L’evolució tecnològica exposada

L’exposició ‘+Humans’, visitable al CCCB fins al 10 d’abril, oferix un relat reduccionista i parcial dels aspectes ètics que es desprenen dels avenços científics

L’exposició '+ Humans, El futur de la nostra espècie', organitzada al CCCB i comissariada per la investigadora Cathrine Kramer, pretén donar continuïtat a un projecte previ que es va presentar al Trinity College de Dublín el 2011. La intenció és “impulsar el desplaçament del tradicional discurs tecnoutòpic sobre el futur de la humanitat cap a una aproximació que tingui en compte tota la gamma de matisos de les possibilitats futures”.

Imatges de l'exposició / RAMON FORNELL
Imatges de l'exposició / RAMON FORNELL

 

L’exposició es pot visitar fins al 10 d’abril de 2016, tot un repte per als seus organitzadors: a la segona visita de qui signa aquestes línies, alguns dels aparells mecànics ja havien deixat de funcionar i d’altres presentaven deficiències significatives. Aquesta és la raó més tangible, però no l’única, que ens convida a posar en dubte el signe + que acompanya el títol de l’exposició.

Incoherències al descobert

Considerem frustrada una declaració d’intencions inicial que es caracteritza per la determinació d’”allunyar-se del tradicional discurs tecnoutòpic”, quan l’exposició en qüestió rep les visitants amb una llegenda que diu, literalment: “Durant la major part del segle xx, el progrés s’ha mesurat per l’augment de la velocitat i l’eficàcia (més ràpid, millor, més fort), però també ha provocat obesitat, tristesa i cansament”. Obesitat, tristesa i cansament semblen ser, per a qui hagi signat aquest text, les úniques ombres d’un present reeixit, considerat des d’una perspectiva clarament etnocèntrica, caracteritzat pel benestar i l’abundància de productes de primera necessitat. S’obvien, a més, les grans catàstrofes que han marcat el segle precedent: la primera i la segona guerres mundials, les bombes nuclears i un llarg etcètera.

Partim, doncs, d’un present idealitzat i restringit a les societats capitalistes desenvolupades per endinsar-nos en un futur igualment idealitzant. Persones dels àmbits del pensament i de la ciència com Stephen Hawking s’esforcen a advertir dels perills potencials que els avenços tecnològics tenen per al futur de la humanitat, recalcant que s’ha d’invertir una tendència que els posa al servei de les exigències del capital. A l’exposició, però, predomina una mirada optimista que obvia aquest potencial destructiu i, per tant, es posiciona del costat de l’explotació capitalista d’aquests avenços.

A l’exposició, hi predomina una mirada optimista que obvia el potencial destructiu de la tecnologia posada al servei del capital

Segons assenyalen diversos organismes internacionals, les crisis alimentàries, energètiques, econòmiques i climàtiques podrien provocar un col·lapse definitiu de la civilització –i estarien propiciades per l’ús incontrolat dels avenços tecnològics. Aquestes qüestions, però, s’obvien o s’aborden d’una manera clarament esbiaixada. Amb tot, l’exposició ha rebut una àmplia difusió mediàtica. El diari Ara –del qual Vicenç Villatoro, actual director del CCCB, és col·laborador habitual– dedica tot el suplement dominical Rar de l’11 d’octubre de 2015 a aquesta “especialíssima exposició”, tot amanint els articles dedicats a lloar les bondats dels avenços tecnològics que hi apareixen amb seccions dedicades a la moda, els viatges (amb una selecció de destinacions turístiques que recorden paisatges futuristes) i el menjar (un reportatge que exposa els avantatges dels nous restaurants mecanitzats i de la tecnologia punta aplicada als electrodomèstics). El fundador d’un d’aquests restaurants mecanitzats, David Friedberg, afirma: “Podem passar-nos el dia debatent quines repercussions té per als treballadors amb salaris baixos del sector de la restauració, però no em sembla just. Si un augment de la productivitat implica que la reducció de costos es traslladi als consumidors, els consumidors tindran molts més diners per gastar-los en un munt de coses”. Aquestes declaracions ens poden donar una idea del to que predomina al suplement.

 

Buits narratius

Però tornem a l’exposició. Dèiem que està dividida en quatre categories. La primera d’elles, Capacitats augmentades, pretén platejar interrogants relatius a l’abast de la bioenginyeria i tracta de delimitar la definició de cyborg. Entre algunes propostes interessants, com són un projecte per fabricar pròtesis de baix cost o una performance de l’artista Regina José Galindo –en què un cirurgià plàstic assenyala sobre el cos de l’artista les zones on faria intervencions quirúrgiques per obtenir el cos perfecte segons els cànons de bellesa occidentals–, la secció no abunda en els perills que representa la bioenginyeria ni en els interrogants ètics que planteja. Ben al contrari, s’hi presenta un dispositiu –l’Avatar Machine, de Marc Owens– que, mitjançant una càmera de vídeo connectada a un visor, permet autopercebre’s com a protagonista d’un videojoc de realitat virtual i propicia un distanciament que permet “alliberar-se de les inhibicions i les cotilles morals i descobrir els comportaments més ocults i reservats”. No es mencionen els efectes potencials d’aquestes experiències de distanciament, ni de la consegüent confusió entre el món real i el virtual.

Es parteix d’un present idealitzat i restringit a les societats capitalistes desenvolupades per endinsar-nos en un futur igualment idealitzant

La següent categoria, Trobar-se amb d’altres, planteja una evolució en positiu de les relacions íntimes marcades per la mediació de màquines o per la substitució directa d’una de les persones per un aparell electrònic. Aquesta secció inclou la instal·lació The machine to be another, de Be another Lab, una experiència interactiva que ajuda a potenciar l’empatia cap a d’altri. Es troba a faltar, però, alguna reflexió sobre les causes que podrien fer necessaris aquests dispositius. Ens resulta paradoxal, una contradicció no explicitada, que a la mateixa secció s’hi trobin aparells que responen a la necessitat d’estimular el sentiment d’empatia i d’altres que promouen la mediació (o el protagonisme) de màquines en les relacions afectives i sexuals.

Fantasies sobre l’alimentació

Totes les seccions se’ns presenten amb un títol acompanyat d’una sèrie de preguntes retòriques que pretenen ajudar-nos a reflexionar sobre l’assumpte en qüestió. També és el cas de Dissenyant l’entorn, on s’aborden el deteriorament del medi ambient o la manipulació genètica: “Si canviem l’entorn, haurem de canviar-nos a nosaltres per adaptar-nos-hi? Ens extingirem si no canviem la nostra forma de vida? Fins on podem arribar en la manipulació genètica d’organismes vius? Viuries en un altre planeta?”. Aquestes preguntes, en el millor dels casos, ens recorden els reclams publicitaris d’un film de ciència-ficció, cosa que no contribueix precisament a crear consciència ni inquietud davant l’amenaça alarmant de la destrucció del medi ambient o la consegüent carestia d’aliments.

Imatges de l'exposició / RAMON FORNELL

 

Dins la secció, la cosa no millora. El nostre pa de cada dia, de Nikolaus Geyrhalter, és un vídeo on es poden veure una successió d’escenaris de fàbriques de producció en cadena d’aliments. Fa evident l’estranyament respecte dels sistemes de producció i processament dels aliments que mengem, però, a la llegenda explicativa de l’obra, només s’incideix en “la seguretat i el benefici” que suposa per a les consumidores la tecnologització de la indústria alimentària.

Es planteja una evolució en positiu de les relacions íntimes marcades per la mediació de màquines o per la substitució directa d’una de les persones per un aparell electrònic

L’obra Recol·lectors, d’Anthony Dunne i Fiona Raby, és una ficció especulativa que es basa en la possibilitat d’utilitzar la biologia sintètica per nodrir-nos d’aliments no humans. “Imagina un grup de persones que comença a fer-se càrrec del seu destí...”, diu la llegenda explicativa, que també adverteix: “El món s’està quedant sense menjar: segons les Nacions Unides, en els propers 40 anys, hauríem de produir un 70% més d’aliments”. Resulta com a mínim inquietant que l’única instal·lació que proporciona dades objectives d’aquesta contundència proposi solucions en forma de fantasies especulatives, com també és el cas de Menja’t el sol, de DiyBioBcn. Basada en el respiracionisme, falsa creença que defensa la possibilitat d’alimentar-se del sol, presenta tota una gamma de productes capaços de conferir l’ésser humà amb capacitats fotosintètiques. La llegenda explicativa es pregunta: “L’empresa facilitarà l’accés a aquesta tecnologia a zones de fam endèmica?”.

La darrera secció, La vida en els límits, especula sobre la possibilitat d’alterar l’herència genètica i les conseqüències socials que podria tenir l’allargament de la vida. Inclou l’Euthanasia Coaster, de Julijonas Urbonas, la maqueta d’una muntanya russa aparentment dissenyada per matar aquelles persones que l’usin després de fer-les passar per diversos estadis que van de l’eufòria a la pèrdua de coneixement. La maqueta s’acompanya d’una sèrie de muntatges audiovisuals que presenten l’atracció fictícia com una experiència extrema, d’un plaer tan intens que condueix a la mort. La instal·lació es pot entendre com una reflexió irònica sobre la mort com a tabú, fenomen característic de les societats occidentals desenvolupades (i la seva estetització com a possible revulsiu) i sobre la cultura del plaer i l’entreteniment. No es convida, però, a qüestionar-se les implicacions ètiques d’aquests símptomes contemporanis.

Tota l’exposició, en definitiva, presenta una evolució futura clarament optimista a condició d’obviar o relativitzar les amenaces esmentades i, en tot cas, tendeix a presentar-les com a ficcions mes pròpies d’un guió de Hollywood. Això, en paraules del mateix Hawking, “seria un error, possiblement el pitjor error de la nostra història”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: