Les obreres de la fàbrica de Martorelles

Malgrat l’empitjorament de les condicions laborals, estan molt orgulloses dels productes que hi fan. Diuen que no volen donar noms i que prefereixen parlar com a col·lectiu: “Som un equip, la plantilla de Valeo”. I així hem recollit les seves aportacions
20/10/2015

Davant les portes de la fàbrica, bloquejades amb una barricada de pneumàtics, fa tres mesos que s’hi aixeca tot un poblat vaguista. Les treballadores s’han dividit en tres torns per fer guàrdia les 24 hores en una instal·lació de mitja dotzena de carpes. A mitja tarda, el campament està habitat per una trentena de persones. A més de debatre i preparar les accions sindicals, les treballadores maten les llargues hores de permanència fent petar la xerrada, llegint la premsa i jugant al dòmino. Totes les dones del grup estan assegudes en una mateixa taula, fent braçalets i altres treballs manuals que vendran als mercadillos per fer diners per a la caixa de resistència. Ens hi apropem. Inicialment, mostren reticències a ser entrevistades, però es van animant i ens regalen un relat coral excepcional. La majoria d’obreres de Valeo fa més de vint anys que treballen a la fàbrica. Moltes d’elles estan afectades de diverses patologies arran de la feina a les línies de muntatge.

Plantilla en vaga que vam entrevistar a la fàbrica de Martorelles  / Marc Rude
 

 

Com estan els ànims després de tres mesos de vaga?

Estem fotudes, no ho negarem. Però la moral la tenim alta, altíssima. Tenim esperança que l’empresa recapaciti sobre la seva decisió; si no la mantinguéssim, no estaríem aquí. D’altra banda, som i sempre hem sigut una plantilla molt unida: per exemple, en anys anteriors, quan no entraven gaires comandes i l’empresa volia acomiadar treballadores, ens posàvem d’acord per fer totes menys hores i que no hagués de marxar ningú.

 

Abans de rebre la notícia del trasllat, estàveu satisfetes amb la feina?

Fa set anys que suportem la crisi. Hem patit tres ERO i se’ns ha sotmès a una sobrecàrrega brutal: hem arribat a treballar deu i dotze hores perquè sortís la feina. Cada cop més explotades, amb més precarietat... però, durant tot aquest temps, hem col·laborat, hem sigut flexibles i ho hem donat tot per l’empresa. La direcció ens deia que arribarien més inversions, fins i tot va firmar un Pla Industrial que garantia la permanència de la planta... I, ara que tot tornava a començar a anar bé, ens diuen això. Tot és fruit d’una estratègia malaltissa i malèvola. Ens han explotat fins a treure’ns tot el suc i, després, adéu.

 

Dues de vosaltres dueu embenatges al canell. Us heu lesionat treballant?

Moltes de nosaltres patim lesions per culpa del treball repetitiu prolongat en el temps: tendinitis, problemes del nervi carpià... A algunes de nosaltres, fins i tot ens han hagut d’operar. Ara ens deixaran sense feina i fotudes: les patologies que ens ha creat Valeo dificultaran que ens contractin en una altra banda. El problema principal, però, és que se’ns reconegui la malaltia professional. Tothom que ho ha sol·licitat ha hagut de denunciar, perquè ni l’empresa ni la seva mútua han volgut reconèixer aquestes patologies, que qualsevol metge de la Seguretat Social diagnosticaria de seguida. A més, l’empresa marca una escala mitjançant la qual les persones que estan de baixa són retribuïdes en funció de la quantitat total de treballadores que ho estan: si menys d’un 3% de la plantilla està de baixa, la persona que l’agafa cobra el 100%; si el percentatge és més gran, es reben compensacions més baixes. Una altra qüestió són les males condicions de seguretat: només arreglen les coses quan hi ha accidents. No poden dir que desconeixen els riscos, perquè estan denunciats.

 

Unes condicions lamentables, pel que veig...

A la fàbrica, tenen penjat un cartell amb un certificat top employer que diu: “Aquesta empresa cuida els seus treballadors”. Per justificar-ho, fan dies de portes obertes, àpats amb els directius i xorrades d’aquestes. Una auditoria interna de l’empresa va considerar que la nostra planta és la que té la millor logística de totes les que Valeo té repartides pel món i la setena fàbrica més eficient a escala mundial. La direcció ni tan sols ens va donar les gràcies.

 

La decisió del trasllat us va arribar per sorpresa? No sospitàveu res?

Prèviament, ja s’havien endut dues línies de producció a Saragossa, on no s’ha superat mai la qualitat de la producció que traiem aquí. Aquesta primavera, ens van anunciar que havia arribat una comanda especial de la Xina. Hi havia tanta feina que va entrar gent d’ETT i això els va obligar a paralitzar l’ERO. Vam començar a sospitar alguna cosa arran dels embalatges que posàvem. Les peces s’empaqueten de manera diferent depenent de si han de ser transportades per mar o per terra. Era molt estrany que ens fessin posar embalatge terrestre a productes destinats a la Xina: és molt més lògic que s’enviïn pel port que no a través de tota Rússia. Ara sabem que el que volien era fer stock, perquè ja tenien preparada la decisió del trasllat i preveien que comportaria vaga. D’aquesta manera, aquest mes han pogut continuar subministrant peces a la Seat i a la Nissan.

 

Com us afectaria haver d’anar a treballar a Saragossa?

La majoria tenim al voltant de 40 anys i ja tenim una vida estable, amb tot el que això comporta. Tenim tota la família i els amics aquí. Hi ha companyes que tenen els pares a l’hospital, altres que estan separades i comparteixen la custòdia... Els nostres fills van a l’escola aquí; molts estan en edats difícils en què arrancar-los del seu entorn podria ser fatal. No és un simple trasllat: ens demanen que deixem el marit, les criatures, els avis... Les nostres parelles treballen aquí, per tant, hauríem de llogar un segon pis allà –com el pagaríem?– i anar-nos-en-hi soles. Saben perfectament que no ens hi avindrem: el que volen és que diguem totes que no i enviar-nos al carrer. Ho veiem, per exemple, amb el fet que no han preparat res per al trasllat. Tota la maquinària encara és aquí; a la fàbrica no s’ha mogut res des del juliol.

 

Quedar-se a l’atur en la situació actual pot ser realment complicat...

La mitjana de la plantilla té 44 anys. Ara, han sortit ajudes per aturades menors de 23 i majors de 46, però, i les que estem al mig? I, si alguna decidís fer aquest sacrifici tan gran i acceptar el trasllat, tampoc sap quina estabilitat laboral tindria allà, tenint en compte que estem en una empresa que no compleix amb els acords. Possiblement, els treballadors de Saragossa seran els propers que aniran al carrer.

 

M’han explicat que alguns polítics han passat per aquí a donar-vos suport. Veieu alguna esperança en l’àmbit institucional?

Ara que ha passat el boom de les eleccions, el tema s’ha silenciat una mica. Esperem que els polítics tornin de cara a les generals. Però nosaltres també estem en lluita perquè el govern està aixafant els treballadors. La reforma laboral que han fet és un delicte: cal derogar-la. Els salaris i els contractes d’avui en dia són una nova forma d’esclavatge. Els països que es diuen desenvolupats tracten els treballadors com si fossin putos esclaus. Si et poses malalta, t’acomiaden sense cap problema, perquè en tenen 100 més al darrere esperant per ocupar el teu lloc. L’Estatut dels Treballadors només els serveix per eixugar-se el cul. Si no lluitem nosaltres per tots els treballadors, qui ho farà?

 

Voleu fer arribar un darrer missatge a les lectores?

Nosaltres som especialistes i operàries qualificades. La nostra plantilla és molt polivalent: sabem fer evaporadors, calefactors, radiadors... No demanem la lluna, simplement, el que és just. Hem acceptat moltes rebaixes de condicions per tenir estabilitat laboral i familiar, però ja hem dit prou. És important que aparegui la informació de la caixa de resistència i que la compartiu a les xarxes. La gent ha de ser conscient que nosaltres no estem percebent cap tipus de retribució econòmica: depenem totalment de la caixa. Només aguantarem si tots hi aportem.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: