Les petites veritats universals

A partir del procés de producció de l’escultura d’un burro a la Sagrada Família, l’autor reconstrueix el rastre dels esforços col·lectius que hi ha rere les grans obres de la història de l’art
26/07/2017

L'última vegada que vaig visitar la Sagrada Família va ser l’any que una ministra de Cultura va afirmar, a Barcelona, que Antoni Gaudí generava més ocupació en un sol dia que tots els qui menyspreen els que creen. Des que era petit, havia entrat diverses vegades en aquella construcció, però aquell any hi tenia un interès especial arran d’una petita història que havia llegit feia poc. Al seu llibre de memòries, el teòleg Albert Schweitzer explicava que havia tingut l’oportunitat de visitar l’edifici amb el mateix Gaudí i que, en aquella ocasió, es va fixar en una figura molt concreta: la del burro que hi ha al portal dedicat a la virtut teologal de l’esperança.

/ PEPEPUÉ


Aquest animal de pedra pertany al grup escultòric que representa la fugida cap a Egipte per escapar de la mort. Quan Schweitzer va expressar el seu elogi per la forma que havia pres aquesta manifestació artística, Gaudí va començar a explicar-li que totes aquestes expressions i siluetes les havia vistes en la realitat: Maria i el nen dit Jesús, Josep, els sacerdots del temple... a tots ells, els havia trobat en carn i ossos a la vida diària i, després, van aparèixer esculpits sobre la pedra a partir de motlles de guix. Pel que fa al burro, l’arquitecte català li va comentar que havia estat un cas difícil. Després de sol·licitar un burro viu que pogués servir de model per l’escena de la fugida, li van portar els millors rucs de Barcelona, però cap d’ells no s’adeia al propòsit de Gaudí perquè ni Maria ni Jesús podien anar asseguts sobre un animal robust, sinó que havien de seure sobre una bèstia pobra, vella i cansada. Aquest era el burro que cercava l’arquitecte. Finalment, el va trobar quan va veure un ase lligat al carro d’una dona que venia sorra per fregar. El cap abaixat de l’animal arribava gairebé a terra. Li va costar molt d’esforç convèncer la mestressa perquè es desprengués d’ell. Després, va començar a fer motlles de l’ase, tros a tros, fet que va provocar el plor de la dona, que pensava que l’animal no en sortiria amb vida. Així va ser el procés de producció d’aquest burro que tant havia agradat a Schweitzer.

A la pedra, hi va quedar el petit reflex de la veritat d’una dona que, amb l’ajut del seu burro, carretejava sorra, que en aquella època es feia servir, juntament amb la cendra, per fregar i rentar vaixelles, escudelles i recipients. De la dona, però, no en sabem el nom. D’altres versions expliquen que aquesta dona de classe treballadora va poder deixar la venda ambulant amb els diners que va obtenir venent l’animal. Aquestes mateixes versions també ens diuen que un gitano esquilador va ser qui va rasurar l’animal per poder engreixar-lo i fer el motlle corresponent, però tampoc no ens diuen el nom d’aquest treballador. El que sí que ens relata alguna versió és que el burro no era burro, sinó burra, i que es deia Margarita. El relat conta que, després d’unes setmanes de treball en el modelatge, la terraire es va anar a acomiadar de la seva companya de fatigues de manera emotiva abans que fos venuda de nou, en aquest cas a un tractant de calç i totxos. I aquí es perd el rastre de la burra.

Si una figura té tantes vides al darrere, costa d’imaginar tot el que representa el conjunt de l’edifici

Si només una figura de la façana de la Sagrada Família té tantes mans i tantes vides al darrere, costa d’imaginar tot el que representa el conjunt de l’edifici. Quan diem Gaudí o Sagrada Família, pensem que estem dient quelcom corresponent a la història universal de l’art o de la cultura, però som incapaços d’anomenar totes les petites veritats –també universals– que hi ha en el conjunt, les petites veritats necessàries d’una terraire, d’un esquilador, d’un animal. Tot plegat queda englobat dins un altre nom o signatura, en una altra institució, que serveix per ser venuda, comercialitzada, convertida en marca. Així ens han bastit i ensenyat la història de l’art, de la cultura, fins i tot de les nostres ciutats i pobles, i acabem difuminant la petjada de totes les petites veritats universals de la nostra col·lectivitat en comú.

I això és un element que s’oblida, de manera intencionada o inconscient, tant als discursos oficials de la política com a la propaganda més comercial. Així va ocórrer, volent o no, aquell 29 de març de 2010, en plena inauguració del Fòrum Europeu de les Indústries Culturals, quan la ministra Ángeles González-Sinde va posar Gaudí com a exemple de creador que genera ocupació i tota una indústria cultural: “Cada creador, quan genera la seva obra, continua generant feina. Gaudí genera més feina a Barcelona en un sol dia que els qui menyspreen els creadors”. No hi ha millor exemple que resumeixi la cultura des d’una visió associada al turisme de masses, la marca propietària i l’oblit del treball que subjau en un esforç col·lectiu d’aquestes dimensions. En aquella època, la ministra espanyola estava ocupada a remarcar els drets d’autor i la indústria associada a la propietat privativa de la creació. Així, s’entén el menysteniment que suposa parlar en aquests termes d’un projecte col·lectiu en què intervenen tantes persones, tanta mà d’obra, tant de treball que mai no serà degudament reconegut ni remunerat. La ministra no estava pensant en la terraire ni en l’esquilador ni en el dret de les seves descendències o familiars de veure reconeguda la seva participació en aquell treball. Així és com s’aconsegueix separar la cultura del seu treball material, crear grans ficcions sobre la genialitat de l’art i menyscabar el patrimoni material d’una col·lectivitat.

No hi ha res més nociu per la cultura que la dissociació entre l’alta cultura i la cultura popular

No hi ha res més nociu per la cultura que aquesta dissociació entre l’alta cultura i la cultura popular, entre la genialitat individual i el treball material, si tenim en compte que la cultura és un contínuum permanent. Per descomptat, en aquella ocasió, la ministra estava més preocupada per perfilar quina havia de ser la política cultural europea que per recordar que la Sagrada Família no pagava l’IBI perquè funciona com una fundació, ni tampoc l’IVA de les entrades, ja que consten com a donatiu destinat a la construcció del temple, ni d’altres anomalies. Tampoc no va mencionar que el temple ni tan sols té la llicència d’obres regularitzada perquè la petició es va fer l’any 1885 a la localitat de Sant Martí de Provençals, que aleshores era independent de Barcelona. Però és igual perquè el que importava era definir i vendre un model d’indústria cultural per una Europa sota el capital, que ho iguala tot en un buit cosmopolita i mercantil. Quan la ministra esmentava Gaudí, no parlava de qui es lucra amb aquests treballs, ni de si són precaris, generen gentrificació i especulació o destrueixen la vida dels barris, que són el patrimoni col·lectiu d’una ciutat.

Quan la ministra esmentava Gaudí, no parlava de qui es lucra amb aquests treballs ni de si són precaris 

Just abans de parlar-nos de la burra, Schweitzer escriu que, quan va coincidir amb Gaudí, només s’havia completat una façana coronada amb torres i que l’arquitecte català, a la manera dels edificadors de l’Edat Mitjana, era conscient que els treballs per la finalització del temple ocuparien diverses generacions. Així mateix, relata que, quan li va intentar ensenyar la seva teoria mística de les proporcions en el disseny arquitectònic, Gaudí li va dir: “Això no es pot expressar en francès ni en alemany ni en anglès, per tant, li ho explicaré en català i vostè ho comprendrà, encara que no conegui l’idioma”.

Així, també es poden expressar les veritats universals emprant un idioma que suposa generacions i generacions de treball col·lectiu, de la mateixa manera que aquesta obra arquitectònica és un treball col·lectiu de generacions, incloses la terraire, l’esquilador i la burra.

L’obra és un treball col·lectiu de generacions, incloses la burra, la terraire i l’esquilador

D’alguna manera, som l’herència d’aquestes petites veritats universals que van anar aportant altres generacions. I no deixo d’agrair que el meu pare i la meva mare, un paleta i una mestressa de casa, dos treballadors més –cadascú en la seva feina–, intentessin que els seus fills poguéssim contemplar i admirar aquest patrimoni, encara que no l’apreciéssim plenament perquè encara érem uns nens. Sense aquest esforç generacional, ara no estaria parlant d’aquestes coses ni podria parlar de tantes altres. Diu el filòsof Alain Badiou que la veritat és la fidelitat a un esdeveniment que ens constitueix com a subjectes. En el meu cas, aquesta fidelitat de classe és la que m’ha ofert unes cures, una educació i uns recursos materials que, en gran mesura, han possibilitat que sigui el que sóc.

No sé quan tornaré a acostar-me a la Sagrada Família ni si tornaré a entrar en aquest edifici. L’última vegada que hi vaig ser, em vaig entretenir fent diverses fotografies a la burra de la façana. Entre les aglomeracions i el trànsit de turistes, gairebé totes les imatges van sortir mogudes o borroses. Gairebé és millor que fos així, les veritats universals persisteixen en el record i el pensament. Aquest punt d’universalitat és el que ha oblidat el turisme cosmopolita i massificat, que viatja per tot arreu però no veu res amb tantes presses. Aquest cosmopolitisme actual no és pas la universalitat de les coses concretes. Per sort, davant l’era de les postveritats, les petites veritats universals continuen conservant la seva expressió, la seva independència.

*Article publicat al número 436 de la Directa

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: