Internacional

"Quan vaig veure les muntanyes em vaig sentir, per fi, a casa"

Parlem amb Heval Rûken, militant del PKK al Kurdistan de Turquia i originària d'Alemanya, per conèixer com és la vida dins de l'organització i com es diferencia de l'activisme que es fa a Europa
"Quan vaig arribar a les muntanyes, vaig haver d'aprendre-ho tot de nou, des de l'idioma fins a la forma en què la gent es relaciona entre si"
13/10/2017

Heval Rûken és una dona alemanya que desprès de militar en diferents col·lectius anticapitalistes al seu país d'orígen va decidir viatjar al Kurdistan de Turquia per a incorporar-se a la YJA-Star, l'ala militar femenina del PKK, ara fa vuit anys. Parlem amb ella sobre les diferències entre el moviment revolucionari a Alemanya i el Kurdistan, el patriarcat i la col·lectivitat. Aquesta entrevista es va publicar inicialment a Lower Class Magazine, col·lectiu de periodistes ubicat a Alemanya.


Quin va ser el factor que et va fer marxar d'Europa? Que has trobat allà que no podies trobar aquí?

A Europa he estat políticament activa durant molt de temps. Ja coneixia el moviment kurd, però al principi vaig prendre la decisió conscient de no unir-me a ell perquè vaig creure que era important desenvolupar de nou la nostra pròpia força a Europa. Això va ser a la dècada dels 90. Tenia l'esperança que algun dia podria veure reforçat el moviment. Vaig treballar amb diferents grups, buscant que es podia millorar, sobretot en el moviment de dones i en el moviment antiracista. Vaig aguantar molt de temps, però no vaig poder resistir i vaig anar a conèixer Amed, al Kurdistan. I em vaig dir a mi mateixa, "si dic que sóc una revolucionària, he de treballar i viure com una revolucionària". Així que per ser part d'una revolució, finalment em vaig unir al PKK. Em van alertar que tindria moltes dificultats, i ha sigut cert. Vaig haver de viure amb això, ho vaig acceptar i està bé així. Recordo que en aquell moment vaig pensar que les principals dificultats serien físiques, tot i que n'hi ha de tota mena.


Que era allò que, per a tu, no funcionava en el moviment antiracista i feminista a Europa?

Durant els darrers 5.000 anys el sistema patriarcal ha aniquilat gran part dels valors humans i ara cal reconstruir-los o descobrir-los de nou

Volíem una alternativa al sistema capitalista i patriarcal... i no va funcionar. A Europa, en els anys 70 i 80 existia encara un fort moviment de dones que va ser debilitat a partir dels 90 amb diferents estratègies de l'Estat, com la política del "divideix i venceràs" i/o la integració en el sistema. La integració a l'Estat ha funcionat especialment bé; amigues meves d'aquella època pensen ara en els mateixos termes que l'Estat i estan dins les seves estructures. Coses que s'han construït s'han perdut. Inclús molts dels valors que abans es podrien transmetre, avui han desaparegut. Inclús la "solidaritat entre dones" ja no és tant present com ho era abans. Així que et trobes sola i aïllada. Els nostres moviments s'han aïllat cada cop més. Avui dia, hi ha un sistema a on les persones viuen entre si com estranyes, i són estranyes per a si mateixes. En aquest sentit, és difícil parlar de "la societat a Europa". Durant molt temps va imperar la mentalitat que "ja arribarà, un dia", fins que simplement m'he adonat que això ja no passarà. I això es va convertir en un problema per mi, perquè he perdut la confiança en una revolució a Europa. En el PKK veig un moviment i una ideologia per a tota la humanitat, que s'anirà estenent a poc a poc a tot arreu. Al Kurdistan la societat és molt essencial. Pot veure's una diferència entre la ideologia de serokatî (el lideratge d'Abdüllah Ocalan) i la majoría de les ideologies marxistes, ja que aquestes últimes no van més enllà de posar l'èmfasi en l'opressió econòmica. El problema és molt més profund. Durant els darrers 5.000 anys el sistema patriarcal ha aniquilat gran part dels valors humans i ara cal reconstruir-los o descobrir-los de nou. Un sistema de dominació tan important com el patriarcat no pot ser exclòs d'aquesta anàlisi.


Com s'expressa la qüestió de la col·lectivitat (rêhevaltî) i la convivència a les muntanyes amb la guerrilla? Que és el que t'ha donat la sensació que allà s'hi viu una vida més humana?

Quan vaig arribar a les muntanyes vaig tenir la sensació d'estar a casa, després de molts anys. Havia d'aprendre-ho tot de nou, des de l'idioma fins a la forma en què la gent es relaciona entre si. Però també hi havia similituds. Jo ja havia intentat viure en estructures col·lectives a Europa i en moviments a on hi ha principis comunals. Però el que entenem a Europa respecte a la col·lectivitat i la vida comunal és molt diferent de com s'entén al Kurdistan. Aquí realment sents a l'altra persona, sents com està, i quan està malament, tu també t'hi sents. No estàs separada de la teva companya. A Europa, inclús si vius en una estructura comunal, segueixes separada dels altres, ja que encara estàs separada de tu mateixa. Aquí s'està aconseguint, a poc a poc, acabar amb aquesta separació. Per tant la vida comunal no és quelcom que, d'una manera o una altra, ve des de l'exterior. La persona està tan unida amb les seves companyes com amb el seu propi cos.

"A Europa, inclús si vius en una estructura comunal, segueixes separada dels altres, ja que encara estàs separada de tu mateixa"

 

A les estructures militars, a les muntanyes, esteu juntes 24 hores. No vas sentir mai la necessitat de tindre el teu propi espai a on poder retirar-te?

No. Només quan m'enfado. Però encara així, sovint es tracta de què necessito una hora per pensar. A Europa jo era molt més agressiva del que sóc ara i no podia gestionar tan bé la meva ira com ho puc fer ara. Una amiga em va dir un cop: "Tu al principi eres com la pólvora, i ara ets com la gasolina. Encara explotes, però no tan ràpidament". La societat a Europa és bastant agressiva. Reprimida, això sí, però l'agressivitat està allà. Vivint aquí, a una societat tan diferent, una va canviant, i com que no vius tot el temps dins d'unes estructures tan opressives, et sents molt més relaxada.


Un dels principis bàsics del PKK és el de "Matar la masculinitat". Ocalan ho va utilitzar per a referir-se a com l'home es converteix en l'estat per a després transformar-se en la cultura dominant, que ara cal erradicar. Com s'expressa aquest lema a la vida quotidiana? Com són les relacions entre homes i dones?

"És clar que aquí hi ha disputes entre homes i dones, però les dones juguen un paper important a tots els nivells de la revolució"

La gran diferència és que aquí hi ha un moviment de dones molt fort i hi ha molt de debat al voltant d'aquest tema. I gràcies a això hi ha molt més respecte. És clar que hi ha disputes entre homes i dones, però les dones juguen un paper important a tots els nivells de la revolució. El corrent imperant a Europa és més aviat que no hi ha patriarcat, "totes som iguals". Per això allà és més fort i més difícil lluitar contra ell. S'afronta sovint com un problema individual. Poques vegades els homes discuteixen sobre això. I és per als qui seria més necessari fer-ho. No pots ser socialista sinó confrontes aquests 5.000 anys d'història i analitzes el que ha fet el patriarcat amb tu. Aquí a les muntanyes, aquest debat està present les 24 hores del dia. En aquest sentit, estem molt més avançades que a Europa.


Öcalan diu que aquesta ruptura amb 5.000 anys de patriarcat ha d'entendre's com un "divorci total". Això també significa que les relacions monògames i la família nuclear han de ser replantejades, perquè allà es reprodueixen els mecanismes de dominació. A la guerrilla la sexualitat com a tal no existeix realment, però, quin és el concepte per a la resta de la societat?

Hi ha el criteri de la igualtat, però no una igualtat entesa en el sentit occidental, sinó d'enfortir els valors de la comunitat, com el col·lectivisme. En el cas de les relacions entre homes i dones, és possible que moltes d'elles acabin formant famílies "clàssiques", però també és possible que sorgeixin altres formes. Per exemple, entre altres projectes estem construint un poble, Jinwar, per a dones solteres o viudes i amb fills a càrrec. És una alternativa per a dones que volen viure de forma diferent.


Com avança a Rojava el desenvolupament de l'economia local?

Lentament. Intentem construir un nou sistema en tots els àmbits de la societat. Mitjans de comunicació, economia, comunitat i ecologia, assumptes socials i salut, diplomàcia, educació, política, art, cultura i autodefensa. Als països a on hi ha o hi ha hagut una dictadura treballem en les condicions que es donen inicialment, a més de crear una consciència necessària per a un nou sistema. Per exemple: volem establir una cooperativa a Rojava. Algunes dones kurdes diuen: "Ah, que bé, llavors les dones àrabs treballaran per a nosaltres!" Hi ha moltes dificultats a superar. Tot i això, a totes les regions de Rojava es construeixen ara les comunes i s'intenta implicar a totes les persones que viuen allà. L'educació és essencial aquí, perquè el requisit previ perquè això funcioni és que la gent hi pugui creure.


Has mencionat que aposteu per una versió del socialisme diferent de la del socialisme del segle XX. ¿Quines són les principals diferències?

"Els estats són sistemes de dominació i nosaltres creiem que les persones que exerceixen la dominació no poden construir una societat lliure"

El socialisme i la democràcia sempre han d'anar de la mà. Però la democràcia de la qual parlem no es basa a anar a les urnes cada quatre anys. Es tracta de què la gent ho pugui plasmar en la seva vida diària. I si volem aconseguir quelcom correcte, no ho podem fer amb mètodes equivocats. No pots exercir la teva pròpia dominació per a superar la dominació. En el socialisme real, novament un grup va exercir la dominació. No pot ser que un grup s'erigeixi per sobre la resta i digui: "Nosaltres sabem més i ara farem les coses així". Si mires a Rojava, veus que la gent construeix el seu propi sistema. I repetidament venen crítiques de la població dirigides als quadres, i aquests últims han de confrontar-les. En realitat, és la població qui fa la revolució. Els estats són sistemes de dominació i nosaltres creiem que les persones que exerceixen la dominació no poden construir una societat lliure. Per tant ho tenim bastant clar: cap estat, sinó una democràcia des de baix. Aquest enfocament seria important també per a Europa. El problema no rau només en la distribució desigual de la riquesa, sinó en la mateixa existència d'un sistema de dominació que es manifesta a molts nivells. Hem de pensar com superar aquest sistema i desfer-nos de les implicacions que té en la gent.


Durant el Newroz -l'any nou kurd- hem parlat amb moltes militants que tenen una expectativa de victòria. De fet, el lema era "Mutlaka Kazanacağız!" (En qualsevol cas, guanyarem"). Com podries avaluar el possible desenvolupament de la guerra l'any vinent?

No puc veure el futur, però segur que la lluita serà dura. En qualsevol cas, tot i la guerra, la construcció de les nostres estructures a les diferents regions continuarà. No crec que la guerra acabi en un futur pròxim; especialment a Rojava i Bakûr el conflicte es prolongarà. Cal entendre que no és una guerra entre Turquia i les kurdes o entre Síria i les kurdes. És una guerra internacional. Aquesta regió és crucial per a les diferents potències hegemòniques. Rússia, Estats Units, Europa... Tots ells aposten per la guerra. Per a ells, la guerra és quelcom bo, especialment si no es porta a terme en els seus propis països. Per tant, imagino que tenen un interès en què aquest caos no acabi massa d'hora. Fan tot el possible per a assegurar la seva influència a Orient Pròxim. La guerra els hi dóna diners. Aquesta guerra és també un reflex de les contradiccions globals del capitalisme. Al mateix temps, el Newroz ens ha demostrat que la població surt als carrers a manifestar-se i celebrar aquest dia, tot i la possibilitat que hi hagi atacs i atemptats. Això demostra l'impacte del nostre moviment entre la població.


Quina creus que és la tasca de les forces antiimperialistes a Europa?

Organitzar-se. Si no hi ha intents propis i seriosos d'organització, tampoc hi haurà base per a solidaritzar-se amb res ni fer front als estats propis. Per tant, la primera tasca és construir una base pròpia. El capitalisme està aconseguint fer impossible aquesta organització i utilitza diverses estratègies, no només la justícia i els gasos lacrimògens, sinó la creació de por, desconfiança i conflictes interns. En molts grups de l'esquerra alemanya, la gent està sempre ocupada amb aquests conflictes i no és capaç d'anar més enllà. Si no estem organitzades a Europa, la solidaritat amb la lluita aquí no tindrà cap efecte. "Kurdistan em sembla guai". I que? Si ni tan sols parles amb les teves veïnes, no coneixes les seves penes si desitjos, com es construirà aquesta base, aquesta organització?

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades:

Bakur, el poble que ha perdut la por

Roger Sànchez Esteban
02/07/2016

El documental La batalla d'Amed es presenta a València i Barcelona per portar la veu del poble kurd als Països Catalans.