Pis Zero, sostre d'oportunitats

Visitem un projecte d'Arrels Fundació, una altrenativa habitacional pionera, marcadament diferenciada d'albergs i pisos tutelats, destinada a persones sense sostre
04/04/2017

Són les nou del vespre en un carrer cèntric del Raval de Barcelona. Els grups de turistes encara vagaregen; les botigues d’ultramarins i tot a cent són plenes de llum i vida; algunes veïnes tornen cap a casa. Al portal, un home de mitjana edat truca al timbre, obre la porta i empeny un carro. És el primer sense sostre que acudeix al Pis Zero d’Arrels Fundació aquesta vesprada de març. És una primera planta, fregant el carrer; els llums són encesos i els balcons, oberts de bat a bat. “Que es ventili, que hi corri l’aire”, diu somrient Ester Sánchez, responsable del pis.

/ JOAN LEMUS


Ja han arribat els primers usuaris, tots homes de mitjana edat, que, silenciosos i expectants, cerquen un lloc a la casa. Dos voluntaris d’Arrels, també homes, ja són dins. Joves, vigorosos i molt actius, donen la benvinguda als que arriben i preparen els matalassos i els cafès amb llet de bona nit. Ells seran els encarregats de vetllar per un bon son.

El Pis Zero va començar a funcionar el 23 de gener d’enguany. És un habitatge auster cedit per l’Ajuntament de Barcelona i gestionat per aquesta fundació, que treballa perquè ningú no dormi al carrer. Disposa de 80 metres quadrats amb una terrassa espaiosa i acolorida que saluda el veïnat de l’illa. Serveix per fumar i dissipar les boires dels que hi habiten. La part del pis que dóna al carrer és l’habitació i el lavabo de les persones voluntàries; la segueix una zona d’office amb cuina i taula destinada a la socialització de totes les inquilines. El pis continua amb un espai diàfan amb una topografia de grades que s’estén fins a la terrassa i genera un conjunt versàtil que, amb l’ajuda de matalassos, es converteix en l’espai de llits per descansar. Unes parets mòbils generen racons i permeten intimitat a les persones que hi passaran la nit. També hi ha una cambra de bany adaptada. El projecte és un treball coral dissenyat per l’estudi català Leve_projects en col·laboració amb Arrels i l’escola de disseny ELISAVA. Finalista dels premis FAD 2016, el jurat va reconèixer el seu valor pel fet de ser “un petit plec en la ciutat on el carrer puja el primer esglaó i ofereix una oportunitat de tornar a establir vincles perduts”. L’Ester ho fa més simple: “És un espai similar al carrer, però segur i tranquil”.


Sostre digne com a prioritat

Darrerament, es parla del model primer habitatge en relació amb la problemàtica del sensellarisme. És un model que prioritza que les persones sense llar tinguin un sostre digne per, després, poder treballar la resta de problemàtiques socials i laborals. Però el Pis Zero no sempre compleix aquesta funció: “Pot ser l’avantsala d’un pis individual, però no sempre està concebut com a trànsit. Pot ser un recurs de llarga durada per a les persones que ho necessitin. No volem que sigui de per vida, però, si no és temporal, tampoc no passa res”, explica l’Ester. Segons l’experiència d’Arrels, el 20% de les persones sense llar mai no s’adaptaran. “Els albergs tradicionals tenen un model escalable: arribes allà i comences un pla de treball fins a obtenir un pis individual. El Pis Zero és obert, s’hi pot entrar i sortir quan es vulgui i s’hi pot consumir alcohol i tòxics legals”. Arrels també permet que les usuàries hi portin animals. La terrassa ho facilita, tot i que encara no han tingut cap resident de quatre potes.

És obert, s’hi pot entrar i sortir quan es vulgui i s’hi pot consumir alcohol i tòxics legals. També hi permeten animals, ja que la terrassa ho facilita, però no s’ha donat el cas

Fa trenta anys que Arrels treballa el sensellarisme i coneix molt bé les dades de la problemàtica a Barcelona. Segons el darrer recompte a la ciutat, 3.267 persones no tenen llar: 941 dormen al carrer, 419 dormen en solars i fàbriques en desús i 1.907 dormen a albergs i recursos públics i privats. Des de 2008 (any en què la crisi econòmica es fa més present), el nombre de persones sense sostre ha crescut un 37% a Barcelona. Per districtes, l’Eixample és el que concentra més persones dormint al ras (220); Sant Andreu és on n’hi ha menys (18). Però no tot són dades: per sobre de tot, hi ha persones, protagonistes d’aquesta trista història que les treballadores i les voluntàries d’Arrels coneixen bé. Fan una selecció acurada de les convidades al pis, “persones que han fracassat a pisos individuals, gent en situacions cronificades, persones que han provat altres recursos i no els han funcionat o gent que està esperant un altre allotjament”, exposa l’Ester.


Pau i tranquil·litat ‘sense condicions’

Al cap de poca estona, van arribant tots els usuaris: un home de mitjana edat pren un cafè, tot callat; un altre jove i ben vestit arriba i saluda educadament; un usuari en cadira de rodes ha pujat amb l’ajuda dels voluntaris per les escales de l’immoble i espera, pacient, que l’atenguin per disposar-se a descansar. Un dels convidats de la nit és David Pascual. Fa cara de nen entremaliat. Simpàtic i xerrador, a voltes es molesta si no li agrada el que parlem. És una tensió que percebem per tot el pis: l’equilibri del petit món que cada nit s’aixeca en aquest habitatge compartit és fràgil.

El projecte Pis Zero inclou una terrassa, on les persones sense sostre poden dur animals de companyia / JOAN LEMUS


En David feia tres setmanes que no dormia al Pis Zero. Era a l’hospital. Arriba amb la cama dreta envoltada de cintes compressores que delaten la seva batalla mèdica. Té 46 anys i en fa set que rep l’ajuda d’Arrels. Va viure cinc anys d’okupa i ara en fa vuit que és al carrer. Al seu historial, també s’hi sumen disset anys de presó. Va tenir problemes amb les drogues, va passar per la metadona i es va llançar a l’alcohol. A l’hospital, ens diu, s’ha begut prop de vint Voll Damm al dia, comprades al supermercat de la cantonada. Al llarg de la seva vida, ha tingut diversos ensurts: delírium trèmens i dos comes etílics. Ha intentat resoldre-ho amb interdictors d’alcohol (substàncies que impedeixen la metabolització de l’alcohol i creen intoxicació amb simptomatologia dissuasiva), però no li han fet efecte: “Ets tu el que ha de fer el canvi. Et poden donar eines, però tu has de fer el 80% de la feina, cal força de voluntat”, diu. Ha passat per cinc centres diferents, com l’equipament de la Zona Franca o un centre de rehabilitació a l’Empordà: “Vaig seguir el programa durant dos anys, vaig deixar l’alcohol i pensava que estava preparat... Però no ho estava”. Ha aconseguit desempallegar-se de les drogues il·legals, però no de l’alcoholèmia.

Al pis, en David s’hi sent a gust: “M’agrada el bon tracte del Pis Zero, entenen els problemes de cadascú i això és important. No m’agraden les normes ni un lloc on, de bon matí, et diguin què has de fer”. Li preguntem què no li agrada del pis. Ens retorna una mirada intensa i un silenci acabat en somriure. Desconcert i canvi de tema. Arrels li està buscant un pis individual, tot i que no hi ha data per la mudança, ja que no és fàcil trobar un pis, explica l’Ester. En David rondina i contesta que cercarà un pis o una habitació amb la paga de 753 euros que té per incapacitació. Altre cop, la tibantor. Cada dia, deu persones dormen sota aquest sostre, a més de les dues voluntàries que les acompanyen. “Hi ha hagut problemes de convivència, tots reconduïbles. No deixa de ser una convivència estreta, hi ha consum...”, ens fa veure la responsable. De vegades, si a les onze de la nit no hi són totes les convidades, les voluntàries surten al carrer a trobar inquilines: velles conegudes del carrer de les quals Arrels ja coneix la història. Mai no hi convidaran una desconeguda.

Un espai diàfan amb una topografia de grades que s’estén fins a la terrassa genera un conjunt versàtil que, amb l’ajuda de matalassos, es converteix en l’espai de llits per descansar

El pis obre de 9 de la nit a 8 del matí. Però no és l’únic a Barcelona. Altres entitats socials ofereixen pisos amb finalitats molt semblants. “Els de Vincles van ser els primers, tot i que el model és diferent: és obert a tothom, és un pis més auster, menys adaptat i no permet el consum d’alcohol. La idea de provar un nou model d’habitatge per a les persones sense sostre és un experiment pensat especialment per al 20% de sense sostre cronificats”, explica Sánchez.

Nosaltres marxem amb la sensació que la iniciativa suposa esperança i futur pels qui hi habiten, ja sigui durant molts anys o només temporalment. “Vull pau interior, tranquil·litat, sortir-me’n”, s’acomiada en David.

________________________________________

Projectes per acabar amb el sensellarisme

Al llarg de l’any, Arrels Fundació desenvolupa i dóna suport a molts projectes que pretenen visibilitzar i acabar amb aquesta problemàtica social: exposicions per explicar la cruesa d’aquesta realitat; reptes esportius o vendes solidàries per recaptar fons; recollida de recursos per a la gent sense sostre, o fins i tot pel·lícules de ficció per visibilitzar què significa no tenir llar. És el cas de Sense sostre, una pel·lícula de Xesc Cabot i Pep Garrido que es rodarà el novembre d’enguany, protagonitzada per Boris Ruiz i Geraldine i Oona Chaplin. El film també comptarà amb la participació de persones que havien estat sense sostre i voluntariat actual d’Arrels com a actors i actrius secundàries. Arrels Fundació ha col·laborat en tot el procés de documentació i escriptura del guió de la pel·lícula, un projecte que es troba en fase de micromecenatge per recaptar els 30.000 euros que es necessiten pel rodatge.

*Article publicat al número 428 de la Directa. Subscriu-t'hi!

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: