Drets

L’arqueologia, una professió regida per la precarietat

El sector de les excavacions arqueològiques va donar feina a 500 persones a tot Catalunya. Els estralls de la crisi econòmica i l’incompliment del conveni col·lectiu han afectat durament l’ofici
Fa poc, es va fer una intervenció arqueològica al turó de la Rovira
Brais G. Rouco
27/07/2015

Pel·lícules com les d’Indiana Jones o programes de televisió més recents com Sota Terra –protagonitzat per Eudald Carbonell– han convertit l’arqueologia en una de les disciplines més idealitzades pel gran públic, que l’associa amb aventures i paisatges bucòlics molt allunyats de la realitat. Més enllà dels jaciments i les grans troballes arqueològiques que difonen els mitjans de comunicació, a Catalunya, gairebé no s’ha posat sobre la taula la situació d’extrema precarietat que pateixen moltes de les persones ocupades en el sector.

L’administració va derivar una part de les intervencions d’urgència en mans privades. Així van néixer les primeres empreses especialitzades en les tasques arqueològiques

 

Mentre les feines d’investigació en centres de recerca i a les universitats són més aviat reduïdes, el gruix de persones que es dediquen a l’arqueologia a Catalunya ho fan a través d’excavacions preventives i d’emergència. Es tracta d’intervencions puntuals i gestionades fora de l’àmbit acadèmic. Es duen a terme quan es descobreixen restes materials amb valor històric durant els processos de reforma urbanística o de construcció d’obra pública i privada. L’esforç de picar entre pedres amb el soroll de l’obra de fons, al voltant de màquines retroexcavadores que perforen el terra i a prop d’estructures metàl·liques i parets prefabricades de formigó s’apropa més a la imatge real de la gent que treballa al món de l’arqueologia a dia d’avui.

L’externalització de les institucions catalanes

En qüestió de poc més de dues dècades, la situació laboral d’aquestes professionals ha variat considerablement a Catalunya. Als anys noranta, quan les excavacions es van regular per llei, la Generalitat contractava directament el personal expert que s’encarregava de les intervencions d’urgència i de la investigació dels jaciments que apareixien. No obstant això, ben aviat, l’administració va derivar una part del procés en mans privades. Així van néixer les primeres empreses especialitzades en les tasques arqueològiques que, en un principi, desenvolupava el govern català.

Aquesta arribada d’entitats privades no va repercutir positivament en els drets laborals de la majoria de persones que treballaven en aquest àmbit. Durant anys, moltes arqueòlogues van ser ocupades en unes condicions que estaven per sota dels mínims: algunes empreses que no complien ni amb les normatives més bàsiques que estableix l’Estatut dels Treballadors. “El sector de l’arqueologia no es va regular fins gairebé l’any 2008. Van caldre anys de protesta dels treballadors per aconseguir-ho”, explica Lolo Quesada, arqueòleg amb una llarga experiència com a militant sindical de la CGT.

Desregulació fins a l’establiment del conveni laboral

El 2007, CCOO va liderar la fita d’aconseguir el primer Conveni Col·lectiu del Sector de l’Arqueologia i la Paleontologia de Catalunya. El text recollia algunes de les demandes més bàsiques de les treballadores a les excavacions d’urgència: un salari que arribés almenys als 1.000 euros per a totes les treballadores del sector, la regulació de les hores de descans i la jornada laboral segons els barems generals i l’establiment d’unes condicions d’higiene i de seguretat vàlides en les intervencions arqueològiques.

Amb l’arribada d’aquestes entitats, moltes professionals van desenvolupar la seva feina en condicions que incomplien l’Estatut dels Treballadors

Ara bé, tot i que algunes arqueòlogues van veure l’acord com un pacte excepcional sense precedents –només té validesa a Catalunya i no n’hi ha cap de semblant a la resta de territoris de l’Estat–, moltes altres van creure que les condicions que es van arrencar de la patronal formada per les principals empreses d’arqueologia eren molt minses. “A l’època de la firma del conveni, quan encara hi havia vaques grasses, els professionals van obtenir una sèrie de drets que els assegurava unes condicions de treball mínimes que abans no tenien garantides. Tot i això, la negociació es va fer amb unes mires molt baixes: es van pactar només uns acords de mínims quan, en realitat, s’hauria pogut arribar molt més enllà”, comenta un arqueòleg veterà que no vol revelar la seva identitat per evitar que se li tanquin portes professionals.

Un dels punts més controvertits que va incloure el conveni va ser l’establiment d’unes noves categories laborals –director, tècnic, oficial i auxiliar– que incorporaven jerarquies abans inexistents entre les persones dedicades a l’ofici. “Les divisions van relegar la majoria d’arqueòlegs a la condició de treballador ras dins el món de l’obra, sense tenir en compte la seva formació i el seu perfil científic”, afegeix la mateixa persona.

Els estralls de la crisi del totxo

A partir de l’any 2000, l’oferta de feina al sector de l’arqueologia d’urgència va augmentar amb l’extensió de la bombolla immobiliària. Tanmateix, l’esclat de la crisi econòmica el 2008, la fi de la promoció d’obra pública i la caiguda de l’especulació urbanística van provocar un daltabaix. “L’arqueologia va ser un àmbit molt lligat a l’auge de la construcció que va tenir la seva època d’or entre el 2000 i el 2007. Actualment, gairebé el 90% de les empreses especialitzades en el sector han desaparegut, mentre que les poques que han resistit són les que han desenvolupat les pràctiques més mafioses de cara als treballadors”, lamenta Quesada.

L’explosió del monstre immobiliari i l’inici de les dificultats econòmiques també van convertir l’acord laboral que s’havia consensuat feia ben poc en paper mullat. “El conveni, que era just i de mínims, va passar a incomplir-se de forma flagrant per part de moltes empreses”, remarca Patrícia Aznar, treballadora a l’empresa d’arqueologia Codex. Militant de la CNT, també ha participat durant anys a la majoria de les lluites que reclamaven una millora de les condicions de les empleades del sector. Al seu parer, l’administració pública no ha tingut el paper que li pertocava quan s’han comès vulneracions dels drets de les arqueòlogues. La primera entitat que assenyala com a responsable de la desatenció és el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, un òrgan públic amb presència arreu del territori que supervisa els processos d’excavació i d’investigació de tots els jaciments catalans. “El Servei d’Arqueologia hauria de pressionar per reivindicar les necessitats de professionalització de les especialistes en l’arqueologia d’emergència i denunciar les irregularitats, però mai no ha estat així”, denuncia Aznar.

La situació a l’actualitat

Des de l’esclat de la crisi el 2008, allò que semblava una problemàtica conjuntural per a l’àmbit laboral arqueològic ha esdevingut una realitat estructural. La manca d’ofertes de feina i la vulnerabilitat que suposa treballar al sector han fet que moltes persones abandonin la professió. Per a la majoria d’elles, tanmateix, buscar un altre ofici no ha estat una tasca senzilla.

“L’arqueologia és un sector amb molta vocació. Moltes persones que hi han treballat al llarg de tota la seva vida professional ho tenen molt difícil per trobar una altra feina. Quan hi ha hagut vulneracions laborals per part d’algunes empreses, la plantilla ho ha aguantat tot per por de no poder treballar enlloc més”, afirma P.G., arqueòleg amb un llarg recorregut al món de les intervencions d’urgència. Segons explica, “la qualitat i la gestió del treball arqueològic podria ser molt pitjor si no fos per la vocació de moltes especialistes”.

Amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la caiguda d’obra pública, els petits avenços que s’havien aconseguit en matèria laboral es van convertir en paper mullat

A hores d’ara, les perspectives laborals de les professionals de l’arqueologia en un futur proper són poc esperançadores. “Actualment, hi ha empreses que gairebé només contracten persones que treballen com a falses autònomes per estalviar-se els costos de tenir assalariats. Sembla que aquesta serà la tònica general al llarg dels propers anys”, afegeix P.G.

La qüestió del grau d’Arqueologia

Amb l’aplicació del pla Bolonya a les universitats catalanes, els estudis d’arqueologia van quedar deslligats del programa de la llicenciatura d’Història per passar a formar part d’un grau propi de quatre anys de durada. Actualment, ja hi ha moltes persones que han acabat la carrera i figuren com a graduades en arqueologia, però el seu títol no els garanteix un lloc de treball.

Segons l’arqueòleg P.G.: “No hi ha capacitat per absorbir dins la societat tot el volum de gent que està estudiant arqueologia. Les poques persones que surten del grau i troben feina al sector estan contentíssimes de cobrar poc per treballar. La majoria no saben res del conveni i no es preocupen per si no cobren per la categoria que els pertoca. A mi em passava el mateix quan vaig començar a treballar, però, amb el temps, t’adones de com funcionen les coses”.

*Article publicat a la Directa núm. 388. Subscriu-t'hi

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: