Internacional

"A Síria hi ha hagut una revolució però també una contrarevolució exitosa"

Leila al Shami i Robin Yassin-Kassab van ser a Barcelona per presentar el llibre 'País en llamas. Los sirios en la revolución y la guerra' (Capitán Swing, 2017). L'entrevista tracta aspectes poc coneguts de la revolució siriana
Victor Serri

El passat mes de juny, Leila al Shami i Robin Yassin-Kassab van ser a Barcelona per presentar País en llamas. Los sirios en la revolución y la guerra (Capitán Swing, 2017). Ell periodista i ella bloguera i activista en defensa dels drets humans. Tots dos han viscut durant diferents períodes a Síria, on encara tenen amistats i familiars, com també al Líban, l'Iraq o Palestina. El llibre està dedicat, entre d’altres, a Razan Zaitouneh, amiga i companya de Leila en la seva lluita pels drets de la població kurda a Síria durant els anys previs a la revolució, i segrestada per Jaysh al Islam des del desembre de 2013, juntament amb tres companys més. Hi hem mantingut una conversa i l'entrevista n’és una versió resumida. Està centrada en aspectes poc coneguts de la revolució siriana, com són els Comitès de Coordinació Local i els Consells Locals, així com en el Confederalisme democràtic a Rojava. Un conjunt d’experiències d’autoorganització i autogestió sorgides a Síria després de l’aixecament popular de març de 2011. Per motius de seguretat, al Shami ha demanat no ser fotografiada.
 

Al vostre llibre parleu dels Comitès de Coordinació Local (CCL) com una forma popular d’autoorganització durant la Revolució. Com eren i es van desenvolupar?

Leila: Amb l’inici de les protestes a Síria, es va construir una xarxa per organitzar les mobilitzacions als pobles i ciutats, on milers de persones van sortir al carrer per exigir els seus drets. De seguida un grup d’activistes, on hi havia Razan Zaitouneh, van veure que calia coordinar-se entre si dins del moviment revolucionari. Així és com van aparèixer els CCL, que tractaven d’enxarxar i unificar les principals demandes.
 

I els Consells Locals (CL), en què consistien?

"Els Consells Locals es basaven en la visió de l’anarquista sirià Omar Aziz, per qui protestar als carrers no era suficient, sinó que calia trobar noves maneres d’organitzar-se per crear institucions independents a l’Estat"

Leila: Es basaven en la visió de l’anarquista sirià Omar Aziz, per qui protestar als carrers no era suficient, sinó que calia trobar noves maneres d’organitzar-se per crear institucions independents a l’Estat i així impugnar el règim autoritari. Creia que mitjançant l’autoorganització s’obriria la porta a la consciència i les idees revolucionàries s’estendrien per Síria. Aziz es va involucrar en la creació dels primers CL a Barzeh, Daraya i Zabadani i les seves idees es van escampar ràpidament. No tant a causa de la seva ideologia, sinó per necessitat.
 

A quines necessitats us referiu?

Lelia: A les zones alliberades hi havia una gran manca de serveis bàsics. A través dels Consells Locals, la gent va organitzar-se per mantenir el subministrament d’aigua i electricitat, el funcionament de les escoles i hospitals, així com el cultiu de menjar en les zones sota setge. Fins fa molt poc, a Síria hi havia 700 CL, la majoria escollits democràticament. És clar que no tot era meravellós. Hi havia diferències entre els grups polítics i religiosos i maneres de concebre la coordinació també diferents..., però la gent va autogestionar les seves vides. Si els Consells Locals no haguessin estat atacats i bombardejats diàriament, potser haurien sigut el motor d’un canvi social i una esperança per a altres pobles.

"L’esquerra autoritària i l’estalinisme han quedat desacreditades a Síria i al conjunt del món àrab" / Victor Serri


 

Quina és la situació actual dels Consells Locals?

Leila: N’hi ha molts als pobles i barris, com a la província d’Idlib i a bona part de l’Alep assetjada, abans que caigués a finals 2016.

Robin: També estan presents al nord d’Alep i al sud, al voltant de Deraa, a banda de les àrees que no controla el règim o Daesh, les grans amenaces per a la població al costat de Jaish al Islam (a Ghouta) o Jabhat al Nusra (a Idlib). De tota manera, la resistència popular és constant.
 

En el llibre, un dels testimonis explica que abans de la revolució se sentia identificat amb Stalin, però després més proper a l’anarquisme. Podem dir que els Comitès de Coordinació Locals eren semblants als processos d’autoorganització desenvolupats per l’anarquisme en altres països del món?

"El motiu del fort augment de l’islamisme al món àrab és que l’esquerra ha estat incapaç d’unir-se a les lluites populars"

Leila: Cal ser curoses a l’hora de pensar des de concepcions desenvolupades a Occident, perquè la gent a Síria no va despertar-se un dia i va començar a llegir Kropotkin i es va fer anarquista. L’origen té a veure amb la necessitat d’autoorganitzar-se i, quan ho va fer, va adonar-se del potencial que això tenia. Va experimentar la llibertat sense l’existència de l’Estat, del qual ja no accepta cap tutela. Això té una força enorme.

Robin: L’esquerra autoritària i l’estalinisme han quedat desacreditades a Síria i al conjunt del món àrab. I és que molts dels règims tenen un funcionament feixista i utilitzen un vocabulari d’esquerres o nacionalista que, en cap cas, està al servei de la classe treballadora ni de la nació àrab. Això els ha desacreditat, no tant per estar al poder, sinó per haver-se deixat cooptar. A Síria ha passat amb el règim Baas, que funciona com un tipus de feixisme àrab, i el Front Progressista Nacional, que agrupa els autoanomenats partits d’esquerres o comunistes que accepten el lideratge del partit de Baixar al-Àssad, cosa que els permet publicar algun diari o comptar amb protecció militar del règim.

Leila: Al principi de la revolució, molts dels qui militaven van abandonar-los com a rebuig al fet que els seus líders continuessin donant suport al règim d’al-Àssad. No només això: part del rebuig també s’ha produït perquè aquesta esquerra ha dit que la gent autoorganitzada és jihadista o agent de l’imperialisme.

Robin: Això és un problema internacional, ja que el motiu del fort augment de l’islamisme al món àrab és –com el del vot a Trump o de l’augment de la ultradreta a Europa– que l’esquerra ha estat incapaç d’unir-se a les lluites populars. Síria és un exemple d’això: l’esquerra no dóna resposta a la classe treballadora, i això fa que la gent se’n vagi cap a l’extrema dreta.
 

Per què parleu de revolució per explicar el que ha passat a Síria?

Robin: Va ser una revolució perquè ha canviat vida de la gent en tots els aspectes. Personalment, per exemple: vaig trobar una dona que el 2010 portava hijab i seguia els preceptes del poder islàmic, segons el qual s’havia de casar amb qui la seva família havia escollit. Doncs bé: el 2013 ja vivia obertament com una lesbiana en una zona més aviat conservadora de Síria. Altres han fet el contrari: abans no eren practicants i ara són practicants i creients, però en ambdós casos és arran de desafiar les antigues institucions, crear-ne de noves i treballar per desenvolupar-les.

Leila: Hi va haver una revolució però també una contrarevolució exitosa.

"La gent de fora no hauria de confondre els kurds amb el PYD, que és un partit polític com molts altres a Síria" / Victor Serri


 

Durant els últims sis anys la majoria de l’esquerra europea ha girat l’esquena a la revolució siriana i fins i tot ha negat la seva existència. Paradoxalment, no ha estat així amb el moviment kurd de Rojava, on segons alguns testimonis, hi ha una gran diferència entre la teoria i la pràctica. A on rau aquesta diferència?

Robin: El PYD [Partit de la Unió Democràtica] ha organitzat el sistema de comunes, però són ells els que estan a la cúpula i prenen les decisions. Ha arrestat gent kurda que no està d’acord amb ells i ha prohibit altres opcions polítiques, a part de coordinar-se amb Rússia per atacar al FSA, i amb EUA per derrotar al DAESH, gràcies al qual s’ha estès més enllà dels territoris on els kurds són majoritaris. Així doncs, el PYD no sembla que estigui en línia amb el Confederalisme democràtic. Per nosaltres, cal estar en contra de totes les formes d’autoritarisme a Síria, sigui al-Àssad o Jaish al Islam, Nusra, Daesh, Ahrar al Sham, algunes de les brigades del FSA i també estem contra el PYD.

"Cal estar en contra de totes les formes d’autoritarisme a Síria, sigui al-Àssad o Jaish al Islam, Nusra, Daesh, Ahrar al Sham, algunes de les brigades del FSA i també estem contra el PYD"

Leila: La gent de fora no hauria de confondre els kurds amb el PYD, que és un partit polític com molts altres a Síria. Les revolucionàries sirianes que es van aixecar per la llibertat i la justícia, incloses les kurdes, tenen el dret de criticar aquest partit per aquestes pràctiques.
 

Tot i ser crítics amb el PYD, trobeu coses positives de la revolució a Rojava?

Leila: Sí, és clar. Primer de tot, la llengua kurda avui és a les escoles, quan abans havia estat reprimida sota el règim d’al-Àssad. En segon lloc, que les dones que ara participen dels processos polítics i socials se senten més empoderades. I tercer, que a través de les comunes, la gent participa la presa de decisions, com ara on han d’anar els recursos. Per tant, hi ha hagut grans conquestes i encoratgem la gent a solidaritzar-s’hi per tal que continuï.
 

Com són les relacions entre el PYD i els moviments revolucionaris sirians?

Robin: Mai no han estat bones i avui encara menys. La gent sospitava molt sobre la manera amb què al-Àssad es va retirar de Rojava: sense lluitar i deixant instal·lacions i armament al PYD. També perquè, fins al 1999, quan Oçalan vivia a Síria, era Hafez el Assad qui el protegia. Oçalan, a canvi d'aquesta seguretat, va fer que el PYD enviés als joves kurds sirians, que volien lluitar pels seus drets, a combatre a Turquia. En aquells anys, hi havia 150.000 kurds sense drets polítics i socials perquè el règim no els donava la nacionalitat. Aquest era el tracte entre el PYD i el règim i sembla que podria haver continuat fins avui. Al-Àssad mai no va bombardejar Rojava ni les zones controlades pel PYD, mentre que les controlades pels altres revolucionaris eren bombardejades cada dia. D’alguna manera, va dividir l’oposició per vèncer.

Leila: Quan jo estava a l’Iraq treballant amb refugiades, la majoria eren kurdes sirianes que havien fugit de Rojava per no ser allistades forçosament per les YPG/YPJ. Per altra banda, quan la revolució siriana va començar, àrabs i kurds anaven units. Si després han aparegut les tensions entre uns i altres ha estat per la manipulació que han ordit els líders. La mateixa Coalició Nacional Siriana, per exemple, no reconeix el dret a l’autodeterminació dels kurds, que és una qüestió clau. I enlloc de forjar aliances, els seus líders es dediquen a generar recels i desconfiances.

"Milions de sirians encara tenen idees de llibertat i justícia social al cor. El problema és que estan repartits per tot el món i, més de la meitat, viuen en camps de refugiats" / Victor Serri


 

Quina és la situació de la revolució en aquests moments?

Robin: No està derrotada del tot, perquè milions de sirians encara tenen aquestes idees de llibertat i justícia social al cor. El problema és que estan repartits per tot el món i, més de la meitat, viuen en camps de refugiats, més preocupats per sobreviure que altra cosa.
 

Quin és el rol que pot jugar la solidaritat internacional a Síria?

"Hi ha moltes iniciatives a les quals podem donar suport, i així evitarem que siguin esclafades per l’extremisme i el caos a Síria"

Leila: Cal mirar més enllà dels Estats per adonar-nos que hi ha molta gent amb qui identificar-se. Gent que treballa per documentar els abusos dels drets humans, que fa periodisme ciutadà o que treballa als hospitals, escoles o distribuint menjar... Hi ha moltes iniciatives a les quals podem donar suport, i així evitarem que siguin esclafades per l’extremisme i el caos a Síria.
 

I què podem fer en la pràctica?

Leila: El més important és desafiar les narratives dominants, segons les quals s’ha d’escollir entre el règim d’al-Àssad o els extremistes del Daesh. Per això és necessari contactar amb les organitzacions de base i escoltar les veus dels sirians. Després, òbviament, cal ajudar en l’àmbit humanitari, perquè hi ha un milió de persones que pateixen setge i s’han quedat sense menjar i medicines, sobrevivint en condicions deplorables. En els campaments que hi ha arreu del país i al Líban i Jordània la situació és terrible. Sense oblidar els milers d’engarjolats, en la seva majoria activistes no violents i treballadors humanitaris. Mantenir la qüestió dels presoners a l’agenda és bàsic, ja que el seu alliberament és clau amb vista a les negociacions. I finalment, hem de permetre que les dones que van participar en la revolució, avui sotmeses a la militarització i el masclisme, tornin a ser protagonistes del canvi que necessita el país.  
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: