Ricard de Vargas Golarons: "Karl Marx no era marxista, sinó llibertari"

Historiador, exactivista del MIL
05/10/2016

Corrien els anys 60 quan Ricard de Vargas Golarons i altres joves llibertaris, entre ells Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes, van enfundar les pistoles per crear el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), que, durant la seva gestació i mitjançant les expropiacions, va reforçar les lluites autònomes que esclataven a les fàbriques de l’època. Una dècada després, aquesta generació inspirada en els maquis i els consells obrers va sucumbir a la transició política que donaria pas a l’actual monarquia parlamentària. Vargas Golarons va continuar dins l’Organització de la Lluita Armada (OLLA) per, tot seguit, contribuir a l’extensió del comunisme llibertari i el situacionisme a través de la revista Altres Nacions i diverses entitats. Conegut amb el sobrenom del Llengües, des d’aleshores, no ha deixat d’apel·lar a la història amb l’ànim de reivindicar les pràctiques que, ja llavors i ara a Chiapas o el Kurdistan, dibuixen un veritable panorama d’alliberament social i nacional. Als seus 67 anys, Vargas Golarons prepara un llibre sobre l’OLLA, nom que la policia va donar al grup que, durant la dècada dels 70, va intentar promoure l’autodefensa entre la classe treballadora.

/ SERGI RUGRAND

 

Què en recordes, de la teva participació en el moviment autònom?

M’hi vaig involucrar el 1966, amb disset anys, després de participar a l’acte de refundació de Comissions Obreres a l’església de Sant Medir, al barri barcelonès de la Bordeta. Aleshores, eren unes comissions amb un fort caràcter assembleari, fins que s’hi va incorporar el PSUC, fet que va provocar una radicalització de les lluites autònomes.

Fins aleshores, no hi havia experiències en aquest àmbit?

L’autonomia obrera havia sigut molt forta durant els anys 40 i 50, abans que el franquisme eliminés els últims maquis de la resistència organitzada. I ja no revifaria fins a mitjan anys 60, quan, en oposició al control que exercia el PSUC sobre el moviment obrer, es va estendre als barris populars. Jo m’hi vaig apropar per afinitat amb determinades persones de l’institut i per la proximitat amb les lluites que apareixien a les fàbriques.

Com es gesta el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL)?

S’organitza a finals dels 60, quan, en plena agitació social, l’Oriol Solé Sugranyes contacta amb anarquistes refugiats a França que havien conegut Quico Sabaté, Josep Lluís Facerias i altres guerrillers. Ells ens van proporcionar armes quan vam veure la necessitat d’actuar contra la violència que exercien l’Estat i el capital. Així neix el MIL, com un procés de radicalització d’una colla de joves disposats a finançar les caixes de resistència obreres i crear una biblioteca que formés la classe treballadora.

Vas viure una etapa de gran efervescència política?

En aquell moment de crisi econòmica, el moviment obrer va protagonitzar una gran ofensiva mitjançant la creació de comitès d’autodefensa arreu d’Europa. Això ens va permetre relacionar-nos amb grups radicals d’Itàlia, França, Suïssa o Bèlgica. Sobretot, perquè algunes de les empreses hi tenien filials –com és el cas de Harry Walker– i, arran de la vaga a Itàlia, vam ajudar Lotta Continua en la seva campanya revolucionària. De fet, quan cau el MIL, la solidaritat no es produeix a l’Estat espanyol, sinó en aquests països.

Per què creus que l’estratègia rupturista del MIL no va prosperar?

Sobretot, perquè la majoria dels treballadors van entrar a la CNT perquè van creure que podrien continuar la lluita dins el marc de la llei. I això va ser un error. També hi va influir el xantatge dels militars per frenar els canvis i el fet que la correlació de forces ens era molt desfavorable. Si haguéssim tingut més temps, potser les coses haurien canviat. Però, llavors, el PSUC, els socialistes i la resta de partits van acceptar els pactes de la Moncloa a canvi de recuperar diners del capital i, a través dels centres cívics, controlar la lluita als barris. I així es va arribar als 80, amb el PSOE acceptant l’entrada a Europa –que va exigir el desmantellament d’algunes indústries– i aplicant lleis repressives que van desencisar una part important de la classe obrera.

CCOO i UGT han participat d’aquesta lògica?

S’han convertit en gestors del capital. Per això nosaltres vam intentar aguditzar les lluites, conscients del que havia passat a Itàlia anys abans. Almenys, de tot plegat, n’han quedat experiències que agafen el millor del marxisme antiautoritari. I és que Karl Marx no era marxista, sinó llibertari.

Què en destacaries, d’aquesta herència?

Molts col·lectius conserven eines de confrontació anticapitalistes i, lluny dels plantejaments ideològics, adopten el marxisme més combatiu i antiparlamentari. També practiquen formes d’autogestió i tenen Sabaté, Puig Antich o Solé Sugranyes com a referents. Per desgràcia, però, hi ha una atomització que afebleix la seva incidència social, si bé el llegat s’ha estès més enllà del moviment anarquista. La CUP n’és una mostra, ja que, a banda de la seva pràctica assembleària, formula plantejaments llibertaris i antiautoritaris.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: