Impressions

La prova del cotó

22/09/2015

Mai més un article sobre la lluita en el marc institucional. Paraula. Admetreu que estrenar-se aquesta setmana feia complicat evitar-ho.

Chesterton deia que, contràriament al que pugui semblar, el pessimisme no consisteix a estar cansat del mal, sinó del bé. Com que no són bons temps per la bondat, preneu l’aforisme com a antídot a les crítiques que puguin acusar-me d’ocell de mal averany per situar-me –aquí i ara– en un escenari que no desitjo de cara al diumenge vinent, però al qual no podreu negar certa versemblança. Tot i que convindreu, també, que cal deixar el pessimisme per a temps millors, segur que és pertinent imaginar un dels pitjors escenaris possibles. Sobretot perquè l’escenari òptim per les classes populars i per un desenllaç del conflicte nacional amb l’Estat hauria de ser ben conegut per tothom. Per si no és així, primer els fets concatenats ordenadament de la millor de les conjuntures:

Les amenaces de tota la farfutalla parasitària de Sepharad i del món sencer –gran patronal, banca, Obama i Merkel, sindicats grocs de concertació, l’exèrcit espanyol i la troica– fan que la gent, cansada que la infantilitzin, voti rebotada i són el revulsiu definitiu per la independència. Els partidaris del sí guanyen en vots, la CUP-CC té un paper clau per garantir que la ruptura amb l’Estat es declari sense dilacions perquè el fetitxisme interclassista nacionalista de JpS no obté la majoria en escons. La bona gent de CSQEP abandona la seva defensa abstracta d’un dret –que podríem titllar d’heterodeterminació que passa per l’aval impossible del Congrés i reconeix el mandat democràtic obtingut. S’investeix un govern provisional amb l’únic objectiu d’encetar un procés constituent participat i popular que redacti una Constitució. Mentre dura, l’esquerra independentista imposa com a condició un dic de contenció a tota privatització i obliga el govern a desobeir el TC i l’Estat per garantir que no s’executa cap desnonament ni cap tall de llum ni aigua i que no s’obeeix l’article 135 de la troica que obliga a malvendre-ho tot per pagar un deute il·legítim. Finalitzat el procés, es convoquen eleccions constituents, en les quals s’escull el primer govern de la República Catalana i s’aprova simultàniament el text constitucional. Durant aquest procés, una mobilització massiva i sostinguda dificulta tota temptació pactista d’alguns sectors de JpS, mai enterrada del tot i reviscolada –segur– pel pes creixent del discurs anticapitalista cupaire, i també emmudeix el soroll de sabres a les casernes espanyoles. Llavors, encara queda molt camí per recuperar la nostra sobirania real i plena, inviable en el capitalisme, però almenys superem l’etapa de monopoli del debat públic sobre el tema i podem estendre la idea que s’ha fet més palesa que mai els darrers mesos a Grècia: en l’actual fase de reestructuració del capitalisme post crisi –i més en el marc de la UE–, la socialdemocràcia és una utopia i cal construir entre totes una societat postcapitalista, això és: on els nostres drets de ciutadania no depenguin del mercat. Mai més.

Però… i si no hi ha mandat? Ara, el relat preventiu menys optimista.

Com raja: els partidaris de la independència de Catalunya no guanyen en vots, però sí en escons. Drama. L’empenta que necessiten alguns per entaforar-nos deu anys més dins la cova del processisme. Aquí ve la prova: els que hem avalat el caràcter plebiscitari dels comicis després de les reiterades negatives de l’Estat de respectar el nostre dret d’autodeterminació haurem d’acceptar la derrota del . Ho ha explicat aquest mateix dilluns Teresa Forcades de manera incontestable: el lamentable –i evitable– pas enrere en el procés sobiranista es produirà si la majoria d’escons sense majoria de vots s’interpreta de fet com si fos un mandat democràtic per tirar endavant la independència. Aquí, la CUP-CC ha d’imposar el sentit comú democràtic al tacticisme de JpS. A contracor. Comença a inquietar-me, per cert, la possibilitat de tenir una ment rusc amb una monja, amb qui –vacunes i màgies al marge– coincideixo (ja massa?) sovint.

Els que no vam desvetllar-nos el 2010 sinó el 1996 per defensar el Princesa sabem que les conquestes que perduren es guanyen al carrer

No creieu que aquesta és la veritable prova del cotó independentista? Tirar milles amb un aval només en escons tiraria per terra tots els esforços d’estendre el projecte de construcció nacional com una oportunitat de transformació a sectors no independentistes. Caldria assumir momentàniament l’allargament de l’etapa autonòmica i no caldria ni asseure’s a la taula amb JpS. Amb ERC subsumida en una letargia fruit de la hipnosi convergent, l’única opció per forçar una ulterior ruptura via referèndum desobedient amb un pacte de les forces d’esquerres al Parlament queda anul·lada. Com bé sabia el mag Mas quan va imposar el seu model de candidatura a ERC, ANC i Òmnium amb un xantatge inadmissible. No hi ha cap majoria alternativa. Es convoquen noves eleccions.

Fa tanta mandra que no voleu ni imaginar-ho. Sí. Doncs, diumenge a les urnes i dilluns al carrer. I sempre. I a seguir, seguir i seguir. Que els que no vam desvetllar-nos el 2010 sinó el 1996 per defensar el Princesa sabem que les conquestes que perduren es guanyen, sempre, al carrer.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: