La lluita per l’autodeterminació a la segona restauració borbònica

30/09/2014

“Durant la Guerra de la Independència, tota la Nació lluitava perquè teníem dret a la independència, però els cubans no el tenen, com no el tenien els catalans quan van emprendre la seva guerra separatista, ja que Cuba, com Catalunya, és una província espanyola” 
Leopoldo Alas, Clarín el 1896, dos anys abans de la independència cubana

El 6 de desembre de 1978, la major part del poble català va ratificar la Constitució espanyola encara vigent, un dels principals pilars de la segona restauració borbònica, règim de la transició o règim del 78. UCD, AP, PSOE, PCE i PSUC van demanar el vot a favor, com els antics partits que van precedir l’actual CiU. I com a sindicats principals, CCOO i UGT. Era difícil que sortís un resultat diferent a una victòria aclaparadora del sí. Amb la gran excepció del País Basc, els resultats van ser semblants al conjunt del Regne d’Espanya. Vaig ser una de les poques persones d’esquerres que haurien votat no a aquella constitució. Hauria, però no vaig poder-ho fer perquè no es podia votar si eres menor de 21 anys. Fet significatiu: actualment, un 65% de la població del Regne d’Espanya amb dret de vot no va poder participar en aquell referèndum. Coses dels anys. He dit poques persones d’esquerres perquè l’extrema dreta també va demanar –per raons que només hom despitat o malintencionat podria confondre– el vot negatiu. ERC, llavors un partit numèricament molt poc important, va demanar el vot negatiu per raons molt diferents a les de l’extrema dreta franquista.
La meva tradició política va demanar el vot negatiu per raons diverses, però les que m’interessa destacar aquí són dues. Una: perquè la constitució impedia el dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega. Dues: perquè impedia, també, l’autodeterminació de tots els pobles inclosos dins el territori de l’Estat espanyol –o Regne d’Espanya–, ja que imposava la monarquia i, per tant, en aquella constitució, no hi cabia la república. Era evident –com ho és amb molta més empíria acumulada avui– que una constitució que encarregava la unitat d’Espanya a un exèrcit aleshores farcit de franquistes (cosa que no exclou que ara n’hi hagi una proporció gens menyspreable) i que imposava la monarquia designada pel dictador que va morir al llit no podia permetre el dret a l’autodeterminació de les nacions sense Estat ni l’autodeterminació de tots els pobles del Regne d’Espanya. Era evident –i avui sembla que aquesta idea s’estén entre bona part de la població–, però, l’any 1978, no va ser-ho per la dreta ni per quasi tota l’esquerra antifranquista. Va ser un error amb conseqüències de llarg abast.
Han passat quasi 36 anys des d’aquell referèndum constitucional. Dels molts canvis que hi ha hagut des de llavors, n’hi ha dos que estan lligats: la crisi del règim del 78 i la mobilització popular catalana pel dret a l’autodeterminació (o el dret a decidir en què s’ha transformat). Els components de la crisi del règim del 78 són força nombrosos. Un de molt important és el deteriorament cada cop més imparable del sistema bipartidista, format pel PP i el PSOE, que ha governat el Regne d’Espanya al llarg de quasi tota la transició. Són dos partits que, tret d’algun moment excepcional, han coincidit en absolutament tots els aspectes fonamentals que han configurat el règim del 78. Han estat especialment units des del maig de 2010, quan era el PSOE qui governava, amb les mesures de política econòmica que han atacat les condicions materials d’existència de la gran majoria de la població no rica. Un altre component és el deteriorament de la representació política, motivat per la gran corrupció estesa entre molts polítics i la submissió als grans interessos empresarials, amb l’habitual transvasament entre grans empreses i càrrecs polítics (i viceversa). Un tercer component és la caiguda de popularitat de la família reial borbònica, provocada per diferents escàndols, no essent dels menors l’opacitat de la despesa pública de la casa reial. O les brutals i costoses caceres del fins fa poc rei Joan Carles, que incloïen la matança d’un dels darrers bisons que vivien a Europa i d’un ós prèviament emborratxat amb vodka. Una mostra de la talla moral del campechano.

Un 65% de la població del Regne d’Espanya amb dret a vot no va poder participar en el referèndum sobre la Constitució espanyola

L’abdicació del tron en favor del seu fill és un intent de salvar aquesta monarquia decrèpita i corrupta i, amb ella, el règim del 78. Un quart component reactiu de la crisi d’aquest règim és l’atac a les llibertats i, en conseqüència, un augment de la repressió. Però el principal factor de la crisi d’aquest règim de la segona restauració borbònica és, sens dubte, la gran i persistent mobilització del poble català pel dret a decidir. Una mobilització que (cal recordar-ho?) va agafar desprevinguts la majoria dels partits parlamentaris, si no tots. De tant gran com va ser, va aconseguir que, amb el temps, s’hi afegissin partits forjadors del règim del 78. Un altre mèrit, que mai no ha estat suficientment destacat, d’aquest moviment.
Aquesta mobilització tan persistent ha desorientat molta gent. Cal recordar les vegades que, al llarg d’aquests darrers anys, s’han pogut llegir declaracions de polítics, intel·lectuals i patums sobre *l’immediat desinflament* d’aquesta mobilització? Però també n’ha incomodat molts d’altres, normalment provinents de determinades esquerres que només treuen el dret a l’autodeterminació els dies de festa especial, que consideraven que la mobilització pel dret a decidir “distreia d’altres temes més importants”. I ja no cal dir els exabruptes i les frases que passaran a la història de la imbecil·litat. Com aquell “el que estan fent no es pot fer” que afirmà Soraya Sáez de Santamaría. O les molt divertides diatribes contra el nacionalisme (català o basc) pel fet de considerar-lo genèticament excloent o ètnic en comparar-lo amb el civilitzat, democràtic i racional *patriotisme constitucional* (espanyol).
També s’ha confós la sobirania amb tenir moltes competències. Com diria de manera molt planera Antonio Baños: “A Catalunya, se li reconeix una personalitat cultural, idiomàtica i fins i tot legislativa, però se la manté en una minoria d’edat política. No pot sortir de casa, no pot llogar un pis, no pot establir-se pel seu compte. Pot, això sí, decidir la decoració de la seva cambra i gestionar l’assignació que li donen els seus pares”. Quan el que s’exigeix no és que es concedeixin competències, sinó disposar de les que sobiranament es decideixi, s’ha d’estar a casa a les nou de la nit i sense assignació setmanal.
És relativament fàcil, encara que sempre hi ha excepcions, veure els errors, les barbaritats i les fatxenderies dels de l’altre costat. Cal un esforç més gran per veure les que cometen els nostres. Breument: hi ha defenses de la independència de Catalunya que, al meu parer, són completament indesitjables. Unes, per excloents; altres, perquè són econòmicament nefastes. No oblido que, mentre els nostres només poden tenir opinió, els de l’altre costat tenen exèrcit, aparell judicial, tribunal constitucional i, en resum, tots els mitjans d’un Estat.
Durant les properes setmanes, fins que arribi el 9N, s’aclariran bastantes incògnites. I es poden cometre errors que poden resultar fatals. Però, si hi ha alguna cosa que crec que pot mantenir les possibilitats d’èxit (i no garantir-les, perquè això és impossible de predir), és lligar el dret d’autodeterminació del poble català amb l’enfonsament del règim del 78. Poden haver-hi distintes tàctiques, poden haver-hi moltes diferències en d’altres punts. És inevitable quan tanta ciutadania, partits tan diversos i sindicats i moviments socials tan diferents participen d’un mateix procés. Però aquest lligam entre l’enfonsament del règim del 78 i el dret d’autodeterminació del poble català és ineludible. I requereix d’aliats al conjunt del Regne d’Espanya. Costa, però se n’estan trobant.
Fa poc, l’historiador Josep Fontana declarava: “Avui, vivim una batalla més d’una guerra molt llarga en la qual cal repensar si val la pena seguir lluitant pel que estem lluitant. Jo crec que sí”. No es pot fer un resum més clar de la situació que tenim al davant.

Daniel Raventós

Comitè de Redacció a ‘Sin Permiso’ i professor de la Facultat d’Economia (UB)

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: