Internacional

"Prendrem el govern d'Espanya"

Crònica de l'assemblea de Podemos on s'han tractat propostes d'organització interna del partit i dels cercles
Aplaudiments durant la intervenció d'Iglesias
Jordi Navarro

Dues escultures de braus majestuosos flanquegen l'entrada al Palacio de Vistalegre, al barri madrileny de Carabanchel. És el record d'una vida anterior, de quan –pocs anys després d'estrenar el segle xx– es va inaugurar com a plaça de braus amb el nom de La Chata. El pavelló manté la característica forma circular dels recintes dedicats als espectacles taurins. És a dir, un cercle: val la pena, doncs, reconèixer l'encert en la tria de l'espai per celebrar l'Assemblea Ciutadana convocada per Podemos. Hagués estat una badada important si, en comptes de Vistalegre, l'espai escollit hagués estat un altre menys adient, com ara la Caja Mágica. Malgrat tot, el protagonista no és el lloc, sinó les persones. Una riuada de gent que, des que van obrir les portes a les deu del matí, feia cua per accedir-hi. Persones arribades d'arreu: Barcelona, Alacant, Salamanca o, sense anar més lluny, El Corte Inglés –que és a tocar del Palacio de Vistalegre. D'allà, precisament, venia la Katty, amb la seva compra. “No, no en tinc ni idea. He vist tanta gent que he volgut veure què hi havia”, explica. Com que només calia recollir el bitllet a les taquilles sense cap cost econòmic, la Katty decideix d'entrar. “Sí, conec el noi de la cua de veure'l per la tele. Jo, de política, no hi entenc gens, però aquest noi parla molt bé”.

Un cop dins el recinte, les graderies miraven de fer l'espera més entretinguda. Algunes llegien el Diagonal i d'altres La Marea, els dos diaris amb més presència a Vistalegre. La majoria, però, cantaven el “Sí se puede”, “El pueblo unido jamás será vencido” i la bel·licosa “A por ellos, oé, oé”. També van fer mitja onada, perquè les grades habilitades per al públic són, precisament, la meitat del palau. Dir que hi havia un ambient d'il·lusió i entusiasme seria fer curt. Era una celebració, una festa. I què és una celebració si no hi ha res per beure? Als diferents serveis de bar, venien ampolletes d'aigua per dos euros, gots de cervesa per tres i minis per vuit euros. I el personal no deixava de treballar ni un segon.

A la part més alta de les graderies, una senyera lluïa amb l'estrany honor de ser l'única bandera de tot el pavelló. Catalans? No, “de Castelló, ja saps...”, respon en Paco en un perfecte castellà. “Sóc del cercle de Podemos de Castelló; vaig a totes les assemblees. I la meva senyora i jo venim a Madrid sempre que cal: pel 15-M vam ser-hi i també quan es va envoltar el Congrés de Diputats, quan els feixistes van atonyinar tant de jovent...”. Què espera de Podemos? “Que la gent jove no hagi de marxar. Ara costa de veure-ho, però les jornades d'aquest cap de setmana són una fita històrica. Quina ceguera, els que diuen que el 15-M ha quedat en no res! Prendrem el govern d'Espanya, senyor meu!”.

Quan Pablo Iglesias va entrar, una ovació triomfal el va rebre. Com una estrella del rock, com un torero. La Katty tenia raó: Iglesias parla molt bé, a vegades, massa i tot. La cara més mediàtica de Podemos manega la retòrica com un espadatxí el floret. És a dir, a base d'entrenament. La gent s'escolta Iglesias embadalida, òrfena de líders carismàtics. Culte a la personalitat, apunten els crítics. Populisme, afegeixen. Ara bé, la mobilització darrere el fenomen de Podemos no s'explica només amb aquestes anàlisis i les cinc eurodiputades. “Al principi, em demanaven si Podemos és d'esquerres o de dretes... A veure, mireu-me bé, què semblo jo?”, deia Iglesias, arriscant la resposta. “Ens van voler arraconar a l'extrem de jo què sé i no els ho hem deixat fer. Volem ocupar la centralitat del taulell, ens cal guanyar la centralitat per vèncer!”. A les grades, el públic aplaudia amb ganes. Tot el públic? No, el sector de graderia situat a la dreta de l'escenari feia gestos visibles de disconformitat. “Em diuen que no se sent bé, si us plau, companys de so, intenteu arreglar-ho”, demanava Iglesias. I reprenia el discurs. Però, un cop més, mostres de rebuig al mateix sector que abans. “Ara em diuen que sí que se sent, però que no se m'entén”; i el dubte és si l'acudit va ser voluntari o un autogol.

Una visita al sector d'on provenien les queixes pels problemes de so. Allà, hi trobem Don José –“Em pots dir Pepe”–, nascut el 1928, amb una polsera de la bandera republicana. 86 anys no són res si els acompanya la lucidesa. “Jo vaig néixer a l'Espanya negra que vosaltres no heu arribat a conèixer. A cada districte de Madrid, hi havia un ambulatori pels tuberculosos. Avui dia, el que hi ha són oficines de l'atur”. En Pepe apunta i dispara –tot alhora– i la seva senyora se'l mira fent que sí amb el cap. “Tota una vida lluitant a la clandestinitat, militant al PCE i, després, arriba aquesta democràcia... Una democràcia light al servei del capital, que és qui realment mana”. En Pepe confessa que sempre ha estat votant d'Esquerra Unida (IU), però que Podemos és qui li ha retornat la il·lusió. “Demana'm què espero de Podemos. Ja t'ho dic jo: un canvi. Tinc cinc néts i dos besnéts i voldria que poguessin fer la seva vida, si volen, a la terra on han nascut i no que hagin de migrar per dur-se un bocí de pa a la boca”. En aquell precís moment, el professor Juan Carlos Monedero arrenca aplaudiments des de l'escenari, on les ponents continuen presentant les propostes dels diversos grups de treball de Podemos. “Nosaltres aplaudim per inèrcia, no entenem ni una paraula”, s'excusa en Pepe. I té raó: el problema de so persisteix i una part de les grades del Palacio de Vistalegre es manté asseguda fent veure que s'escolta les ponències, més per convicció que no pas per seguir el fil.

Prop d'allà, Alfonso Merlos, el tertulià i presentador del canal de televisió digital ultra i catòlic 13TV, es movia –micròfon en mà– fent preguntes a unes i altres. Ningú no el va insultar ni empènyer ni li va clavar un mastegot. Tot molt civilitzat. Alguns vigilants de seguretat de l'empresa Arbox –un d'ells amb l'escut franquista al mòbil– van saludar Merlos fent mostres evidents de simpatia, com si agraïssin trobar algú de la seva corda entre tanta gent esquerranosa. La centralitat política que reclama Pablo Iglesias Turrión, no hi ha dubte, també és relativa.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: