Llibertats

“Tinc por que em parin i m'enviïn de nou al CIE”

Abdou Seck i Mamadou tenen en comú haver nascut i crescut al Senegal, haver decidit venir a l'Estat espanyol per guanyar-se la vida, no haver aconseguit regularitzar la seva situació i haver estat detinguts i tancats al CIE per aquest motiu
Gemma Garcia
16/10/2014

Pujo al tren en direcció cap al Camp de Tarragona a entrevistar Abdou Seck. No concretaré la població ni tampoc el seu nom real perquè Seck ho ha demanat. Reconeix que té por que vagin per ell. Tan sols té 26 anys i va marxar del Senegal quan en tenia 19, moment en què va deixar enrere la seva ciutat natal –Kaolack– i Dakar, on havia intentat guanyar-se la vida. La setmana passada, Seck havia de ser entrevistat a l'estudi del programa Solidaris de Catalunya Ràdio, però, tal com ha denunciat SOS Racisme i com va reconèixer Rita Marzoa en directe, el servei de seguretat no li va permetre l'entrada perquè no portava el DNI (tot i així, van fer l'entrevista des de l'exterior). És una mostra més de l'excepcionalitat i les discriminacions que viuen totes les persones en situació administrativa irregular. Tot i que Seck va sortir del CIE perquè, inicialment, havia donat positiu de tuberculosi –finalment no estava infectat–, actualment té una ordre d'expulsió oberta.


 

En quina situació et trobaves quan vas decidir marxar del Senegal?

Havia perdut els meus pares, érem set germans i algú s'havia de sacrificar per la família. Vaig deixar d'estudiar, vaig marxar de la meva ciutat natal, Kaolack, i vaig intentar guanyar-me la vida a la capital, Dakar. Allà, vaig aconseguir feina, però en molt males condicions. Pensava que a Europa tot seria més fàcil i resoldria els meus problemes, per aquesta raó vaig arriscar la meva vida. Òbviament, si hagués sabut que em trobaria en la situació actual, no hagués vingut. Ningú no desitja viatjar amb pastera i veure com moren amics pel camí. Però, ara que ja sóc aquí, no tornaré al Senegal, vull regularitzar la meva situació i aconseguir una feina digna com tothom.

En quines condicions vas fer el viatge fins a l'Estat espanyol?

Vaig pagar 1.500 euros per arribar fins aquí. Primer, vaig desplaçar-me per terra del Senegal a Mauritània i, des d'allà, amb pastera fins a Gran Canària. Érem 81 persones a l'embarcació i vam trigar quatre dies per fer el trajecte. Dúiem molt poques provisions, només vam menjar i beure una vegada. Si algú moria, havíem de llençar-lo al mar i continuar. Quan vam arribar a Gran Canària, la Creu Roja ens va portar a un centre, on vaig estar durant poc més d'un mes i, aleshores, em van traslladar a una pensió de Barcelona, a l'espera que algun conegut em recollís i acollís. Jo coneixia el germà d'un amic del mateix barri senegalès i em va venir a buscar. Vaig marxar de Barcelona perquè la vida és massa cara.

El “somni europeu” s'esmicolava...

Abans d'arribar, creia que, just aterrat, trobaria una feina fàcilment que em permetria viure dignament i enviar diners a la família. Amb mil euros, ho podia fer. Però no n'he trobat i he estat tots aquests anys malvivint del top-manta, venent bosses, cinturons i carteres a diverses poblacions com Castelldefels, Sitges...

En quin context et van detenir i enviar al Centre d'Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca?

Va venir a visitar-me un dels meus germans que viu a Itàlia i té la situació regularitzada perquè tenia un mes de vacances. Vaig acompanyar-lo a l'aeroport per acomiadar-lo i, quan em disposava a agafar la Renfe des del Prat, la Policia nacional em va demanar la documentació. Només portava la targeta sanitària i el carnet de la biblioteca. Se'm van endur a la comissaria; l'endemà al jutjat i, després, cap al CIE.

Sabies que existien aquesta mena de centres?

Sí, ja tenia amics que hi havien estat i els havien deportat. Tot i així, quan em van detenir, no sabia que m'enviarien al CIE perquè sé que no tinc papers, però també sé que has de tenir una ordre d'expulsió perquè t'hi enviïn i, que jo sabés, no en tenia cap. Van argumentar que tenia una ordre d'expulsió des de 2008, però jo vaig repetir-los que no era cert. Sempre que la policia m'havia identificat, els ensenyava la targeta sanitària, revisaven les meves dades i em deixaven marxar. No vaig rebre mai cap carta ni cap trucada per comunicar-m'ho. De fet, al meu expedient, hi deia que l'ordre mai no va ser entregada en mà. Davant el desconeixement, no havia tingut la possibilitat de batallar-ho amb un advocat.

El CIE és un espai envoltat d'opacitat i són comptades les vegades que hi han pogut accedir organitzacions. Explica'ns-ho tu, com és un dia dins el centre?

Vaig estar al CIE gairebé dos mesos, entre l'abril i el maig de 2014, en molt males condicions: el menjar fins i tot feia fàstic a la policia; aleshores, com t'atreveixes a donar-lo a una altra persona? A més, allà dins, hi ha tot tipus de persones... a vegades convius amb gent que ha comès crims. Quan vaig arribar, em van deixar fer dues trucades gratuïtes, després, però, si no tens diners, no pots comunicar-te amb l'exterior. A les 9:30h esmorzes i et quedes al pati fins a les 12:30h, que vas a dinar. A les 15h puges a l'habitació fins a les 17h. Cap a les 20:30h sopes i, a les 21:30h, et tornen a tancar a l'habitació. A mitja nit, obren –les habitacions són de quatre o sis persones– perquè vagis al lavabo i, aleshores, ja et tanquen fins al dia següent. Si tens necessitat d'anar al lavabo, no pots. Alguns policies són correctes i altres vénen de casa enfadats, et parlen i et miren malament.

Quan eres al CIE, hi va haver un brot de tuberculosi. Quina va ser la resposta de la policia?

Dins el CIE, vaig conèixer el Mamadou. No es trobava bé, cada dia estava pitjor i des de la infermeria només li donaven pastilles que no solucionaven res. Vaig demanar insistentment que l'havien de dur al metge perquè tenia tots els símptomes d'una tuberculosi, però no em van fer cas. Un dia es va estirar a terra, al menjador, dient que no podia més. La policia es va espantar i se'l van endur a una sala a part. Va arribar una ambulància i la policia va sortir de la sala amb màscares i ens va demanar que pugéssim a l'habitació. Els vaig dir que no, que ens estaven faltant al respecte, que érem persones com ells i que molts dels que érem allà havíem conviscut amb el Mamadou. Quins riscos corríem nosaltres? Ens van prometre que l'endemà portarien un metge perquè ens fes una revisió, però la promesa no es va complir. A l'hora d'esmorzar, ens vam negar a menjar i vam exigir la presència d'un metge al director del centre. Havia entrat sa i volia sortir-ne sa, tant si em deixaven en llibertat com si m'enviaven al meu país. El metge va trigar quatre dies a venir.

Quan vas saber que et deixarien en llibertat?

Un dia, després de dinar, quan estava dormint, van venir uns policies i em van dir que agafés les meves coses i marxés. Em van donar un paper on indica els dies que vaig estar al CIE i res més.

Quines expectatives tens actualment?

Doncs, crec que puc arribar a regularitzar la meva situació. Això és el que desitjo, perquè treballar en la venda ambulant és molt arriscat, fan moltes batudes i ens confisquen el material constantment. Els ingressos no són regulars, comparteixo pis amb dos amics; entre els tres, paguem 400 euros, així, quan puc, envio diners al Senegal.

Com definiries un CIE a algú que no ho conegués?

Pitjor que una presó. A dins, hi ha molts companys que no entenen el castellà perquè acaben d'arribar de Melilla i cada dia has d'aguantar com els insulten aprofitant les dificultats de comunicació. No hi ha traductors i som nosaltres mateixos els que donem un cop de mà. Ets allà dins, tancat, sense saber què et passarà. A mi em van deixar anar el 23 de maig i, el 29, hi havia un vol de deportacions cap al meu país que es va endur molts companys. Actualment, la venda ambulant és un risc diari per a mi i tinc por que em parin i m'enviïn de nou al CIE.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: