Els poders públics persegueixen el fantasma gihadista

Les operacions Saeta, Sello I o Sello II són exemples d’operatius policials publicitats mediàticament, però amb escassos resultats un cop esgotat el camí judicial
15/12/2015

Passades les onze de la nit del 16 de gener de 2006, la policia va abandonar Osama Taattou a les portes de l’Audiència Nacional de Madrid. Duia cinc dies sota arrest i incomunicat. Veí de Badalona, monitor d’Esplai i ateu, Osama va ser detingut i el seu domicili sotmès a un registre de la Guàrdia Civil en el marc de l’operació Chacal. Finalment, va sortir en llibertat sense càrrecs.

Cinc acusats de l’operació Chacal van ser condemnats per l’Audiència Nacional i absolts pel Tribunal Suprem
Cinc acusats de l’operació Chacal van ser condemnats per l’Audiència Nacional i absolts pel Tribunal Suprem

 

L’operació Chacal, liderada pel jutge Baltazar Garzón des del jutjat número 5 de l’Audiència Nacional espanyola, va deixar un saldo de vint persones detingudes. L’11 de gener de 2006, el dia que es va iniciar la intervenció policial, El País va reproduir de manera gairebé literal el comunicat del Ministeri de l’Interior. “Hi ha grups consolidats amb capacitat d’atemptar”, va afirmar el rotatiu espanyol. Cinc anys més tard, el mateix diari va publicar una nota breu on s’anunciava que cinc de les persones investigades a partir de l’operació Chacal i condemnades per l’Audiència Nacional serien absoltes pel Tribunal Suprem per manca de proves de valor (consistents).

Les xifres d’arrestades després de l’11-M

Segons dades del Ministeri de l’Interior a les quals han tingut accés Diagonal i la Directa, des dels atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 fins al 8 de desembre d’enguany, el nombre de persones detingudes en operacions policials contra presumptes grups integristes islàmics violents ascendeix a 652. De totes elles, n’hi ha 216 que han passat per un procés judicial i només 144 que han estat condemnades en ferm.

“Hi ha casos que vénen de fets que han succeït realment, com ara l’11-M de Madrid, que investiga la participació de les persones acusades en aquest atemptat, però el gruix d’operacions són d’anticipació i aquesta és la part més perillosa: la policia deté suposades cèl·lules que considera disposades a actuar”, explica Benet Salellas, advocat defensor de diverses persones acusades de tenir vincles amb l’integrisme islamista armat. “Si es detenen persones que no posseeixen armes ni explosius i tampoc tenen una voluntat clara d’atemptar, en què es basa la policia per arrestar-les? Doncs, bàsicament, en allò que pensen i diuen al seu entorn”, conclou el lletrat.

La llista de detencions d’aquest perfil va créixer arran de les operacions de les forces de seguretat contra els autors dels crims d’Atocha de 2004. Dotze de les 29 persones jutjades per la seva presumpta implicació a la matança van ser absoltes per l’Audiència Nacional tres mesos després, o bé pel Tribunal Suprem l’any següent. “En molts casos, es van presentar unes imputacions gravíssimes que no tenien cap mena de consistència jurídica”, declara Endika Zulueta, advocat de Rabei Osman l’Egipci, un dels acusats pels atemptats de l’11 de març que finalment va ser absolt.

Les operacions Saeta, Sello I i Sello II

Les operacions Saeta i Sello I (2005), així com l’operació Sello II (2007), van ser investigacions vinculades a suposades trames d’ajuda als autors materials de l’11-M. Totes elles van quedar diluïdes després de passar pels tribunals. En el cas de l’operació Saeta, els detinguts van quedar en llibertat sense fiança només cinc dies més tard. Cap d’ells no va ser condemnat per delictes relacionats amb el fonamentalisme violent.

La llista de detencions d’aquest perfil va créixer arran de les actuacions de les forces de seguretat contra els autors dels crims d’Atocha de 2004

A la primera part de l’operació Sello, el Tribunal Suprem també va absoldre tots els condemnats després de declarar nul·les les escoltes telefòniques i considerar que hi havia hagut maltractaments a la comissaria per aconseguir les declaracions dels imputats. L’operació Sello II, de principis de 2007, va tenir un resultat similar: de les quatre persones que van anar a judici, dues van ser absoltes a l’Audiència Nacional i una altra va obtenir l’absolució del Tribunal Suprem. L’operació Jineta i l’operació Bureba, també de l’any 2007, van acabar d’una manera semblant: finalment, tots els acusats van ser absolts per l’Audiència Nacional o el Tribunal Suprem per falta de proves.

/PAU FABREGAT

 

“El que s’aplica en aquests casos és el dret penal de l’autor: s’agafa una persona per veure si se li troba alguna cosa”, indica Zulueta, que també assenyala els canvis legislatius dels últims anys. “La llei antiterrorista no va destinada a les persones que són capaces de ficar-se en una discoteca i matar cent persones. A aquesta gent, no l’afecta que el Codi Penal sigui més o menys dur. Allò que anomenem guerra contra el terrorisme es tradueix, al final, en una guerra contra les garanties processals de tots els ciutadans”, conclou l’advocat.

El paper dels mitjans de comunicació

El febrer de 2009, arran de l’operació Fish, tretze persones van ser detingudes a Barcelona i València com a presumptes integrants d’una xarxa de falsificació documental. La interpretació lliure que van fer diversos periòdics del comunicat emès pel Ministeri de l’Interior va convertir una intervenció policial contra una xarxa que es dedicava a falsejar documentació en una operació contra l’integrisme armat.

L’endemà, van aparèixer titulars com: “Tres dels pakistanesos arrestats per la policia, vinculats al grup dels atemptats de Bombai” (La Razón, 4 de febrer de 2009). Vint-i-quatre hores més tard, el jutge Grande Marlaska va redactar una acta en què afirmava que no disposava de cap indici que relacionés els detinguts amb “cap xarxa que es dediqui a elaborar documentació amb la finalitat de donar cobertura a persones relacionades amb moviments terroristes de caràcter gihadista”.

El cas de Melilla

“Deixar la secta de l’odi costa la mort” o “Retorn al club de l’odi” són alguns dels titulars apareguts a El País durant el juny de 2009. Les notícies es referien a una de les operacions policials dutes a terme a Melilla. En aquest cas, hi havia un crim –un homicidi–, però dos marroquins van ser acusats de ser adeptes del takfirisme (un corrent islàmic fonamentalista).

Des d’aleshores fins al 8 de desembre d’enguany, han estat arrestades 652 persones en el marc d’investigacions contra presumptes grups integristes

En un primer moment, els dos detinguts de Melilla van ser jutjats i absolts al Marroc, però, pocs anys més tard, es va reobrir el cas a l’Estat espanyol. Els dos joves van tornar a ser arrestats el 28 de juny i la policia se’ls va endur a Madrid, on van estar sota custòdia de l’Audiència Nacional durant nou dies. Poc després, van ser posats en llibertat sense càrrecs. Segons Berta Tomàs, advocada dels dos nois afectats, mitjans de comunicació com El País o la Sexta van tergiversar els fets.

2015, any d’hiperactivitat policial ‘antigihadista’

Les 160 investigacions obertes al llarg de 2015 –fins al 8 de desembre– contra presumptes xarxes islamistes radicals suposen un increment notable respecte a les 104 iniciades per la fiscalia l’any passat. Segons dades de la fiscalia de l’Audiència Nacional, la xifra també duplica les investigacions desenvolupades l’any 2013. En molts casos, els detalls que han envoltat algunes de les operacions apunten a l’absència de proves de pes contra moltes de les persones detingudes.

Les 160 investigacions obertes al llarg de 2015 contra suposades xarxes islamistes armades suposen un increment notable respecte a les 104 iniciades l’any passat

El 3 de novembre, en una entrevista a aquest mitjà, la família de Said Mouhou, actualment en presó preventiva, va afirmar que la Guàrdia Civil només li havia confiscat un ordinador portàtil i alguns exemplars de l’Alcorà. Tot i que Mouhou va ser acusat per la Guàrdia Civil de difondre propaganda gihadista i de desenvolupar tasques de reclutament de voluntaris per Estat Islàmic, no tenia internet al seu domicili ni tampoc n’hi havia a casa de la seva família.

Un dia abans de la detenció de Mohou, la Policia Nacional va arrestar tres magrebins a Madrid i els va acusar de formar part d’un grup vinculat a Estat Islàmic. Durant la seva compareixença, Jorge Fernández Díaz va remarcar que els detinguts “estaven preparats per atemptar” i tenien “accés a armes”. Tanmateix, els agents de la Policia Nacional no van trobar cap arma durant els escorcolls dels seus domicilis.

L’operació Caronte, un cas excepcional

El cas de l’operació Caronte mereix una menció a part. A principis de 2015, els Mossos d’Esquadra van fer onze detencions a Terrassa i algunes poblacions adjacents. Els arrestats van ser acusats de pertànyer a un grup terrorista afí a Estat Islàmic i se’ls va confiscar tot un arsenal armamentístic. Segons la interlocutòria del jutjat penal número 1l, entre les armes decomissades a un dels domicilis dels detinguts, hi havia una granada de mà, escopetes, carregadors, una pistola de defensa elèctrica Great Power, munició i diversos ganivets.

L’armament va ser localitzat a casa de Diego José Frías, un home amb una llarga trajectòria dins l’entorn de l’extrema dreta catalana. Segons fonts coneixedores de les organitzacions neofeixistes consultades per Diagonal i la Directa, Frías havia estat militant de les organitzacions Movimiento Social Republicano i Alternativa Europea. També mantenia una relació estreta amb Juan Antonio Llopart, un dels seus principals dirigents.

Amb tot, l’operació Caronte va ser la primera intervenció contra l’integrisme islamista dels últims anys a l’Estat espanyol en què la policia va trobar armes. Això no va impedir, però, que Diego José Frías fos posat en llibertat amb càrrecs l’agost passat, mentre que els altres sis detinguts continuen entre reixes a l’espera de judici

 

-----------------------------

La web Stop Radicalismos, una pàgina polèmica

El 4 de desembre passat, l’administració va obrir la web Stop Radicalismos. A la pàgina, qualsevol persona pot denunciar persones sospitoses de radicalització anònimament. Segons el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, només en un dia, es van tramitar moltes denúncies a través de la web, tot i que no va voler especificar-ne el nombre exacte.

Segons l’antropòleg Jordi Moreras, investigador i professor d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, obrir una pàgina d’aquest tipus és una mesura que ja s’ha pres en altres països amb un èxit relatiu. “Sembla que qualsevol persona pot aportar informació sobre algú altre, encara que no tingui capacitat per saber el que està dient”, explica el docent. La web Stop Radicalismos, però, no és l’únic projecte controvertit a l’hora d’assenyalar la suposada deriva cap als extrems de la comunitat islàmica que viu a l’Estat. En l’àmbit català, també s’han fet plans similars: el mes de novembre passat, la Conselleria d’Educació de la Generalitat va anunciar, juntament amb la Conselleria d’Interior, que engegaria un protocol per identificar casos de radicalització islàmica entre les estudiants catalanes. “Si s’institucionalitza la sospita en un context tan sensible com l’escola, no ens hauria de sorprendre que hi hagi joves que es radicalitzin després que se’ls hagi tractat d’aquesta manera”, adverteix Jordi Moreras, que considera que la iniciativa del govern català pot tenir efectes perillosos.

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: