Impressions

Sobre A cor obert

21/12/2016

Ai, quin gust quan t’enfrontes a una creació artística sense saber-ne quasi res, de vegades amb certa mandra i tot, i al final acabes encantat de la vida. Així va anar la cosa divendres passat, quan vaig deixar-me caure per qüestions més aviat domèstiques a la sala Tallers del Teatre Nacional a veure A cor obert, un espectacle del projecte de teatre terapèutic Descabelladas. He de reconèixer que, abans d’anar-hi, temia que, malgrat les bones intencions de la proposta, l’amateurisme ho taqués massa tot, fins al punt que no arribés a poder controlar el perill del sensacionalisme. Dit ras i curt, no em refiava d’una obra sobre la qual només sabia que estaria protagonitzada per actrius no professionals afectades per diverses malalties i que, a més, a dalt de l’escenari, explicarien com viuen tots els seus mals. Però l’espectacle, fotent-me una hòstia com Déu mana, em va tornar a recordar, espavilat de mi, que amb prejudicis no puc anar enlloc.

La intel·ligència d’A cor obert rau en el fet que vol ser, per sobre de tot, una obra de teatre. Sembla una obvietat, però diria que no ho és.

No em refiava d’una obra sobre la qual només sabia que estaria protagonitzada per actrius no professionals afectades per diverses malalties

És veritat que hi ha primeres persones, hi ha sentiment i emoció, hi ha transparència, hi ha experiències personals, individuals i col·lectives, hi ha reivindicació, hi ha feminisme i hi ha tot el que han volgut que hi fos les nou actrius que participen en el projecte. Però absolutament tot és mediatitzat per la dramatúrgia de les directores, Isabel Díaz, Teresa Urroz i Alicia Martel, que aconsegueixen obrar un miracle: allunyar qualsevol rastre de sentimentalisme i autocondescendència sense treure una gota de veritat a les protagonistes, tot a còpia de bon teatre.

El mètode és fàcil de dir, però no tant de fer. A l’obra, tot el que es diu i es confessa és passat pel filtre d’un fotimer de recursos que, a banda de regir-se pel bon gust i l’elegància, intel·lectualitzen la proposta. I, aquí, “intel·lectualitzar” no ha de sonar feixuc –no hi hauria de sonar mai, però en fi, ja ens entenem–, perquè es tracta d’una intel·lectualització festiva, que, principalment, se serveix de l’humor, la música, el cant i el ball. No és tan sols que l’obra hagi aconseguit subvertir els tòpics amb què sovint es tracten les malalties gràcies a la “desdramatització” –joc de paraules que usen les mateixes creadores del projecte–, sinó que assoleix una fita encara més alta: la de transformar el contingut sensible en alguna cosa que transcendeix artísticament i estètica. Sí, el públic riu i, si vol, s’emociona amb els petits monòlegs que donen veu, una per una, totes les participants. Però el que és segur és que no ho fa com ho faria davant un anunci d’una telemarató, lliurat a la trampa, perquè els textos que expliquen cada cas potser són confessions íntimes, però també són confessions cerebrals i, fins i tot, teòriques, plenes, a més, de temes universals de les arts escèniques: què vol dir mirar? Què vol dir ser mirada? Què és la vergonya? Cal lluitar sempre? On són els límits?

Sí, el públic riu i, si vol, s’emociona amb els petits monòlegs. Però el que és segur és que no ho fa com ho faria davant un anunci d’una telemarató

Així, i encara que pugui semblar contradictori, tant amb el treball d’intel·lectualització dels textos d’aquests monòlegs com amb la màscara, la disfressa i el joc metateatral i autoconscient dels números col·lectius, és a dir, amb una gran mediatització essencialment teatral que aposta per la distància, el que passa a dalt de l’escenari es fa més veritable.

Com sempre en aquestes columnes, ja hi som, de nou: quin plaer tenir davant una obra artística autònoma estèticament però que, a la vegada, no renunciï a estar arrelada a la realitat, a ser viva i vertadera, a ser, en definitiva, també política! Quantes vegades ens hauran d’ensenyar que l’artifici –i l’explicitació de l’artifici: l’obra aprofita molt bé que treballa amb actrius amateurs per remarcar que el que hi ha a dalt de l’escenari són cossos que es mouen, això és, que el que hi ha dalt de l’escenari ha de ser real– sol ser el millor catalitzador d’epifanies!

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: