Impressions

La nostra classe dirigent (II)

09/01/2017

Si mirem els casos de corrupció en què estan implicats els nostres dirigents, en el volum II de Llums i taquígrafs, titulat “Temps de canalles”, podrem comprovar que, com bé diu el llibre, el pujolisme és un “sistema integral de poder”, que comprèn Jordi Pujol i la seva nissaga, el seu entorn polític, o alts càrrecs de confiança, i el seu entorn social, o agents incrustats en el sistema empresarial, jurídic i cultural. Però si ens limitéssim al pujolisme, no podríem apreciar l’altra cara de la corrupció catalana, perquè el seu funcionament, en el pla de l’hegemonia, o sigui, de l’acceptació/ocultació, demanava uns còmplices necessaris, que van ser els sociates. La sociovergència, en efecte, era un acord tàcit de repartiment del pastís del bé públic entre les capes de poder creades per l’aparell autonòmic, subordinat a l’ordre administratiu de l’Estat: Generalitat, diputacions, ajuntaments --qui en detenia el poder, se n’aprofitava. Els convergents es van fer amb l’aparell de la Generalitat, ajuntaments menors i consells intercomarcals, mentre que els sociates es quedaven diputacions i ajuntaments de gran calat, començant pel de Barcelona. Fins que l’ambició maragalliana de substituir el pujolisme ho va fotre tot en l’aire amb la denúncia del “problema del 3%” i la consegüent amenaça d’Artur Mas de partir peres.

La sociovergència, en efecte, era un acord tàcit de repartiment del pastís del bé públic entre les capes de poder creades per l’aparell autonòmic

Com a exemple palès, aquestes instruccions d’un capitost de gran empresa constructora a la Vila Olímpica de Barcelona, cap al 2002: “La obra grande del ministerio la conocemos todos, la sabemos todos, no se trata de estar en la terna, se trata de modificar las condiciones de licitación... Eso de cambiar la licitación se hace con dinero para que quien pueda cambie lo que haya que cambiar y para que, al margen de la terna ineludible, que no se la salta nadie, salgamos adjudicatarios antes de cerrar el plazo... Si no podemos ganarlas todas, no lloraremos por la leche derramada, aumentaremos la rentabilidad de las obras ya en cartera mediante la conocida fórmula del fait accompli: el que se ha metido ya la comisión el el bolsillo, calla la boca. Aquí, en Cataluña, donde nos han birlao la línea 5 del metro, estamos en una escala mayor que la de los vascos, más favorable... Esos se creen que los catalanes, sí, los independentistas, como los llaman en la sede de Madrid, se conforman con el 20% del IVA y son remisos a untar... Si hubiéramos hecho como ellos, no tendríamos ni el Besòs ni la línea 9 del metro. Estamos consiguiendo que para contratar con el Ayuntamiento sea la propia Generalitat quien nos recomiende...”.

La qüestió central és que la nostra corrupció s’adiu amb el que passa a tot arreu, dins la tònica de subordinació del poder al capital i el consegüent parasitisme d’aquest sobre l’Estat. I, com sigui que és així, podem dir que disposem d’uns dirigents preparats per fer-se càrrec d’un futur nou Estat, sense trencar la lògica del nostre temps pel que fa a la privatització del bé comú i, per tant, a la corrupció de les estructures representatives a tots els nivells de l’administració pública.

Però, ¿és possible revertir aquesta tendència?

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: