Rere els rastres d'ADN de la dissidència política

Un cas investigat per la policia alemanya en col·laboració amb els Mossos d'Esquadra demostra que el cos policial català utilitza bases de dades genètiques per identificar i perseguir activistes dels moviments socials
21/03/2017

Un guant, una perruca i una llauna. Aquests tres objectes de característiques tan diferents conflueixen en el relat policial construït després d’un any i mig d’investigació. És el 13 d’abril de 2016 i un contingent dels Mossos d’Esquadra esbotza la porta de l’històric centre okupat Blokes Fantasma de Barcelona. El Jutjat Central d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional espanyola ha tramitat una comissió rogatòria internacional, cursada sota secret de sumari a petició de la fiscalia de la ciutat alemanya d’Aachen, que desencadena l’operatiu policial i culmina amb l’escorcoll de dos domicilis més i la detenció d’una dona. Aquesta activista anarquista té una ordre europea de detenció i entrega perquè la Polizei Landeskriminalamt (policia criminal) de l’Estat de Rin del Nord-Westfàlia la vincula a l’atracament d’una oficina bancària.

Un agent de l’Àrea Central d’Informació dels Mossos d’Esquadra l’any 2009 durant el desallotjament del centre social La Teixidora del Poblenou (BCN) / DIEGO IBARRA

 

L’acció que persegueixen s’havia produït el matí del 19 de novembre de 2014, quan un grup de persones armades va entrar a la sucursal de l’entitat Pax Bank –vinculada al Vaticà– de la ciutat germànica, va lligar el personal que hi treballava i va buidar la caixa forta abans de fugir sense ferir ningú ni causar danys personals. La policia alemanya relaciona aquest episodi amb dos atracaments anteriors, ofereix recompenses a qui pugui aportar pistes sobre l’autoria dels fets i difon als mitjans de comunicació els detalls de l’acció, que fins i tot tenen ressò en un programa televisiu de format reality-show, on es reconstrueixen i es ficcionen investigacions no resoltes.

L’anàlisi de laboratori de les mostres genètiques obtingudes a partir dels rastres trobats en una perruca i altres peces de roba, que haurien estat abandonades a les immediacions del banc d’Aachen aquell matí de tardor, facilita perfils d’ADN a la policia. Aquestes traces són remeses a altres estats europeus perquè cerquin possibles convergències a les respectives bases de dades genètiques. Mesos després de l’acció, els Mossos irrompen a escena i alerten que han detectat una hipotètica coincidència entre un dels perfils genètics trobats a la perruca i una entrada –encara anònima– del seu registre. Ràpidament, ho vinculen a accions perpetrades per militants anarquistes i inicien la cerca.

Nombrosos indicis apunten que els efectius de l’Àrea Central d’Informació dels Mossos d’Esquadra –que adopten el sobrenom d’Astor per preservar la seva identitat– fa anys que aprofiten registres, mobilitzacions i protestes per recollir restes biològiques d’activistes, extreure’n l’ADN i emmagatzemar-lo. Aquesta tècnica s’utilitza habitualment a l’àrea d’investigació criminal per identificar presumptes responsables de fets delictius mitjançant l’encreuament de mostres preses a persones detingudes o investigades.

L’ús d’aquest mètode per part dels Mossos amb la finalitat d’augmentar el control sobre els moviments socials era una pràctica incerta, que es corrobora amb el succés d’Aachen

La utilització d’aquesta metodologia per part dels Mossos amb la finalitat d’augmentar el control sobre els moviments socials era una pràctica incerta, que es corrobora amb el succés d’Aachen i la relació que estableixen entre aquests fets i una acció directa de caràcter polític duta a terme al barri de Sants de Barcelona el juny de 2009. Aquell dia, els efectius policials van recollir proves al lloc dels fets i van topar amb un guant, a partir del qual van obtenir un rastre genètic. La mostra va restar emmagatzemada i òrfena d’identitat durant anys, fins que va saltar l’alarma fruit del seu encreuament amb els perfils obtinguts per la policia alemanya al banc d’Aachen.

A partir d’aquell moment, la investigació policial s’accelera i l’àrea d’informació de la policia catalana estreny el cercle sobre els espais del moviment anarquista a la ciutat de Barcelona. Necessiten dirimir qui hi pot haver darrere la seqüència numèrica d’ADN trobada a l’escenari de dues accions separades entre si per més de cinc anys i milers de quilòmetres. Segueixen la pista d’una dona, però necessiten restes de la seva matèria orgànica per tancar la triangulació que els permeti inculpar-la. Segons la versió policial, un grup d’agents de paisà ho aconsegueix durant una nit d’estiu als carrers de Barcelona. Segueixen l’activista i, d’amagat, recullen una llauna de cervesa buida que ha abandonat al carrer. D’aquesta manera, s’asseguren que posseeixen un objecte que ha estat en contacte directe amb la noia, tot i que la prova no és determinant perquè l’objecte també podria haver estat en contacte amb altres persones.

Ha passat un any de l’atracament i l’anàlisi feta als laboratoris ubicats al complex Egara dels Mossos conclou que les mostres extretes de la llauna, la perruca i el guant coincideixen. Sis mesos després, l’anarquista és detinguda, empresonada immediatament a Soto del Real i, posteriorment, extradida a Alemanya, on encara resta en presó preventiva mentre se celebra el judici –en curs. A la banqueta dels acusats, l’acompanya una altra persona, també detinguda en un domicili de Barcelona el mes de juny passat. A ell, se l’inculpa basant-se en la suposada coincidència entre un rastre d’ADN trobat al lloc dels fets d’Aachen i una mostra de saliva que els Mossos haurien obtingut del bufador de l’alcoholímetre amb el qual el van sotmetre a un control de trànsit simulat.

Un policia busca restes en una paperera durant la marxa antirepressiva del 13 de juny de 2015 / VICTOR SERRI

 

Previsiblement, el judici quedarà vist per a sentència a finals del mes de maig i les dues anarquistes acusades poden ser condemnades a penes de presó elevades. Durant una de les sessions celebrades fins ara, un agent Astor dels Mossos va viatjar a Alemanya per prestar declaració, però va tornar sense haver-ho fet. Com que es va negar a revelar la seva identitat real davant del tribunal, aquest va desestimar el seu testimoni i el va fer sortir de la sala. El cas compta amb el precedent del procés celebrat fa uns mesos per l’atracament perpetrat l’any 2013 a una sucursal de l’Aachener Bank, que la policia relaciona amb l’acció contra el Pax Bank. Aleshores, una activista holandesa va ser absolta, malgrat la concurrència obtinguda de l’encreuament dels rastres d’ADN sostrets d’unes armes abandonades a l’oficina atracada i una mostra que se li havia pres anteriorment a Anglaterra en el transcurs d’una detenció sota l’acusació de la comissió d’un delicte menor. El tribunal va considerar que, si bé les restes d’ADN trobades a la sucursal representaven un indici, no eren una prova suficient per acreditar la seva participació en els fets. En tots aquests casos, es plantegen tres problemes processals: els objectes analitzats poden contenir ADN de diverses persones, l’ADN de la persona sospitosa pot haver arribat a l’objecte abans que es produïssin els fets investigats i, finalment, com es pot demostrar davant d’un tribunal que hi ha hagut una cadena de custòdia correcta dels objectes intervinguts.

Tots els mecanismes de control necessiten un camp de proves per testar la seva efectivitat. Durant els darrers anys, l’Estat espanyol ha utilitzat el País Basc com a laboratori repressiu, també en l’ús de la tècnica de l’ADN. A principis de 2000, l’Ertzaintza va començar a fer servir les proves genètiques per perseguir actes de kale borroka i inculpar desenes de joves en processos judicials, que han fet que algunes d’aquestes persones hagin complert llargues condemnes de presó. Durant aquella dècada, les advocades, les familiars i les víctimes van poder documentar nombrosos episodis de persecució del jovent dels entorns de l’esquerra abertzale amb la finalitat d’obtenir mostres biològiques. La policia actuava tant als ambients de nit –per obtenir rastres gràcies a la sostracció de gots i cigarretes– com fent falsos controls d’alcoholèmia o suposats registres rutinaris i domiciliaris per comissar tot tipus d’efectes personals.

El cas d’Orkatz Gallastegi va ser paradigmàtic perquè, després d’una dècada de periple judicial, va aconseguir arribar fins als tribunals Suprem i Constitucional. Aquest darrer va acabar denegant el darrer recurs –d’empara– de Gallastegui, ja que va considerar que no calia tenir el consentiment ni cap ordre judicial per poder obtenir la mostra de saliva que el va portar a ser condemnat. La policia autònoma basca va obtenir el seu ADN a partir d’una escopinada que va llençar al terra de la cel·la de la comissaria. Posteriorment, el van creuar amb vestigis biològics trobats al lloc dels fets i van inculpar el jove, que va ser condemnat a presó juntament amb dues persones més, una identificada per la mateixa via i l’altra gràcies al rastre obtingut d’una cigarreta.


Raspalls de dents i plantilles

Fa una dècada que els Mossos d’Esquadra podrien haver començat a aplicar aquest tipus de tècniques amb la mateixa finalitat. L’estiu de 2009, la lletrada Laia Serra va prestar assistència a una detenció pels presumptes delictes de danys, resistència i desordres en una comissaria de la policia catalana. Una persona havia estat detinguda i una segona que es va acostar a les dependències policials per interessar-se per l’estat de la primera també va acabar detinguda, inculpada pels mateixos fets. Els Mossos van esperar que l’advocada atengués les detingudes per prendre’ls mostres biològiques sense la seva presència, tot i que ella encara es trobava a la comissaria.

Al llarg d’una dècada, els Mossos d’Esquadra han emmagatzemat centenars de perfils d’ADN, recollits en el marc de desallotjaments o manifestacions

"Va ser del tot injustificat perquè cap dels delictes que se’ls imputaven no eren greus i perquè, a l’atestat dels fets, no hi constava la recollida de cap vestigi que permetés comparar aquella mostra", afirma Serra. A més, recorda que la primera detinguda va accedir a la recollida d’ADN mitjançant un frotis bucal tot i que no va ser informada degudament pels agents, però que, en el segon cas, se li va fer l’extracció en contra de la seva voluntat, motiu pel qual s’hauria d’haver requerit una ordre judicial. Poc temps després, el cas va ser arxivat per manca de proves i l’advocada de les activistes va fer una petició al Departament d’Interior perquè es cancel·lessin els registres de totes les seves dades personals, fotos, empremtes i mostres d’ADN i perquè advertissin la resta de forces i cossos de seguretat –que podrien haver accedit a les dades– sobre la seva invalidesa. Laia Serra considera que "el fet que aquella mostra no es pogués confrontar amb cap altre vestigi va generar el dubte de si podia servir per engreixar les bases de dades policials d’ADN amb perfils d’activistes".

Agents de la Brigada Mòbil i de la policia científica recullen peces de roba d’una manifestació de suport a Can Vies el 31 de maig de 2014 / ARXIU

 

Els darrers anys, es té constància de desallotjaments d’habitatges okupats per activistes socials en què els Mossos d’Esquadra s’han endut objectes personals com raspalls de dents i plantilles de calçat. També s’ha pogut observar i documentar gràficament –en alguns casos– com agents de la unitat 700 de la Brigada Mòbil d’antidisturbis i de l’Àrea Central d’Informació han procedit, al final d’algunes protestes, a recollir peces de roba abandonades per manifestants. Aquest tipus d’actuació es va poder presenciar durant la marxa final de l’Efecte Can Vies el 31 de maig de 2014 al centre de Barcelona, al final de la celebració de l’1 de Maig de 2015 a la cruïlla de l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia i en una manifestació antirepressiva celebrada entre els barris barcelonins de Sants i Gràcia el 13 de juny del mateix any. Probablement, no va ser la primera vegada ni tampoc serà l’última.

 

----------------------------------------------

Coordinació internacional de les bases de dades

L’any 1988, el Regne Unit va ser el primer Estat del continent europeu que va condemnar una persona gràcies a la seva identificació per via de l’anàlisi d’ADN, tan sols tres anys després del cas pioner sentenciat als EUA. A partir d’aquell moment, les institucions comunitàries europees van començar a adoptar mesures jurídiques per facilitar la creació de bases genètiques destinades a l’intercanvi d’informació entre els estats membres. En l’àmbit europeu, aquesta pràctica està regulada pel Tractat de Prüm de l’any 2005, que en un primer moment va ser signat per l’Estat espanyol i sis països europeus més, com Alemanya o l’Estat francès. Aquest conveni internacional permet que els estats membres accedeixin als fitxers automatitzats d’anàlisi d’ADN, empremtes dactilars i matrícules d’automòbils sota el precepte d’“intensificar la cooperació policial i judicial transfronterera en matèria penal”. La coordinació dels laboratoris acreditats pel Ministeri de Justícia per fer anàlisis d’ADN a l’Estat espanyol resta en mans de la Comissió nacional per a l’ús forense de l’ADN, inscrita a l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses. Aquest organisme és qui controla la base de dades estatal –unificada l’any 2007 a partir dels registres de la Guàrdia Civil, el Cos Nacional de Policia espanyola (CNP), l’Ertzaintza, la Policia Foral de Navarra i els Mossos d’Esquadra–, a la qual el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) té accés lliure. Aquest fitxer s’anomena INTCF-ADNIC i empra un mecanisme comparatiu obtingut de l’FBI americà. Les dades registrades també s’intercanvien amb l’Europol i la Interpol, que té una oficina d’enllaç a Madrid, gestionada pel CNP amb la col·laboració d’agents de la Guàrdia Civil i les policies autonòmiques esmentades.

 

On deixem els rastres?

El nostre rastre biològic té una vida llarga i fins i tot pot ser transferit d’un espai a un altre i entre diferents persones, tot i que el més habitual és deixar traces genètiques a través del contacte directe amb objectes. El nostre cos conté ADN a l’orina, els excrements, la suor, la saliva, les secrecions nasals i de les orelles, la sang, els fluids vaginals i el semen, les ungles, els pèls i els cabells, la caspa i les cèl·lules epitelials, que es troben principalment –però no tan sols– a l’epidermis. Quotidianament, les persones abandonem material genètic de manera involuntària mitjançant accions com eixugar-nos la cara, prendre un refresc o pentinar-nos. Dipositem mostres d’ADN, principalment a través de la saliva, la suor, les secrecions i les cèl·lules, amb el simple contacte amb mocadors, tovallons, raspalls de dents, eines de treball, coberteria, cigarrets i un llarg etcètera de peces de roba i materials diversos.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: