Okupar per construir en comunitat

Són molts els projectes autogestionats que, arreu dels Països Catalans i durant molts anys, han germinat en espais okupats que s’han guanyat a l’especulació o s’han recuperat de l’abandó. En aquests espais, s’hi han desenvolupat i experimentat noves pràctiques de gestió i intervenció comunitària, gestionades pel teixit associatiu i veïnal. Visitem quatre d’aquests espais amb realitats ben diferents per conèixer la seva història, el seu present i els seus reptes de futur, quina relació tenen amb les administracions públiques i quin model practiquen i defensen.

CAN MASDEU Collserola
"Som una barricada contra el creixement de la ciutat"

Una sentència judicial amenaça el futur d’una antiga masia on, des de fa quinze anys, s’aposta pel cultiu d’aliments, l’educació i altres activitats

Can Masdeu és una font de projectes innovadors dins el món de l’agroecologia  / RAMON SERRA
Can Masdeu és una font de projectes innovadors dins el món de l’agroecologia  / RAMON SERRA

Sobta, passar –en poc més de deu minuts– de la bulliciosa plaça Karl Marx i la ronda de Dalt (al barri barceloní de Canyelles) al camí de Sant Llàtzer primer i, tot seguit, al cor de la vall de Can Masdeu. És una autèntica porta a Collserola i a la natura. Uns metres més endavant, trobem un camí que condueix a Can Masdeu, una antiga masia que es va convertir en leproseria a principis del segle XX i fins als anys 60. Des de 2001, una marquesina anuncia un nou projecte comunitari. Vall de Can Masdeu: Espai Social Autogestionat.

“Quan vam okupar la masia, el desembre de 2001, els objectius eren dos: muntar un projecte de vida i un centre social partint dels principis de l’ecologia social i acollir una trobada internacional d’activistes contra el canvi climàtic”, rememora Guillem Tendero, que forma part del projecte des dels inicis. “Els col·lectius de Nou Barris ja havien detectat l’espai feia anys, però ningú s’havia atrevit a ocupar-lo, perquè era molt gran, duia 50 anys abandonat i era bastant fantasmagòric”, recorda.

El maig de 2002, cinc mesos després de l’okupació, les noves habitants de la vall van resistir un intent de desallotjament que va ser molt mediàtic i va posar el focus en els interessos especulatius a Collserola. Les 35 hectàrees de la vall són propietat de la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el patrimoni és gestionat per la MIA (Molt Il·lustre Administració), una institució creada a principis del segle XV i que actualment està integrada per dos representants de l’Ajuntament de Barcelona, dos de la Generalitat de Catalunya i dos del bisbat, que han de prendre les decisions per consens. “En el moment del desallotjament, es va destapar que hi havia un acord de compravenda dels terrenys amb la immobiliària Sanahuja, que volia requalificar el sòl i construir-hi un complex residencial de luxe pels jubilats del Col·legi de Metges de Barcelona”, explica Tendero. “El problema que tenien és que Can Masdeu estava catalogat com a Patrimoni Històric, per tant, estaven esperant que caigués pel seu propi pes. Quan vam entrar i el vam començar a rehabilitar, els vam aixafar la guitarra”, afegeix.

La fundació va guanyar als tribunals i la via judicial està exhaurida. Actualment, hi ha una sentència favorable al desallotjament que encara no s’ha volgut fer efectiva. Tendero, com tota la comunitat de Can Masdeu, emet un missatge de resistència: “Som una barricada contra el creixement de la ciutat. Hem de conservar aquest espai”.

Autogestió i agroecologia

Can Masdeu no solament és una barricada, sinó també una font de projectes innovadors dins el món de l’agroecologia. Actualment, hi ha cinc projectes que vertebren l’activitat del centre: els horts comunitaris, el Punt d’Informació de Collserola –PIC, un centre social que obre la meitat de diumenges de l’any i programa activitats i dinars–, un projecte d’educació agroecològica per mostrar el funcionament de la vall a diferents grups, un bosc comestible i la comunitat de vida –que agrupa les 25 persones adultes i les cinc criatures que viuen a Can Masdeu i dinamitzen les activitats.

Catorze anys després, el projecte vol créixer i posar el focus sobre l’Hospital de Sant Llàtzer, un edifici buit de 7.500 metres quadrats que actualment compta amb vigilància. La comunitat de Can Madeu va presentar la campanya Més Vall de Can Masdeu el 14 de maig, en el marc del catorzè aniversari de la resistència al desallotjament. “Fa pocs mesos, hem sabut que la Fundació Hospital de Sant Pau vol desenvolupar un equipament sociosanitari per a persones amb patologies duals en aquest espai. Arran d’aquesta notícia, ens hem tornat a plantejar quin és el nostre projecte per aquest espai i hem fet una proposta oberta al debat perquè, a Sant Llàtzer, s’hi faci un punt d’informació de Collserola i un centre de recerca aplicada en agroecologia, sobirania alimentària i permacultura”, explica Tendero.

Tots els projectes de Can Masdeu tenen un punt en comú: es desenvolupen al marge de les administracions públiques; i volen continuar de la mateixa manera. Tendero ho resumeix així: “Tenim la nostra dinàmica i no volem res de l’Ajuntament ni de les administracions públiques, només que retirin la denúncia i ens deixin tranquils. Que ens deixin mantenir i desenvolupar aquesta experiència de gestió comunitària rurbana”.

 

-----------------------

CAN SANPERE Premià de Mar
"Núñez i Navarro és el principal monstre que ens hem de treure del damunt"

Des de 2013, l’edifici d’una antiga fàbrica tèxtil acull un centre social autogestionat. Una consulta ciutadana va avalar la continuïtat d’un projecte que encara està amenaçat

 

Preparatius de la celebració del tercer aniversari de l’espai  /CAN SANPERE
Preparatius de la celebració del tercer aniversari de l’espai  /CAN SANPERE

 

Amb només dos quilòmetres quadrats d’extensió, Premià de Mar és el quart municipi amb més densitat de població de Catalunya, només superat per Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat. En ple centre de la localitat, trobem Can Sanpere, una fàbrica tèxtil en desús de 9.500 metres quadrats. Fa més d’una dècada que tot el teixit veïnal reivindica que, en aquella àrea, s’hi construeixi una zona de parcs i equipaments públics que permeti oxigenar el municipi.

En aquesta lluita, s’enfronten a un enemic fort: la immobiliària Núñez i Navarro, que manté la propietat de la fàbrica i vol enderrocar-la des de fa anys per construir-ne una altra o per forçar una requalificació del sòl. Per la via judicial, Núñez i Navarro va acabar aconseguint la llicència per construir una nova nau. Quan la constructora va comunicar a les entitats que havien de buidar l’espai (hi havia un acord verbal per fer-lo servir de magatzem de material), es va reactivar la Plataforma Can Sanpere 100% Públic, que va decidir ocupar l’espai el 3 d’abril de 2013.

Tres anys després, el projecte ha resistit, s’ha expandit i ha madurat. Fent una visita a l’espai, es poden apreciar els múltiples usos que l’omplen de vida: un centre social autogestionat –on es fan xerrades, concerts i cafetes–, una biblioteca que s’utilitza regularment per fer reforç escolar, un camp de futbol, un espai d’art i de circ, una sala de ball, un estudi de ràdio, un rocòdrom o un parc de skate en construcció. Fins i tot hi ha una nau ruïnosa i en procés de rehabilitació que també té un ús esporàdic: la demanen equips audiovisuals o grups de música per enregistrar els seus vídeos. Durant el recorregut, és inevitable topar en algun moment amb la Blea (diminutiu d’assemblea), una gata de color marró clar que s’ha convertit en la mascota de la comunitat de Can Sanpere.

"A vegades, la participació a través de vies institucionals s’usa per diluir o reconduir el conflicte. Ara estem encallats", diu Andreu Mumbrú, de l’assemblea de Can Sanpere

“Núñez i Navarro és el principal monstre que ens hem de treure del damunt. L’objectiu principal pel qual treballem és l’expropiació”, afirma Andreu Mumbú, membre de l’assemblea. Tots els partits del consistori s’han manifestat a favor d’expropiar l’espai per convertir-lo en zones verdes i equipaments. Fins i tot es va celebrar una consulta el desembre de 2014, en què, malgrat la poca participació –inferior al 10%, però similar a altres processos d’arreu del territori–, el  a l’expropiació va ser aclaparador. “Aquest procés va generar cert desgast intern, pel nivell de mobilització i perquè no hi va haver una campanya d’informació gaire treballada per part de l’Ajuntament”, lamenta Mumbrú. “El mandat popular és clar i cal executar-lo, però el consistori es posa de perfil i no veiem que faci gaires passos. A vegades, la participació ciutadana a través de vies institucionals s’usa com una manera de diluir o reconduir el conflicte. Ara, en aquesta via, estem encallats”, afegeix.

La plataforma també denuncia que, mentre es preparava la consulta, l’Ajuntament negociava una permuta amb empreses privades del poble: van plantejar alliberar Can Sanpere a canvi de fer un bloc de pisos, un Mercadona i altres edificacions en un altre terreny públic. Això també va generar un fort malestar.

Un pas més endavant que les institucions

Malgrat el desgast de la dinàmica institucional, l’assemblea de Can Sanpere va decidir que continuaria mantenint contactes puntuals amb les administracions per exercir pressió, controlar que s’avanci en la via de l’expropiació i aconseguir informació. Alhora, però, miren de definir el model de gestió comunitari i l’ús de l’espai que volen. Mumbrú considera que és una feina imprescindible: “Estem en ple debat per elaborar dos documents de manera participada amb tot el teixit associatiu i veïnal: un reglament de règim intern i un pla d’usos de l’espai, que es debatran a la propera assemblea extraordinària”.

La gent que participa a l’espai manté contactes puntuals amb les administracions per exercir pressió, per controlar que s’avanci en l’expropiació i per aconseguir informació

“Quan es tingui el debat del model de gestió després de l’expropiació, no succeirà el mateix si diem que volem un centre social i prou o si presentem un model travat, debatut, presentat i conegut per tothom”, explica. “També estem tenint el debat de com incorporem l’economia social i solidària al projecte i fins on acceptem la relació monetària en aquest espai. És important anar sempre un pas més endavant que les institucions”, afegeix.

 

-----------------------

ATENEU POPULAR DE 9 BARRIS Nou Barris, Barcelona
"El nostre model fa 40 anys que funciona i això ens dóna força davant de qualsevol govern"

L’any 1975, el moviment veïnal del barri es va avançar al desplegament de l’Ajuntament democràtic. L’ateneu que en va resultar és un model d’encaix de cultura, art i treball social sota gestió comunitària

La formació i la pràctica de les arts circenses s’ha convertit en una de les senyes d’identitat del projecte / RAMON SERRA
La formació i la pràctica de les arts circenses s’ha convertit en una de les senyes d’identitat del projecte / RAMON SERRA

 

“Si desaparegués l’Ateneu Popular de 9 Barris, aquesta zona seria un desert cultural i social”, afirma Toni Llotge. Es presenta com a activista sociocultural, però, a més, ha estat coordinador i membre des de l’inici d’un dels projectes de gestió comunitària més consolidats de Barcelona: l’Ateneu Popular de 9 Barris.

L’origen d’aquest projecte es remunta a l’any 1975. El moviment veïnal del barri va decidir okupar i desmuntar una planta asfàltica, construïda entre Roquetes i la Trinitat Nova, per convertir-la en un espai per a la cultura i el jovent. El 1977, l’Ateneu Popular es va presentar públicament amb la “festa de les 30 hores”, a la qual van acudir més de 50.000 persones. “Era un moment d’efervescència social: tot era possible”, recorda Llotge, que a més reivindica el naixement d’un projecte totalment nou: “No teníem experiències similars en què emmirallar-nos al nostre voltant. El nostre referent van ser els ateneus republicans del 36”.

"Els primers deu anys, tot es decidia a través de l’assemblea. A poc a poc, es va veure la necessitat d’enfortir l’associació que gestionava l’espai", explica l’activista 'Yoyi'

Durant el seus quaranta anys de vida, l’Ateneu s’ha convertit en un pol de creativitat artística, activitat cultural i cohesió social. Una tarda qualsevol, hi trobes famílies prenent un cafè, infants jugant a pilota, tallers de teatre o música i joves que pugen i baixen amb entusiasme la rampa que condueix a la carpa de circ, l’activitat estrella de l’espai i tota una referència a escala europea. “A través del circ, s’ha fet molta feina cultural i també social: es va ensenyar a anar amb xanques als nens i les nenes que voltaven pel carrer. Aleshores, ells anaven al seu barri, ensenyaven com ho feien, es relacionaven amb altres infants... Això ha fet que es reduís la conflictivitat social, perquè la cultura és un element de relació i cohesió fonamental”, explica Joan López, Juanillo, coordinador dels tallers de circ i, fins fa uns anys, president històric de l’ateneu.

Un model que funciona

A base d’assemblees, debats i 40 anys d’experiència, l’Ateneu ha pogut definir a la pràctica un model de gestió comunitària que funciona. “Els primers deu anys, tot es decidia a través de l’assemblea. A poc a poc, es va veure la necessitat d’enfortir l’associació Bidó de 9 Barris que gestionava l’espai i, per això, vam organitzar les jornades Omplim el Bidó, moment en què es van consolidar els valors de l’Ateneu que mantenim ara”, explica Aurora Álvarez, coneguda per tothom com a Yoyi, activista del centre des de l’inici i coordinadora de serveis. “Tenim molt clar quin és el nostre projecte i per quin model apostem: un equipament públic gestionat de manera comunitària per l’associació Bidó de 9 Barris i amb un topall màxim del 50% de la inversió provinent de subvencions públiques, per mantenir la independència del projecte”, afegeix.

L’entitat ha mantingut una relació tensa amb les institucions públiques, especialment amb l’Ajuntament, però no renuncia a relacionar-se amb el govern municipal

L’Ateneu sempre ha marcat distància amb els partits polítics i els sindicats, que no poden utilitzar l’espai per fer actes. Històricament, la relació amb les institucions públiques ha estat tensa, especialment amb l’Ajuntament de Barcelona. “Ens vam desenvolupar més ràpid que el mateix consistori. Quan vam ocupar l’espai, s’estava reconstruint l’Ajuntament democràtic i pràcticament no hi havia govern. Deu anys després, ens trobem una institució forta i organitzada que reclama l’espai, però nosaltres podem plantar cara perquè ja sabem què volem i sabem que funciona”, comenta Llotge.

Després d’intentar desallotjar l’espai per convertir-lo en un centre cívic, el govern del PSC de Barcelona va acabar signant –per primera vegada a la ciutat– un conveni de cessió de la gestió a l’associació Bidó de 9 Barris, que dura fins avui. És una excepció al model hegemònic de centre cívic, gestionat per l’administració o per empreses privades, que fins ara ha promogut l’Ajuntament. “El nostre model funciona i té suport popular i això ens dóna força davant de qualsevol govern. Els polítics no tenen cap mena de voluntat de donar suport a les coses que no controlen. Això està molt clar i continua sent així, encara que sigui amb els nous”, afirma Yoyi.

Tot i marcar distàncies, l’Ateneu no renuncia a relacionar-se amb el govern municipal. “Volem que l’Ajuntament inverteixi en el nostre projecte i ens doni diners per cultura, perquè també són els nostres diners”, afegeix Yoyi. Llotge ho completa: “No ho veiem com un pacte amb l’administració, sinó com una reapropiació dels diners públics. Nosaltres fem una funció pública”.

 

---------------------------

CSOA L’HORTA València
"Van voler soterrar-nos, però no sabien que érem llavors"

L’any 2012, un grup de persones provinents de diversos col·lectius va impulsar un centre social okupat en una parcel·la pagesa engolida per l’expansió urbana de València. Ara, en aquest espai, centenars de persones treballen l’agricultura urbana i la cultura comunitària

Els horts del centre són ecològics i estan orientats a l’autoconsum / GINA THORNTON
Els horts del centre són ecològics i estan orientats a l’autoconsum / GINA THORNTON

 

El CSOA L’Horta es troba a la part est del barri de Benimaclet, al final del carrer Diógenes López Mecho, al costat de la plaça rebatejada amb el nom de les Tretze Roses. A l’entrada, hi ha una tanca i un mural que anuncia l’espai amb una frase molt significativa: Van voler soterrar-nos, però no sabien que érem llavors. Aquest lema reivindica l’essència de recuperació popular d’espais que defineix el projecte. L’any 2012, un grup de persones varen decidir reapropiar-se d’una parcel·la pagesa engolida per l’expansió urbana i posteriorment abandonada per crear un espai d’autonomia i resistència. “Vaig ser una de les persones que okupàrem cap a l’abril de 2012. El grup era inicialment divers, algunes veníem de pràctiques llibertàries i d’altres veníem del 15-M”, valora una d’elles.

"Unes 300 persones participen als horts, organitzant-se de manera assembleària. És de les assemblees més multitudinàries on he estat", comenta una de les persones implicades

En entrar al centre, es poden observar els horts comunitaris i ecològics, dividits en parcel·les i orientats a l’autoconsum. La tasca de recuperació de l’horta valenciana comença al barri que un dia va ser poble. “Unes 300 persones participen als horts, organitzant-se de manera assembleària. És de les assemblees més multitudinàries on he estat”, comenta Joan Vinyals, una de les persones que treballa la terra de L’Horta. “És una experiència important en defensa de la sobirania alimentària i, com totes, es pot millorar. És un procés d’aprenentatge, potenciador de l’autosuficiència i el treball col·lectiu i en contra del monocultiu”, argumenta Vinyals.

Caminant entre els horts, s’arriba a un espai comú, de trobada. Més avant, hi ha un parc de jocs per a la gent menuda. L’antiga vida a l’aire lliure i els carrers és un altre valor important a l’hora de construir de nou un barri de totes i per a totes, establint i recuperant els vincles comunitaris davant la individualització i l’exclusió social capitalistes.

“Els objectius eren múltiples i, en part, s’han complit. Lluitar per un model de barri allunyat del capitalisme i la violència urbanística que recuperara la tradició agrícola de l’horta i fomentara una xarxa de cultura i de solidaritat comunitària i popular”, explica, des de la seua perspectiva, un membre de L’Horta.

Activitats de proximitat

Des de fa més de quatre anys, el centre social acull multitud d’activitats i propostes alternatives. L’antiga casa que presideix la parcel·la pagesa que ara és el CSOA és el seu centre de desenvolupament: només entrar, podem trobar una sala ampla i amb cadires per dur a terme assemblees, debats, concerts i projeccions. A l’esquerra, hi ha la cuina, on es preparen les tradicionals kafetes. Cap a la dreta, el bany i unes petites escales ens porten a la planta superior. “S’ha aconseguit generar un ampli ventall d’activitats, cadascuna d’elles amb la seua assemblea autònoma. Com a exemples, tenim l’experiència dels horts i l’escoleta lliure. L’espai també ha aconseguit ser un referent per debats, activitats i tallers”, detalla l’activista del CSOA.

L’antiga vida a l’aire lliure i els carrers és un altre valor important a l’hora de construir de nou un barri de totes i per a totes, establint i recuperant els vincles socials davant la individualització

Dalt, hi ha l’aula de serigrafia, una botiga gratuïta on es poden trobar peces de roba i calcer i, a l’habitació del fons, la biblioteca social, on es poden consultar llibres de temàtica política i social. Alguns dels exemplars estan relacionats amb projectes semblants a l’okupació d’aquest espai, però d’altres són novel·les amb un rerefons polític o filosòfic. Per acabar, des del rebost, podem accedir a l’aula de música, on es desenvolupen tallers.

A finals de l’abril passat, aquest punt de referència de Benimaclet va complir quatre anys; quatre anys treballant des de la base per construir alternatives des de la proximitat. “Em sembla que, durant uns anys foscos, que es fes resistència contra l’especulació urbanística i es mantingués un espai arrelat a l’horta i a l’agricultura va contribuir a fer que el barri resistís”, opina el membre del CSOA.

Malgrat això, fent una mirada a les problemàtiques del present, comenta: “Sembla que, ara, al barri, també cobra visibilitat el problema de la gentrificació. Des dels moviments de base, hem de criticar-lo i fomentar alternatives”. Com es podia llegir a la imatge commemorativa del seu quart aniversari, el CSOA L’Horta aposta per continuar “alliberant, llaurant, arrelant i resistint”.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: