Política

Partit Popular, franquisme amb pell constitucional

Una bona quantitat de dirigents del PP tenen vincles directes o de parentesc amb destacats jerarques de la dicturadura franquista, des del mateix José María Aznar, fins a exministres com Rodrigo Rato, Jesús Posada, Federico Trillo o Alberto Ruiz Gallardón
Manuel Fraga, fundador del Partit Popular, en l'època en que era ministre d'Informació i Turisme, presidit pel dictador Francisco Franco, el 1966
30/11/2017

El cas Blanquerna –l'assalt per part d'un grup de dirigents de partits d'extrema dreta a la delegació de la Generalitat catalana a Madrid– ha posat al descobert que un dels principals encausats pels fets, el veterà dirigent d'Alianza Nacional Iñigo Pérez de Herrasti, és cunyat d'un ministre de l'actual govern de Mariano Rajoy, el titular d'Educació i Cultura, Iñigo Méndez de Vigo, i cosí segon d'un exministre, Pedro Morenés, responsable de la cartera de Defensa fins fa un any; també és fill d'una. El cas però, no només no és nou sinó que forma part del paisatge habitual del principal partit de la dreta espanyol, on són més que freqüents els vincles familiars entre els seus quadres dirigents i la dictadura franquista o els sectors polítics que encara la reivindiquen obertament.

Que el Partit Popular té un nítid empelt en les jerarquies franquistes ho deixa ben clar l'acta fundacional d'Alianza Popular, la formació matriu de l'actual PP. Nascuda l'octubre de 1976, AP era una coalició de set efímeres associacions polítiques creades poc abans gràcies al nou marc legal obert per la llei de la reforma política impulsada pel primer govern d'Adolfo Suárez i aprovada en referèndum mesos abans. Aquell nucli impulsor estava conformat per set exministres dels governs de Franco: Manuel Fraga Iribarne (Reforma Democrática), Cruz Martínez Esteruelas (Unión del Pueblo Español), Federico Silva Muñoz (Acción Democrática Española), Licinio de la Fuente (Democracia Social), Ramon Thomás de Carranza (Unión Social Popular), Gonzalo Fernández de la Mora (Unión Patriota Española) i el català Laureano López Rodó (Acción Regional). En aquest septet, conegut amb el malnom periodístic de Los siete magníficos, hi convivia tot l'espectre del règim menys el reducte més involucionista i obertament ultradretà (batejat com el bunker), des del tradicionalisme carlí de Fernández de la Mora fins als aperturistes del grup de Fraga, disposats a acceptar un pluripartidisme amb limitacions.

Reconvertit en partit únic el 1977 al voltant de la figura de l'exministre d'Informació i Turisme, malgrat els esforços de Fraga de fer d'AP una formació homologable al conservadorisme democràtic europeu (incorporant-hi sectors liberals i democratacristians sense vincles amb la dictadura), el partit va continuar sent una casa d'acollida idònia per a exfranquistes reciclades a mesura que anaven desapareixent del mapa altres formacions de l'espectre centre dretà (com la mateixa UCD), ja fos pel currículum directe dels seus quadres dirigents, o pels antecedents familiars de les noves generacions que s'hi anaven incorporant.

José María Aznar López, nét del periodista Manuel Aznar Zubigaray, antic militant del PNB reconvertit en falangista que va arribar a ser cronista de l'Exèrcit de Franco

Quan, el 1989, es va culminar la reconversió amb el recanvi de la marca AP per la de Partit Popular, l'home triat per Fraga per pilotar la flamant nau fou José María Aznar López, nét del periodista Manuel Aznar Zubigaray, antic militant del PNB reconvertit en falangista després de la insurrecció militar de 1936, que va arribar a ser cronista oficial de l'exèrcit sublevat i durant el règim fou ambaixador espanyol al Marroc i a l'ONU, i director de La Vanguardia Española en dues etapes, entre molts altres càrrecs (en l'època els directors de diaris eren nomenats pel Govern); el fill d'aquest (i pare del futur president del govern espanyol), Manuel Aznar Acedo, també destacat falangista, va dirigir durant el règim la Cadena SER, Radio Nacional de España, i també fou director general de Radiodifusió.


Un negoci familiar

Quan el PP va arribar al govern de la Moncloa, el 1996, molts ministres i alts càrrecs que van nodrir els governs d'Aznar tenien ells mateixos o les seves famílies vincles directes amb la dictadura: des del veterà fraguista José Manuel Romay Beccaria (ministre de Sanitat, que ja havia estat secretari general del mateix ministeri durant el règim) o Álvaro Lapuerta (extresorer, avui investigat en la trama Gürtel, en el passat diversos càrrecs en el Ministeri d'Hisenda franquista), fins al novell Pío Cabanillas Alonso (portaveu de l'executiu entre els anys 2000 i 2002), fill de Pío Cabanillas Gallas, ministre d'Informació i Turisme l'any 1974 i de Justícia amb els governs de la UCD.

José María Aznar amb el seu consell de ministres l'any 2002, amb diverses filles de persones amb vincles amb el franquisme, entre ells Rodrigo Rato, Federico Trillo i Julia Garcia Valdecasas 


El vicepresident econòmic dels dos governs d'Aznar, Rodrigo Rato, és fill de Ramon Rato, que va fer la guerra al costat d'un dels generals més fidels a Franco, el legionari Manuel Millán Astray, i després del conflicte va fundar RNE i obtingué una posició privilegiada per muntar negocis en els àmbits radiofònic (la cadena Rato) i financer. I de ministre a ministre: Gabriel Arias Salgado, titular d'Informació i Turisme (1951-62) és el pare de Rafael Arias-Salgado, que exercí la cartera de Foment en el primer govern d'Aznar.

Al seu torn, Jaime Mayor Oreja (exministre de l'Interior i exeurodiputat) és nebot de Marcelino Oreja Aguirre, amb càrrecs als ministeris d'Informació i Turisme i d'Afers Exteriors durant els anys 60 i primers 70, i més endavant titular de la cartera d'Exteriors, ja amb la UCD). I Jesús Posada (exministre amb Aznar i president del Congrés durant el primer mandat de Mariano Rajoy) és fill d'un exgovernador civil de Sòria durant el periode dictatorial.

Un altre expresident del Congrés, Federico Trillo-Figueroa, també prové de la gran pedrera de càrrecs franquistes que van ser els governs civils: el seu pare, de nom també Federico, advocat militar, estigué destinat a Teruel i a Burgos i, a part, també fou alcalde de Cartagena, durant el règim. En el cas de l'exalcalde de Madrid i exministre de Justícia Alberto Ruíz Gallardón (impulsor d'una fallida reforma de la llei d'avortament de caràcter involucionista), el vincle amb la dictadura apareix per via matrimonial: la seva dona és filla de qui fou ministre de la Vivienda i ministre secretari general del Movimiento entre els anys 1971 i 1975, José Utrera Molina, apologeta visceral de Franco i la seva obra fins a la seva mort, l'abril passat.

L'eivissenca d'adopció María Luisa Cava de Llano (exdiputada al Congrés i ex Defensora del Poble) és filla del lleidatà Carlos Cava de Llano, fundador de Falange a Barcelona

Als Països Catalans també hi trobem alguns exemples de vincles paternofilials entre quadres del PP amb la dictadura. El pare de Julia Garcia Valdecasas –ministra d'Administracions Públiques (2003-2004) i abans delegada del Govern de l'Estat a Catalunya– va ser rector de la Universitat de Barcelona a finals dels anys 60; durant el seu mandat, 266 estudiants i 69 docents van ser expulsats i privats del dret de matrícula per donar suport als sindicats clandestins opositors al règim. L'eivissenca d'adopció María Luisa Cava de Llano (exdiputada al Congrés i ex Defensora del Poble) és filla del lleidatà Carlos Cava de Llano, fundador de la Falange a Barcelona, delegat provincial del partit únic franquista a Lleida i president del Sindicato Nacional de Agua, Gas i Electricidad. I l'exministre d'Aznar i expresident del PP català, Josep Piqué (malgrat que en plena joventut va militar a Bandera Roja i al PSUC) és fill de l'últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú.

 

 

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: