La llei del patrimoni no garanteix la protecció dels edificis més emblemàtics

El Departament de Cultura revisa totes les obres que es fan als edificis protegits, però els criteris d’intervenció són molt vagues
27/01/2015

Un monument no és un edifici com qualsevol altre. Les persones que posseeixen un edifici històric no poden enderrocar-lo ni fer-hi obres si no ho autoritza el Departament de Cultura prèviament. Ara bé, quins són els criteris d’intervenció? Quin és el límit que separa la reforma de l’espoli? La llei del patrimoni és més aviat confusa. Per una banda, estableix que s’han de respectar “els valors” del monument, però, per l’altra, n’autoritza la destrucció parcial si això permet “una interpretació històrica més bona”.

Comptat i debatut, l’única prohibició explícita en aquesta llei és la de “col·locar publicitat, cables, antenes i conduccions aparents en les façanes i cobertes del bé i de bastir instal·lacions (...) que n’alterin greument la contemplació”. Més enllà d’això, les persones que posseeixen un edifici històric poden fer-hi qualsevol cosa, sempre que ho autoritzi el Departament de Cultura. Aquesta ambigüitat facilita intervencions molt agressives, impensables en altres països europeus. La Constitució de Suïssa, per exemple, garanteix la protecció “integral” dels monuments més emblemàtics.

La conversió de la fortalesa de Sant Julià de Ramis en un centre d’art privat no és l’única intervenció polèmica que ha passat per les mans del Departament de Cultura. L’historiador Lluís Buscató recorda que la restauració del Castell de la Trinitat de Roses també va tenir un gran impacte. Perquè el castell pogués acollir exposicions i altres activitats culturals, l’arquitecte Miquel Capdevila va aixecar-hi murs de formigó i va destruir-ne totes les estances interiors. Després de les obres, el Castell de la Trinitat es va convertir en un espai “modern, diàfan i polivalent”, però sense cap relació amb el seu passat històric.

Un dels factors que dificulta la conservació del patrimoni és la influència i el prestigi públic de les arquitectes, superior al d’altres col·lectius professionals. “El que digui l’historiador o l’arqueòleg no té cap valor. En aquest país, l’última paraula la tenen els arquitectes”, afirma Buscató. El fet que les administracions públiques tinguin més en compte l’opinió d’aquest gremi s’explica, en part, perquè les intervencions no sempre tenen l’objectiu de conservar el patrimoni. “Les restauracions, sovint, són una excusa per fer obra pública. És més fàcil trobar diners per a una gran obra que per a una de petita”, diu Buscató.

Intervencions sense seguiment

Un problema afegit és el seguiment de les intervencions. Dídac Gordillo, membre de l’Agrupació d’Arquitectes per la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), reconeix que el Departament de Cultura no disposa de prou recursos per supervisar les obres, de manera que no sempre se segueixen les prescripcions de la Comissió de Patrimoni. Això és precisament el que va passar al poble d’Ullastret, al Baix Empordà. L’any 2013, la comissió va aprovar un projecte de l’Ajuntament per reformar el carrer que dóna la volta a la muralla del nucli històric, però el resultat final no té res a veure amb allò que s’havia plantejat inicialment. Allà on hi havia d’anar una capa d’asfalt i un recobriment granulat, hi va aparèixer una doble capa d’asfalt totalment inadequada per un bé cultural d’interès nacional.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: