'Rogue One': fingir la maduresa

La nova pel·lícula de 'Star wars' presenta un panorama geopolític més complex que el de la trilogia original, amb divisions i dissensions dins d’una aliança rebel que també assassina. Posteriorment, segella les fissures obertes en el seu dualisme
11/01/2017

A l’època de la seva estrena, La guerra de las galaxias es va considerar una injecció d’optimisme en el cinema comercial. Encara que George Lucas volia criticar l’imperialisme estatunidenc, va acabar optant per una abstracció que permetia interpretar el relat de maneres oposades. Potser la intenció havia estat subversiva, però tot plegat feia recordar la Segona Guerra Mundial, el mite còmode de la guerra bona i justa (si s’oblidaven els bombardejos sobre Tòquio, Dresden, Hiroshima, Nagasaki...).

Fotograma d’una de les escenes de la nova entrega de Star Wars / WALT DISNEY STUDIOS MOTION PICTURE


Al mateix temps que Apocalypse Now llençava sal a la ferida del Vietnam, Lucas va oferir una ficció que (voluntàriament o involuntàriament) permetia una lectura d’autoafirmació. Projectava simpatia vers uns rebels que podien recordar el Vietcong (o els mujahidins, posteriorment), però permetia que els fills de l’imperi estatunidenc se sentissin identificats amb uns herois de western fronterer. Explicava una lluita simple contra l’opressió, una rebel·lió juvenil i lluminosa que triomfava a través d’una violència lleugera, que matava sense que es veiés una gota de sang.

Més que una guerra, Lucas ens mostrava un joc de guerra. I els herois eren lluitadors per la llibertat, aquells freedom fighters que connectaven amb l’imaginari anarcocapitalista. A la realitat, l’administració Reagan va cuidar aquesta figura a través d’un relat pueril de la geopolítica mundial. De la mateixa manera que els rebels de Star wars lluitaven contra l’imperi i no calien més explicacions, els freedom fighters de Nicaragua (la Contra) o l’Afganistan (els talibans) eren herois perquè lluitaven contra la Unió Soviètica. Les pantalles cinematogràfiques i les rodes de premsa de la Casa Blanca apostaven pel mateix llenguatge esquemàtic i simplificador. Fins i tot la gran proposta armamentística dels EUA del moment va ser rebatejada pels mitjans de comunicació, inicialment de manera sarcàstica, com “la guerra de les galàxies”.
 

Fingiment de complexitat

Quaranta anys després de l’estrena de la pel·lícula original, s’ha estrenat una nova entrada a la saga. Rogue One escenifica una certa assumpció de la complexitat. La revolució contra un cruel imperi galàctic es bifurca en diversos camins i estratègies. Ja no estem davant un univers dividit en bons, dolents i covards, sinó que tenim faccions diferenciades i estratègies diverses a l’hora d’afrontar els conflictes (cosa que ja succeïa a la trilogia iniciada amb La amenaza fantasma, que incloïa intrigues i debats de passadissos). Fins i tot tenim rebels que assassinen de manera evident i innecessària. Els jocs de guerra són ara una mica més reals i menys maniqueus.

No estem davant un univers dividit en bons, dolents i covards, sinó que tenim faccions diferenciades i estratègies diverses a l’hora d’afrontar els conflictes

Malgrat tot, els responsables de Rogue One gestionen aquesta complexitat de manera tramposa. Com a Capitán América: civil war o Batman v Superman, es fingeix un debat inexistent. A Capitán América: civil war, sabem des del principi que el supersoldat protagonista defensa la causa correcta: l’autarquia dels superherois, independents d’unes institucions democràtiques corrompudes. A Batman v Superman, l’enfrontament entre els dos protagonistes conclou quan apareix un malvat al qual atonyinar en equip. I el guió del nou film de Star wars segella ràpidament les fissures que obre al primer tram del relat. La jove aïllacionista es compromet amb la revolta. El sicari de l’aliança rebel ignora les ordres que l’embruteixen. I el revolucionari que s’ha convertit en un senyor de la guerra, exclòs pel seu extremisme, col·labora amb la causa de la unitat mitjançant el suïcidi. Tot condueix al retorn del dualisme. Amb una diferència respecte a les pel·lícules històriques de la saga: estem davant d’una història fortament sacrificial, més amarga i menys optimista.

Pel camí, no falten les exploracions de terreny ben conegut, que toquen o superen la línia de separació amb el déjà vu: tenim plànols de superarmes, humor robòtic... I Disney continua apostant per una certa representació de la diversitat a través d’una protagonista femenina i uns personatges secundaris d’ètnies diverses. Encara que no hi falta el protagonisme dels vincles familiars, el film també suposa un interludi en la saga i la nissaga dels Skywalker. Per una vegada, els membres d’aquesta estirp apareixen només a la perifèria d’una narració una mica menys mitòmana que El despertar de la fuerza, menys nostàlgica, potser més sòbria, però també una mica més vulgar.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Les traductores invisibles

dimecres, 11 gener, 2017

El 27 i 28 d’octubre passats va tenir lloc a Barcelona la IV Conferència Internacional de Traducció Audiovisual (CITA 4), on, entre altres actes, s’entregaven els IV Premis ATRAE a les