamentals per a totes les dones víctimes de violència per raó de gènere", són els objectius fixats pel Govern de Catalunya en matèria de DSiR. Cas omís de Pitarch a la pregunta sobre l'estimació de recursos pressupostaris necessaris per acomplir-los.

"Els compromisos ja els hem sentit altres vegades i no s'han complert. És molt fàcil que els governs prioritzin altres temes que no els DSiR, que sempre són més controvertits i no donen tant rèdit polític", reconeix Aldavert. Malgrat l'escepticisme, no hi ha lloc per la renúncia a aconseguir-los: "La subordinació de les dones en el sistema s'inicia amb la subordinació de la sexualitat, per això, la garantia dels DSiR és el fonament que ha de travessar la lluita feminista per acabar amb el sistema patriarcal".

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: