Tornar als bancals com a eina de lluita

Abandonar les ciutats per tornar al camp està esdevenint una proposta de vida cada vegada més popular entre el jovent valencià. Així, sorgeixen projectes basats en la recuperació, la protecció i la dignificació de l’agricultura i la cultura tradicionals
07/09/2016

Serralades, boscos, rius, barrancs, albuferes, aqüífers, horts, séquies... són elements que conformen la zona geogràfica on es troba inscrit el País Valencià. Els bancals, trossos de camp conreats des de les planes i les marjals fins a les faldes de les muntanyes –i més amunt–, representen les senyes d’identitat d’una tradició mil·lenària, la de les llauradores, que està connectada amb un sòl ric i fèrtil que durant molts anys ha servit de sustent a l’economia local de molts pobles i ciutats. A tot aquest paisatge, però, se li han sumat altres senyals ben diferents, mostra de la mercantilització que ha patit el territori durant les darreres dècades: muntanyes envaïdes per urbanitzacions i explotades per pedreres, boscos arrasats pels incendis, litorals consumits pel ciment i pel turisme desfrenat, nuclis urbans massificats o pobles i terres abandonades a la seua sort per la falta d’oportunitats i la transformació a l’economia del tercer sector.

Bancal del projecte d’autoabastiment de Núria i Benjamín, fundadors de l’Associació de la Terra de Benissa  / Benjamín Ortola
Bancal del projecte d’autoabastiment de Núria i Benjamín, fundadors de l’Associació de la Terra de Benissa / Benjamín Ortola

 

Malgrat aquest panorama, d’uns anys ençà, a moltes comarques valencianes, existeix un degoteig constant de persones que tornen als pobles amb la voluntat de dignificar el territori i l’agricultura autòctona, que arrossega segles de saviesa popular. Aquest èxode urbà està protagonitzat, sobretot, per joves amb una visió crítica de les ciutats com a espais de desenvolupament personal i col·lectiu. Aquest moviment no sols respon a un interès individual, també acompleix una necessitat col·lectiva invisibilitzada: el dret a viure en espais sans, amb recursos naturals a l’abast i amb un impacte ambiental mínim, on tota activitat humana siga pel benefici mutu.

Sobirania alimentària per la transformació social

“La ciutat no és sostenible i, per existir, necessita sagnar la natura i els pobles”, expressa Joan, agricultor orgànic de la Vall de Laguar, que exposa que “les ciutats són espais conquerits i al servei del capitalisme des de fa segles i, per tant, són l’oposat al ritme i a la vida dels pobles”. Núria, agricultora i artesana a Benissa, observa que “sense la transmissió dels coneixements i del respecte cap a la terra, les noves generacions vinents es veuran abocades a la pèrdua de la seua identitat cultural i, per tant, de la capacitat de supervivència i consonància amb el seu medi”. Per la seua part, Francesca, agricultora i exresident a València, manifesta que la pràctica de la sobirania alimentària i l’agroecologia “és una manera de lluitar i resistir contra el capitalisme depredador que decideix què, com i quan hem de menjar i, a més, ofega el minifundisme, una pràctica històrica al País Valencià, a favor d’una agroindústria extensiva i contaminant”.

Aquest èxode urbà està protagonitzat, sobretot, per joves amb una visió crítica de les ciutats com a espais de desenvolupament personal i col·lectiu

Totes tres, a més de conrear la terra, han creat o formen part de projectes transformadors arreu de les comarques valencianes. Joan, per exemple, fa més de deu anys que viu a la muntanya en la Vall de Laguar: combina l’agricultura i la ramaderia de subsistència amb altres projectes com la cooperativa Bosque Madre. A més, forma part del Consell de Laguar, una assemblea des d’on es difonen iniciatives com la Reforma Agrària Orgànica (RAO), que tracta de restaurar la fertilitat del sòl mitjançant la microbiologia i els minerals que resideixen als boscos. La tècnica que empra és l’agricultura orgànica o ecològica, en contraposició a l’agroindústria que “desapodera el llaurador amb verins i productes industrials de matriu petroliera i origen bèl·lic”. Joan afegeix: “Més de 8.000 anys d’agricultura haurien d’avalar les tècniques naturals que estem atiant”.

Una assemblea del Consell de Laguar, des d’on es difon la recuperació de les tècniques agrícoles naturals / Joan Ortolà
Una assemblea del Consell de Laguar, des d’on es difon la recuperació de les tècniques agrícoles naturals / Joan Ortolà

 

Per altre costat, Francesca, que ha viscut molts anys a València, sempre ha estat molt lligada als moviments socials de la ciutat, amb un interès especial pel moviment en defensa de l’horta. És per això que, quan va conèixer el seu company Raül, que treballava el camp, va marxar a l’Horta sud per emprendre un nou projecte de vida amb la comunitat que existia allà. “A Alcàsser, hi ha el CSA el Montó, focalitzat en l’autogestió i la sobirania alimentària com a moviment social, i després va nàixer la plataforma Ecollaures, de la qual som dels primers impulsors”, comenta. Actualment, ambdues treballen en un projecte comú anomenat Hort de Carmen, basat en els principis de l’agroecologia. “No consumim productes industrials, ens movem pel circuit de la moneda social i l’intercanvi... Convidem qualsevol persona interessada a formar-ne part i, a més a més, promovem el consum de varietats autòctones, de temporada i de quilòmetre zero”, anota Francesca.

El moviment acompleix una necessitat col·lectiva invisibilitzada: el dret a viure en espais sans, amb recursos naturals a l’abast i amb un impacte ambiental mínim

En els últims anys, la majoria de pobles del País Valencià han decidit centrar la seua activitat en el sector dels serveis –en detriment de la font de subsistència que els proveïa el sector primari–, però existeixen excepcions que intenten revertir aquest procés de despoblació i abandonament de les terres. L’artesana Núria i l’agricultor Benjamín, residents a Benissa, fa més de quinze anys que viuen del camp i han fundat l’Associació de la Terra de Benissa. El seu objectiu és crear una xarxa de restauració i recuperació de les terres perdudes al terme mitjançant mètodes d’agricultura ecològica i ramaderia vernacla. També volen crear un espai d’aprenentatge d’aquest procés de revitalització orientat a les famílies. Núria explica que, per donar estabilitat al projecte, necessitarien el suport real de les institucions, que “fins ara, no creuen en res d’açò”. “Els agrada la proposta, però sols volen que tot quede bonic per atraure el turisme estranger, sense pensar en la subsistència de la gent del poble que s’aconseguiria amb la sobirania alimentària”, expressa decebuda.

 

----------------------------

Autogestió i harmonia amb el territori

Un clar exemple de revitalització de la cultura popular i de la vida als pobles, així com de la dignificació del treball agrícola i artesà, són els mercats de la terra que s’han creat i consolidat els darrers anys a la Marina Alta. Una xarxa de xicotetes productores locals creuen en aquesta manera de fer, en un “canal curt de comercialització fiable que enllace entre la persona productora i la consumidora, tant amb productes de la terra com artesanals”, explica Majo, membre responsable d’alguns mercats de la terra a la comarca.

El Mercat de la Terra de Xaló forma part de la ruta dels mercats de la Marina Alta / Cornelia Lekkerkerk
El Mercat de la Terra de Xaló forma part de la ruta dels mercats de la Marina Alta / Cornelia Lekkerkerk

 

Tots els productes amb què es comercia són autòctons i de temporada, fet que potencia el seu apreuament. A més d’aconseguir el quilòmetre zero, també es promou que la gent del poble recupere el costum de baixar a comprar amb el cabàs a la plaça. Majo exposa: “També pretenem mantindre vives les nostres tradicions culturals”. Per eixa raó, tots els mercats van acompanyats d’una programació cultural, que inclou presentacions de llibres, activitats infantils, senderisme, actuacions musicals i teatrals... La freqüència dels mercats pot ser mensual o setmanal, en relació amb la disponibilitat de les mercaderes que ho organitzen. Ara per ara, existeix una ruta per la Marina Alta que està conformada per vuit mercats, com el Mercat dels Porxes a Benissa o el del Riurau a Jesús Pobre. Les seues denominacions fan honor als mercats que es formaven antigament a les places d’eixos pobles.

La funció revitalitzant i cohesiva dels mercats és tal que també s’està convertint en un costum a d’altres comarques com el Comtat, amb el Mercat de Canèssia a l’Orxa i el de Margarida a Planes, Muro d’Alcoi i Cocentaina. A la comarca de la Safor, per exemple, un Mercat del Trenet fa parada a Almoines, Beniarjó, Potries i Vilallonga a principis de cada mes. L’Alacantí compta amb el Mercat de la Terra Arrels a Sant Joan d’Alacant i, a la comarca de la Ribera del Xúquer, també acaba de nàixer el Mercat de la Terra, amb un referent a Alfarb.

A més a més, gràcies a la tasca de persones com Núria, Benjamín o Sandra, directora del documental La revolució del cabàs, s’ha aconseguit la modificació d’un decret llei a tot el País Valencià que permetrà la comercialització de la producció tradicional, amb el que això comporta per a la vida dels pobles i les comarques i, sobretot, per al ressorgiment de la figura de la xicoteta agricultora.

Fa cinc anys, a les comarques de l’Horta, va nàixer una iniciativa que aspira a consolidar aquesta revolució silenciosa. Es tracta del segell SPG-Ecollaures, un aval de garantia que certifica les iniciatives de producció basades en els principis de l’autogestió, l’agroecologia i la sobirania alimentària. S’assenten les bases del bé comú i l’acció conjunta per a una autogestió organitzada i col·lectiva entre projectes afins, amb l’objectiu de consolidar un cicle transformador.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: