José Antonio Langarita: "Sobre el sexe anònim, pesa una sospita moral que acostuma a promoure discursos apocalíptics"

26/01/2016

Es diu José Antonio Langarita, però tothom el coneix com a Josan. Després de llicenciar-se en Treball Social, va deixar el seu poble natal, a Saragossa, per traslladar-se a Barcelona, on va estudiar Antropologia Social i Cultural. Allí, va començar a interessar-se per qüestions de gènere, diversitat sexual i homosexualitat des d’una perspectiva tant militant com acadèmica. És professor de Treball Social a la Universitat de Girona i, recentment, ha publicat el seu primer llibre, En tu árbol o en el mío (Edicions Bellaterra). L’assaig analitza les relacions de sexe anònim que es produeixen entre homes en espais públics. L’autor reflexiona sobre les formes de producció dels espais de cruising, les seves implicacions socials i econòmiques i les normes i les jerarquies que regulen la interacció social en les trobades sexuals públiques masculines.

Fotografies de l’entrevista: MIREIA CAMPANERA
Fotografies de l’entrevista: MIREIA CAMPANERA

 

Per a l’antropologia, l’espai públic és aquell escenari que pot utilitzar tothom i on les persones ens convertim en protagonistes i espectadores al mateix temps. Què és per a tu l’espai públic?

Sota el meu punt de vista, l’espai públic no correspon tan sols a un espai físic compartit per diverses persones que es creuen les unes amb les altres sense més connexions. És un escenari d’esdeveniments constants, però organitzats al voltant d’un conjunt de normatives que en regulen els usos possibles. Ara bé, en els processos normalitzadors, sempre hi ha espais per a la fugida, per a les impostures i per a la traïció. A l’espai públic que compartim, tothom coneix les normes vials, de comportament, de presentació social del nostre cos, etcètera. Tanmateix, no deixa d’haver-hi usos no previstos o cossos que no corresponen als patrons hegemònics. L’espai públic és un lloc per a la producció del poder, però també és un espai de resistències constants, a vegades imperceptibles. I això és el que el fa màgic.

I quina relació té amb el col·lectiu homosexual?

Els homosexuals sempre hem tingut una relació tensa amb l’espai públic. S’hi articulen els binarismes sexuals i de gènere i, per tant, sempre estem sota l’amenaça del descobriment de la nostra farsa. Però, d’altra banda, ha estat un espai per a la trobada, per a l’experimentació i per al reconeixement amb els altres.

Planteges que l’espai públic és un espai de dominació heteronormativa. Això vol dir que la ciutat es configura des de la celebració i la dominació del binomi sexual home-dona?

No tinc cap mena de dubte que celebra l’heterosexualitat. És un lloc on s’inspecciona la sexualitat de cada vianant, on tots nosaltres tractem d’evitar la sospita sobre la nostra identitat de gènere i la nostra sexualitat legítima, almenys quan aquesta ens podria ocasionar conflictes. Com diu Manuel Delgado, l’espai públic és un lloc per a la producció ideològica. En matèria de sexualitat, la ideologia dominant és l’heterosexualitat. I, com la major part de les ideologies, l’heterosexualitat té pretensions d’expansió. A l’espai públic, hi ha un compromís amb el projecte heterosexualizant. Per a molts gais i lesbianes, l’espai domèstic no és un lloc per relaxar-se, ja que la família, sovint, es converteix en un grup de pressió amb molta força. L’espai domèstic també pot ser profundament homòfob i promotor de patiment, dolor i angoixa. Hi ha persones que només es poden refugiar en el seu jo més interior.

 

L’espai públic, doncs, no és un escenari neutre? No hi caben totes les identitats en una gran ciutat com Barcelona?

L’espai públic mai no serà un espai neutre, perquè això implicaria la superació de les desigualtats. Crec que és molt complicat pensar-lo en aquests termes. La ideologia de la neutralitat és una presa de pèl. A mi, sempre em genera sospites.

Últimament, has començat a treballar una crítica política cap a l’ús del sexe i del cos com un element de consum, d’un sol ús.

Entre els gais, l’activitat sexual acostuma a estar molt present. Alguns tenen l’habilitat d’utilitzar diferents vies per accedir-hi, com els xats o les aplicacions de mòbil. És meravellós poder accedir al plaer de manera ràpida i més o menys fàcil. Però tinc la impressió que la tendència sexual de molts de nosaltres és convertir els altres en cossos consumibles sobre els quals no tenim cap responsabilitat. Els altres es converteixen en subjectes per al plaer. No es tracta de proposar matrimoni en cada polvo, però crec que hem de ser conscients que les interaccions sexuals les tenim amb persones i, per tant, no són objecte de consum individual. Em preocupa el fet que les lògiques individualistes imposades pel capitalisme ja formin part de la nostra estructura mental en aquest àmbit.

Vols dir que hem anat d’un extrem a un altre? Hem passat d’una moralitat repressora a un ús mercantilitzat i individualista de les pràctiques sexuals?

Tinc la impressió que la tendència sexual de molts de nosaltres és convertir els altres en cossos consumibles sobre els quals no tenim cap responsabilitat

Jo no parlaria d’extrems. Les relacions sexoafectives clàssiques també es veuen afectades pels interessos individuals. En totes les relacions de parella, es produeixen transferències de poder entre els seus membres; de vegades, es cosifica una de les parts. En les parelles heterosexuals, és escandalós veure com, en moltes ocasions, s’instrumentalitza la dona a favor dels interessos de l'home. Penso que no es tracta d’una qüestió lineal en què es passa de relacions marcades per la moralitat a relacions marcades pel mercat, ja que el sexe sempre té a veure amb ambdues realitats. Està sotmès a una inspecció moral, independentment de si es tracta de relacions de parella o esporàdiques, i acostuma a ser el punt de partida per a l’accés a altres recursos socials o econòmics. La prostitució explica aquest fet, però també els béns dels beneficis matrimonials. El que passa en les relacions sexuals a les quals em referia és que, tot i estar regulades per valoracions morals, no compten amb expectatives d’impacte econòmic o social més enllà de goig personal del moment. Em preocupa el fet que les lògiques del mercat capitalista hagin sobrepassat allò que té a veure amb l’intercanvi de béns i serveis i s’hagin convertit en un estil de vida. En matèria sexual, aquest fenomen ha permès convertir els altres en objectes intercanviables sobre els quals no tenim cap responsabilitat un cop els hem consumit.

 

Quines alternatives proposes?

Penso que s’han de cuidar les persones amb qui ens n'anem al llit, encara que sigui per una nit. La manca de cura cap als altres pot portar a terrenys molt perillosos que hem de preveure. El trencament d’una norma sempre pot provocar un canvi. Sortir-se de la lògica de la monogàmia, per exemple, és molt interessant. Ara bé, sota el meu punt de vista, no tot és vàlid pel fet de trencar la norma.

La subversió no sempre és més transformadora?

Darrerament, s’ha presentat el fist fucking (penetració amb el puny) com una pràctica que subverteix l’ordre sexual a partir de l’alteració de l’objecte penetrador. És una pràctica subversiva perquè l’atenció no se centra en el penis, sinó en altres espais corporals. Ara bé, també provoca alguns problemes greus per a la salut que no s'han de menysprear. Passa el mateix amb el barebacking (sexe a pèl). Puc estar d’acord que els discursos de les agències de salut pública de vegades són massa infantilitzadors, puc entendre que dues persones decideixin, de comú acord, practicar sexe sense condó, però també és cert que els gais som un grup molt castigat pel VIH i altres malalties de transmissió sexual i, per tant, hem d’analitzar el fenomen des d’una perspectiva més complexa, però no validar-lo pel fet que trenqui amb la norma. Reconec que el terreny de les llibertats individuals és molt pantanós, però som éssers socials en interacció amb els altres i és una ficció pensar que, en la sexualitat, no hi ha límits.

Tornant a l'espai públic, el cruising és una subversió de l'espai públic heteronormatiu?

El ‘cruising’ és l’apropiació d’un espai per fer-ne un ús que no estava previst. L’espai públic és un lloc per a la producció del poder, però també s’hi produeixen resistències constants

Quan parlem de cruising, ens referim a les trobades sexuals entre homes –normalment anònimes– que es fan en espais públics. Però això no vol dir que es tracti d’un acte públic perquè, en realitat, és un acte privat que es fa en un espai públic. És l’apropiació d’un espai per fer-ne un ús que no estava previst. Normalment, no es pensa en aquest tipus de llocs quan es dissenyen els plans urbanístics i, si es preveu, és precisament per evitar que existeixin. És una pràctica antiga que podríem vincular al creixement i el desenvolupament de les grans ciutats dels segles XVIII i XIX, a la creació d’espais de lleure a les grans metròpolis i al desenvolupament d’un sistema de clavegueram que oferia banys públics en espais concorreguts de la ciutat. Crec que un element fonamental és que l'espai faciliti la interacció i la trobada sexual, així com l’anonimat dels participants.

Fins ara, s'ha estudiat poc, normalment sota el punt de vista de la salut pública, la seguretat o l’escàndol. La teva perspectiva és original, treballada des de dintre.

He intentat entendre el cruising des d’un punt de vista que s’allunyés dels estudis de salut pública, tot i que reconec la seva importància per a la prevenció de malalties. Podem classificar l’estudi del sexe anònim entre homes en dues etapes. Una primera, prèvia a la pandèmia de VIH, en què la mirada es construïa des de la sociologia de la desviació; i una segona, post VIH, en la qual s’acusava aquesta pràctica de ser un dels motors de l’expansió del virus. No és tan clar que a les zones de cruising es produeixin més pràctiques de risc que a l’espai domèstic. Sobre el sexe anònim, sempre pesa una mena de sospita moral que acostuma a promoure discursos apocalíptics. Però és cert que, com que són espais amb una gran activitat sexual, mereixen ser tinguts en compte en l’anàlisi i el desenvolupament de campanyes de prevenció de malalties.

 

Quines persones hi participen?

Jo evito parlar de gais perquè molts d’ells no s’identifiquen com a gais. Prefereixo usar termes com usuaris, participants o practicants perquè els uneix una pràctica, no una identitat compartida. En tot cas, de participants, n’hi ha molts, depèn del lloc, de l’hora o de l’estació de l’any. El més preocupant és el biaix de classe, origen o edat que s’estableix en alguns dels espais de cruising més populars.

Vols dir que la classe determina la sexualitat?

Ens havíem oblidat que la sexualitat també era una qüestió de classe. Bona part dels estudis socials havien centrat el debat en la qüestió de la identitat sexual. Sovint, es feia menció a l’origen o la classe, però únicament per contemplar aquests factors com a variable. Per a mi, no són una variable més, sinó un element estructural. Les opcions sexuals estan determinades per la classe social i l’origen. Per això, és difícil parlar de diversitat sexual sense tenir en compte que no és el mateix ser ric que ser pobre, ser autòcton que ser estranger. Compartir la mateixa opció sexual no implica compartir la mateixa classe social o origen. Això vol dir que aquesta idea romàntica de comunitat gai avinguda, oberta a totes les diversitats i fraternal no deixa de ser una imatge fictícia que té poc a veure amb la realitat. Em sap greu, però, avui dia, no tothom pot ser gai; i no solament per l’homofòbia generalitzada, també perquè les representacions i els discursos sobre què significa ser-ho són profundament excloents.

A què et refereixes quan dius excloents?

Ser gai va més enllà d’una pràctica sexual, està acompanyat de determinades formes de consum i de presentació social en les quals no tothom pot participar. La identitat es construeix al voltant d’uns valors que molts homes difícilment poden representar. Hi ha moltes maneres de ser gai, però, en totes elles, la qüestió de classe, d’origen o d’edat té un paper rellevant en l’accés al reconeixement. Ara bé, també penso que és un error creure que els gais són un col·lectiu despreocupat, superficial i frívol. De fet, no només és un error, sinó també un acte d’homofòbia. En realitat, en aquests entorns, s’articulen dinàmiques d’exclusió a partir dels mateixos patrons que a la resta de la societat.

En aquest sentit, creus que els espais de cruising són espais que neixen per subvertir aquesta lògica discriminatòria?

És possible que el sexe amb desconeguts pugui suscitar algun tipus de fetitxisme per algunes persones, però crec que la pràctica del ‘cruising’ és més producte de la desigualtat

Crec que necessitem buscar noves maneres d’abordar la sexualitat que tinguin en compte que el sexe és més que sexe i que està carregat de significats socials i de contextos econòmics, polítics i culturals. Per això crec que l’abordatge contra l’homofòbia ha de ser integral, perquè el sexe no només té a veure amb les pràctiques o amb el desig, sinó també amb el conjunt d'estructures organitzatives de la nostra societat. Els espais de cruising, de la mateixa manera que altres llocs de socialització LGTBI, són el resultat d’un sistema social basat en la producció de desigualtats en funció de l’opció sexual. No hi ha dubte que l’anonimat està lligat al desig d’ocultació de molts dels participants i a la impossibilitat de veure’s vivint com a gais en determinats contextos. Reconec que és possible que el sexe amb desconeguts pugui suscitar algun tipus de fetitxisme per algunes persones, però crec que, sovint, la pràctica del cruising és més producte de la desigualtat que del fetitxe.

En alguna ocasió has dit que no tothom té les mateixes possibilitats per sortir de l’armari. A què es deu aquesta diferència?

La sortida de l'armari té moltes implicacions per al subjecte i és indiscutible que hi influeixen un munt de variables. És una decisió que tothom acostuma a mesurar en funció de les conseqüències que se’n poden derivar. En una recerca sobre migracions sexuals, vaig poder corroborar-ho: bona part dels gais que van participar en la investigació van esperar a tenir prou recursos propis abans de sortir de l’armari. Per això estic convençut que, per a tothom, independentment de la classe social, pot ser complicat acceptar públicament el desig cap a persones del mateix sexe. Ara bé, crec que no podem deixar de banda que les oportunitats econòmiques de cada subjecte intervenen notablement en les seves possibilitats d’expressió sexual, en la seva definició del jo. A aquestes alçades, ja sabem que les persones amb més recursos econòmics tenen més oportunitats en bona part de les esferes de la vida, també en les sexuals.

Al llibre, dediques una part important a parlar del silenci. Per què és tan important?

Eve Kosofsky Sedgwick (pensadora feminista) diu que el silenci sempre acompanya les persones LGTBI i jo hi estic d’acord. El silenci opera almenys en dues dimensions a les zones de cruising. D’una banda, com a estratègia per agilitzar la trobada, per evitar donar dades personals o per no aixecar sospites. Però el silenci també acompanya bona part dels participants en la resta de la seva vida social, és una estratègia d’ocultació davant de la norma sexual. Si no es diu res, es dóna per fet que el subjecte és heterosexual i això és clau per l'acceptació social en molts contextos. Tots els gais o lesbianes han guardat silenci durant bona part de la seva vida i, per molt que hagin sortit de l’armari, quan s’han trobat en determinades situacions han hagut de tornar a guardar silenci, s’han hagut de ficar a l’armari de nou. Tots nosaltres estem entrant i sortint de l’armari constantment.

Per què no hi ha espais de cruising per a dones lesbianes?

De lesbianes, no en parlo perquè el llibre se centra exclusivament en l’intercanvi sexual anònim entre homes. Era el que més m’interpel·lava a títol personal. Si parlem de dinàmiques d’exclusió i segregació, les lesbianes hi tenen molt a dir perquè han estat les grans oblidades. Els gais hem ocupat bona part del discurs i les representacions sobre la diversitat sexual i això ha provocat un gran reduccionisme en les mirades possibles, que encara no s’ha resolt. La manera com es construeix el sexe gai i el sexe entre lesbianes és diferent i impedeix traslladar les interpretacions sobre el cruising de manera lineal. Si hi hagués un espai de sexe anònim entre lesbianes, operaria de manera diferent. Però no perquè elles no tinguin desig sexual, sinó perquè el pes de la construcció social de les lesbianes és molt present. Penso que hem de deixar que també ocupin el seu espai i es facin visibles com vulguin.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: