Necessitem una moda lenta

17/05/2016

L’acceleració dels ritmes de la indústria tèxtil també ha alterat els ritmes de producció de les matèries primeres i, específicament, del cotó. En aquest article, l’autora explica els processos de producció del sector des d’una perspectiva crítica i reclama canvis profunds

/ZULEMA GALEANO

 

Elena Salcedo explica, al seu llibre Moda ética para un futuro sostenible, que la indústria de la moda és la segona indústria més contaminant, després de la indústria alimentària. Que la moda genera més de vint impactes directes, ja siguin ambientals o, per descomptat, socials. Que el del tèxtil és el segon sector de consum més important, només per darrere del de l’alimentació. Que prop del 90 % de la roba que circula pel món és consumida per un 1 % de la població. Que un de cada sis treballadors d’arreu del món treballa a la indústria de la moda. I que una samarreta necessita dos mil litres d’aigua per ser produïda.

Necessitem, doncs, una moda diferent, més sostenible, més ètica i més justa, però, sobretot, necessitem una moda més lenta. Voldria intentar explicar el perquè de la necessitat d’alentir la moda a través d’un triple paral·lelisme comparatiu, analitzant el ritme general de la indústria de la moda, el ritme de creixement del cotó convencional i el ritme de creixement del cotó orgànic. La comparativa ens permet entendre per què el tempo frenètic amb què consumim moda està afectant directament el sòl que ens sosté i el menjar que ingerim.

El sector abandona el model convencional

El ritme de la moda sempre ha estat tan frenètic? La moda, entesa com a elaboració de peces de vestir i també com l’expressió d’allò que és tendència, té un cicle de vida curt. El que passa, el que caduca i ens incita a consumir, havia mantingut dues temporades ben diferenciades fins a finals del segle xx. La temporada del fred, els sis mesos que es troben entre la tardor i l’hivern, i la temporada de la calor, la resta de mesos compresos entre la primavera i l’estiu. Aquesta estacionalitat discriminatòria –tenint en compte que no tota la població mundial viu sota les mateixes estacions– crea un ritme de producció determinat, de demanda de matèria primera i de consum pautat. Tot és fàcilment previsible i molt fàcilment controlable.

La convenció d’una moda dividida en dues temporades creava un ritme de producció determinat, però la indústria va començar a accelerar els seus ritmes a finals dels anys 80

La indústria de la moda va començar a accelerar els seus ritmes a finals dels anys 80 i principis dels 90. La deslocalització de les produccions, el lliure comerç, la mà d’obra barata, l’esclavatge als països menys afavorits i el capitalisme sàdic en què vivim han propiciat que les multinacionals del sector redueixin els costos de producció, de distribució i de venda i augmentin exponencialment els seus beneficis, fet que ha contribuït a fer que la indústria de la moda canviï d’estratègia. Han aparegut les col·leccions càpsules, les col·leccions creuer i les col·leccions resort. Són maneres diferents de fer referència a col·leccions pensades per fer-nos continuar desitjant roba que no necessitem, propiciades, totes elles, per grans multinacionals amb capacitat de generar més oferta que demanda. Ara, no solament les grans cadenes ofereixen novetats cada més: els dissenyadors i les grans cases de costura s’han hagut d’inventar petites col·leccions entremig de les dues grans col·leccions anuals.

Les matèries primeres de la moda

La demanda de matèria primera marca l’inici de la producció de les col·leccions presentades a la passarel·la o en altres formats. La principal matèria primera del sector tèxtil són les fibres. Per obtenir teixit, necessitem fil; i el fil l’obtenim de la fibra. Alguns materials són més sostenibles i altres són molt més contaminants i barats. Les fibres es divideixen en tres grans grups: les fibres naturals, les artificials i les sintètiques. Resumidament, les fibres naturals poden ser d’origen vegetal o animal, com el cotó, la llana o la seda. Les fibres sintètiques s’obtenen a partir del petroli, com el polièster o el nylon. I les fibres artificials són les fibres d’origen vegetal que han estat sotmeses a processos químics: un exemple seria la viscosa, que prové de la cel·lulosa dels arbres. Actualment, la fibra més utilitzada dins el món de la moda és el polièster. Es pot fer a mida de les necessitats dels dissenyadors i pot imitar qualsevol fibra vegetal (en aspecte, no en propietats). A causa de la seva versatilitat i el seu cost baix, representa un 48% del total de fibres utilitzades. Genera un gran impacte ambiental durant la seva elaboració i triga més de cent anys a descompondre’s.

Recursos com les col·leccions càpsula o les col·leccions creuer són producte d’unes grans multinacionals amb capacitat de generar més oferta que demanda

La segona fibra més utilitzada al sector tèxtil, amb un 28% del total, és el cotó. És un material molt antic, elàstic i transpirable, que podem usar tant a l’estiu com a l’hivern. És natural i fàcilment biodegradable quan es manté pur. La planta creix amb una estacionalitat marcada durant els mesos càlids. No és massa exigent amb la tipologia de sòls i, per tant, en trobem cultius a molts països del món. Però utilitza una gran quantitat d’aigua durant el seu creixement i aquest és un dels seus impactes principals. El cotó orgànic, el cotó que no ha estat modificat genèticament, que es cultiva a partir de mètodes ecològics i sostenibles i respectant el ritme de creixement de la planta, triga entre vuit i nou mesos a florir fins que se’n pot collir la fibra.

El cotó és la segona fibra més utilitzada al sector tèxtil, però el creixement de la planta no respon als ritmes exigents de la indústria, que mira d’accelerar-lo amb l’ús d’aigua i pesticides

Si, per una banda, tenim un ritme de demanda de fibra semestral per produir les noves peces de temporada que trobarem a les estanteries de les botigues i, per altra banda, tenim un ritme natural de creixement de la planta d’entre vuit i nou mesos, ja podem percebre un petit desajust en els ritmes. Com que la indústria ha incrementat les col·leccions multiplicant-les com a mínim per dos, comencem a veure que el creixement de la planta no respon als ritmes exigents de la indústria. I què fa el sector per solucionar-ho? En comptes d’alentir el ritme de producció de les col·leccions, accelera el creixement de les plantes de cotó afegint-hi pesticides, fertilitzants, plaguicides i més aigua, molta més aigua. La química ha estat la solució que ha permès, fins ara, poder cobrir la demanda de cotó que exigia el sector. Les plantes de cotó creixen a un ritme d’entre tres i quatre mesos per abastir les multinacionals, que generen una oferta infinita que la ciutadania no demana.

La petja ecològica del tèxtil

La pregunta següent és obvia: quines conseqüències té tot això? Per començar, l’empobriment i l’assecament dels sòls, la contaminació de les aigües i la desertificació de zones de regadiu amb monocultius i agricultura intensiva. Un trist exemple és la desaparició del mar d’Aral, a l’Uzbekistan. Aquest país ha estat, històricament, un gran productor de cotó. La seva extensa zona de regadiu destinada a aquests camps ha tingut un final catastròfic, tant a nivell ambiental com a nivell social. El mar ha desaparegut i ha deixat un sòl tan altament contaminat per la química aplicada als monocultius que pràcticament no s’hi pot cultivar res. Això ha comportat l’empobriment de la població, amb els corresponents desplaçaments i moviments migratoris. Enrere, queda una terra àrida i improductiva i una aigua escassa i totalment salinitzada.

Les conseqüències ecològiques són catastròfiques; per això, cal una moda lenta que respecti el ritme natural del planeta i que deixi d’embrutar el món

Equilibrem el ritme, doncs, tant del consum com de la producció. Respectem els ritmes naturals de creixement de les plantes i els animals. Necessitem una moda lenta, roba feta a poc a poc, pensada per la gent, creada quan aquesta la necessita. Fem roba de qualitat que allargui els cicles de vida dels materials utilitzats. Tornem a la roba el seu valor real i paguem un preu just per ella: així podrem crear salaris dignes per als treballadors de la confecció.

Quan parlem de moda lenta, moda sostenible o moda ètica, ens referim al conjunt de processos i tècniques per crear les peces de vestir. Excloem del concepte el seu vessant més temporal i de tendència que caduca i queda obsoleta. Necessitem una moda lenta que respecti el ritme natural del planeta, que cuidi les persones involucrades en tot el procés productiu de la roba que vestim. I, sobretot, necessitem una moda lenta que deixi d’embrutar el món.

 

*Clara Mallart és ecodissenyadora

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: